Vores constructives

El cicle de les roques:

A la superfície terrestre- hi té lloc la meteorització, i

la transformació en sediments. A l'interior de l'escorça terrestre- materials

hi són sotmesos a pressions i temperatura altes, els sediments es transformen

en roques que es poden plegar, canviar d'aspecte i de composició i fondre's.

L'interior de l'escorça:

Factors que modifiquen els materials

Pressió-

a causa del pes de les roques, augmenta ràpidament amb la profunditat.

Temperatura-

augmenta amb la profunditat, a l'escorça s'arriba a temperatures

de 1.000 graus.

Els esforços de compressió i distensió-
produïts pel moviments del mantell.

Diagènesi-

compactació i cimentació dels sediments. (roques sedimentaries).

Metamorfisme-

canvis en la textura i en els minerals de les roques sense que

hi hagi fusió (roques metamòrfiques).

Magmatisme-

fusió de les roques i formació de magmes

(roques ígnies).

El gradient geotèrmic i la calor interna de la Terra:

Impactes de meteorits-

l'energia cinètica es transforma en energia tèrmica.

La desintegració

D'elements radioactius-

produeixen partícules subatòmiques com els electrons

i els neutrons, a altes velocitats. Les partícules quan topen amb els àtoms

augmenten la seva energia tèrmica.

La decantació dels materials més densos-

el ferro, cap al nucli terrestre va començar quan el planeta ja s'havia començat

a fondre, però ja iniciat va generar molta més calor.

Formació de capes:

quan la terra gairebé es va fondre, els materials es van

ordenar, el ferro va formar-ne el nucli, surant sobre el nucli van quedar els

materials del mantell i sobre aquest es va començar a formar l'escorça, com una

capa fina de roques. Els gasos es van desprendre de les roques foses es van anar

acumulant sobre la superfície del planeta formant l'atmosfera.

Composició i estructura de la Terra:

Escorça-

es una capa rocosa prima i sòlida.

Escorça continental-

El seu gruix es

entre 30 i 70 km. Està composta de granit. En moltes zones la superfície està

coberta d'una espessor de roques sedimentaries i de sediments.

Escorça oceànica-

el seu gruix és de 10 km. Està composta de basalt i gabre, roques d'una densitat

una mica més gran que la del granit.

Mantell:

és una capa rocosa situada sota l'escorça i que arriba fins a la superfície

del nucli, 2900 km. Està compost per peridotita, una roca que conté el mineral

d'olivina. 

Mantell superior-

comprèn des de la base de l'escorça fins als 670 km

de profunditat.

Mantell inferior-

abasta des dels 670 km fins a la superfície del

nucli, situada a 2900 km de profunditat.

Nucli-

la composició es metàl·lica. Té un 85% de ferro, un 5% de níquel i un 10%

d'elements no metàl·lics.

Nucli extern-

compren des dels 2900 km de profunditat,

des de la bade del mantell fins als 5,150 km, es troba en liquid.

Nucli intern-

és

una esfera d'uns 1220 km de radi està sòlid.

Les discontinuïtats sísmiques:

es produeixen en un terratrèmol recorren l'interior de la terra i es perceben en els

sismògrafs de tot el món. 

Discontinuïtat de Mohorovicic-

se situa entre l'escorça

i el mantell. Es a una profunditat variable, entre 30 i 70 km.

Discontinuïtat de

Repetti-

separa el mantell superior i el mantell. Es localitza a 670 km de profunditat.

Discontinuïtat de Gutemberg-

separa el mantell del nucli extern. Es 2900 km de

profunditat.

Discontinuïtat de Lehman-

separa el nucli extern del nucli intern. Es

troba a 5150 km de profunditat.

Litosfera-
És la part més externa del mantell superior està fermament unida amb

l'escorça, formant un conjunt compacte.

Litosfera continental-

formada per escorça

continental i part del mantell superior. Gruix de 300 km sota les cadenes muntanyoses,

a les zones planes continentals el gruix es d'uns 100 km.

Litosfera oceànica-

constituïda per escorça oceànica i part del mantell superior. Gruix de 100 km a les

zones més antigues dels oceans, i de menys de 20 km a les zones més joves dels oceans.

L'origen dels relleus i el fixisme-

la causant que hi hagués relleus a la terra era la

calor del seu interior. Va quedar confirmada amb les erupcions volcàniques. Les

erupcions alcen cons de centenars de metres d'altura. Hutton pensava un procés

capaç de plegar les capes de sediments i d'apilar-les sobre elles mateixes fins a alçar-les

a milers de metres sobre el nivell del mar.

Algunes teories es remetien als relats bíblics, atribuïen al diluvi universal, altres

teories suposaven que la terra s'havia anat contraent a mesura que es refredava.

Wegener l'inici del mobilisme-

alfred wegener afirmava que els continents es podien

desplaçar i que feia 300 milions d'anys havien estat units formant una massa

continental única que va anomenar pangea.

Wegener va aportar proves molt sòlides per defensar la seva teoria, però la idea

que els continents es desplaçesin era massa increïble. Pensava que els continents es

movien lliscant sobre els fons oceànics, però no podia explicar quina força els

empenyia tot i que va citar la rotació terrestre com una causa possible, la seva teoria

de la deriva continental va ser desacreditada.

Els moviments verticals-

les teories fixistes estaven en ple desenvolupament i el

moviment dels continents no semblaven en absolut necessari per explicar l'origen

de les muntanyes. Molts continuaven atribuint al diluvi universal l'origen

d'algunes formacions geològiques de sorra i conglomerats. Cada vegada era més

evident que els fòssils que hi havia a les muntanyes procedien de les profunditats

marines i l'enorme espessor de les sèries d'estrats a les serralades indicava que

s'havien dipositat en una conca el fons de la qual s'enfonsava a mesura que s'hi

acumulaven sediments.

L'astenosfera. Proposta d'una nova capa-

el geòleg Joseph Barell va suggerir que

a l'interior del mantell a uns 100 km de profunditat hi havia una zona en que les

altres temperatures devien fer que els materials perdessin gran part de la rigidesa

i es comportessin plàsticament.

L'astenosfera permetia que les conques s'enfonsessin a causa del pes dels sediments

que s'hi acumulaven i que els relleus s'alcessin a mesura que l'erosió els anava

alleugerint de pes procés correspon a la isostàsia.

El desenvolupament del mobilisme-

Durant la Segona Guerra Mundial, la tecnologia va permetre fer mapes detallats dels

fons oceànics. Els fons eren molt diferents del que se suposava i al llarg de la dècada

del 1950, van fer diverses campanyes per recollir informació. Desprès els arguments

de Wegener van agafar protagonisme. Entre el 1945 i el 1950 l’abundant informació

recopilada sobre els fons oceànics va generar moles dubtes sobre la certesa de les teories

fixistes i va fer que es començés a acceptar la mobilitat dels continents.

L’expansió del fons oceànic-

La velocitat d’expansió actual, era difícil de calcular i els estudis sísmic mostraven que

no era l’escorça sinó la litosfera sencera la que lliscava, arrossegada pels corrents de

convecció.

Bandat magnètic dels fons oceànics-

Sabien que els camps magnètics eren

inestables i que la seva polaritat s’inverteix cada cert temps.  Les inversions es

produeixen a un ritme molt irregular. Les inversions dels camps magnètics queden

enregistrades a les roques volcàniques que contenen minerals com la magnetita, ja

que actuen com brúixoles.

Les plaques litosfèriques-

La litosfera és una capa mixta formada per l’escorça i part del mantell superior.

És d’un gruix variable.

Plaques oceàniques-

Estan compostes únicament per

litosfera oceànica.

Plaques continentals-

Estan compostes únicament per litosfera

continental.

Plaques mixtes-

Conten litosfera continental i oceànica.

Les mes grans son les mixtes. Ex- Nord-americana, Africana, Eurasiàtica... Les

illes balears serien microplaques o litosferoclasts, és a dir, fragments de litosfera.

Moviments relatius a les vores de les plaques-
Les vores de les plaques són zones

en què dues o més plaques entren en contacte i interactuen entre elles, la qual cosa

origina una activitat geològica intensa: vulcanisme, sismicitat... Aquests processos

són resultat del tipus de moviment relatiu.

Els processos geològics a les vores de les plaques-

Vores constructives. Les dorsals oceàniques-

Zones de fractura de quilòmetres de

longitud, en que origina una intensa activitat volcànica fissural.El vulcanisme

produeix grans volums de basalt, que origina nova escorça. Els corrents de convecció

divergents produeixen esforços distensius. La pressió que fa al magma aixeca les

dues vores i formen el relleu de la dorsal. L’aigua es expulsada alta temperatura i

forma sortidors hidrotermals.

Vores passives. Les falles de transformació-

Les dorsals

són fractures discontínues i és freqüent que una dorsal s’interrompi i continuï uns

quants quilòmetres mes a l’esquerra o a la dreta. Això rep el nom de falla de

transformació. La característica principal es un moviment de cisallament molt actiu

que genera una forta sismicitat.

Vores destructives. Les zones de subducció-

La

litosfera oceànica es doblega i s’enfonsa en el mantell. Per això són zones de destrucció

de litosfera oceànica.

Procés-

Es destrueix litosfera oceànica. La força de la placa

subducent origina una sismicitat intensa. Es produeix magmatisme. El basals fos es

més lleuger i genera orògens tèrmics tant els marges continentals com en l’oceà. Es

produeix metamorfisme.

Vores de col·lisió. Els orògens de col·lisió-

Quan col·lideixen

dues plaques continentals, una queda encavalcada sobre l’altra i el moviment

convergent s’atura.

Procés-

El gruix de la litosfera continental augmenta. Els sediments

acumulats queden deformats, fracturats i apilats sobre la zona de sutura i formen un

relleu que rep el nom de l’orogen de col·lisió. Té lloc un ascens isostàtic. La compressió

origina metamorfisme i magmatisme. La col·lisió provoca en totes dues plaques grans

fractures que causen una forta sismicitat.