Vocabulari Mèdic i Malalties: Guia Completa

Vocabulari mèdic bàsic

• Símptoma o signe: qualsevol indici o manifestació d'una alteració orgànica o funcional que revela la possible aparició d'una malaltia. Aquestes manifestacions són apreciables objectivament (signe), en altres casos només són perceptibles pel pacient (símptoma).
• Síndrome o quadre: conjunt de símptomes i signes que es presenten alhora i que defineixen clínicament una malaltia concreta.
• Morbiditat: nombre proporcional de persones que emmalalteixen en una població i durant un temps determinat.
• Patogen: pathos significa "malaltia" i patogen és l'agent productor o causant de la malaltia.
• Infecció: implantació, desenvolupament i actuació en l'organisme humà d'éssers vivents patògens i, per tant, causants d'una malaltia.
• Infestació: estat produït per la implantació de paràsits macroscòpics.
• Profilaxi: conjunt de mitjans i mesures de tipus preventiu que serveixen per a protegir l'individu o la societat de les malalties.

Malalties i tipus de malalties

La malaltia és una alteració orgànica o funcional que posa en perill la salut d'una persona. S'ha definit la salut com un estat de complet benestar físic, mental i social; la malaltia haurà de tenir en compte també tots aquests components físics, mentals i socials.

Malalties o anomalies congènites

Són anomalies estructurals o funcionals presents en el moment del naixement. Poden ser causades per l'alteració del desenvolupament embrionari i fetal a través de diversos factors externs. Alguns exemples més freqüents són la hidrocefàlia o l'espina bífida.

Malalties transmissibles o infeccioses

Són malalties causades per organismes vius com bacteris, virus, paràsits o unes partícules infeccioses, anomenades prions, que envaeixen un organisme viu.

Malalties infeccioses

Agents infecciosos

Les malalties infeccioses es produeixen quan microorganismes patògens envaeixen el cos d'un ésser humà.

• Infecció bacteriana: els bacteris són microorganismes unicel·lulars sense nucli. Estan molt estesos per tota la natura i, per tant, és molt fàcil que entrin en contacte amb el cos humà. Hi ha diferents tipus de bacteris que poden afectar les persones; trobem els patògens, que poden provocar infeccions greus; els denominats oportunistes, que es troben a la pell, la mucosa genital, la boca, etc., i que no produeixen cap perjudici; i els bacteris sapròfits, que produeixen beneficis a l'organisme. Per al tractament de les infeccions bacterianes s'utilitzen antibiòtics.
• Infecció vírica: els virus són organismes amb una estructura molt senzilla que han d'estar a l'interior d'una cèl·lula per a viure i reproduir-se, és a dir, són paràsits intracel·lulars. Els fàrmacs antivirals són molt complexos perquè, per a actuar, han de penetrar a les cèl·lules i sovint són tòxics, ja que en fer-ho poden malmetre-les.
• Infeccions per paràsits: els paràsits són organismes que viuen a costa d'altres d'una espècie diferent. Segons l'agent causant es poden dividir en tres tipus:
  1. Provocades per protozous. Entre els protozous causants d'infeccions, la Giardia lamblia és la més important.
  2. Provocades per fongs. Poden ser del tipus del llevat, responsables de les candidosis com la dermatitis dels bolquers o el muguet, o de tipus floridura.
  3. Les infestacions produïdes per paràsits pluricel·lulars o macroscòpics, com els polls.
• Infeccions per prions: són agents infecciosos que han estat descoberts recentment. La infecció d'aquest tipus més coneguda és la malaltia de Creutzfeldt-Jakob.

Mecanismes de transmissió

• Contagi directe: es produeix d'una persona a una altra. Es pot produir per mossegades, per contacte amb ferides o amb gotetes de Flügge, per via sexual, a través de la placenta, etc.
• Contagi indirecte: es produeix des d'un mitjà que conté els microorganismes, que pot ser l'aire, els aliments, l'aigua, la terra, etc.

Malalties infeccioses més freqüents

Malalties exantemàtiques

Són aquelles que presenten exantemes, és a dir, erupcions cutànies en forma de plaques eritematoses, de color porpra o vermellós.

• Xarampió: és una malaltia que presenta lesions maculopapuloses. Està produïda per un virus que es transmet a través de l'aire o per contacte directe amb descàrregues nasals o de la gola d'una persona infectada. Una persona pot transmetre la malaltia des del moment abans de l'inici de la febre fins a prop de cinc dies després de l'erupció. Els símptomes comencen generalment al cap d'entre set i vuit dies després de l'exposició, amb una mitjana de 10 dies. Simptomatologia: acostumen a aparèixer en dues etapes. En la primera es manifesten símptomes generals com febre, i en la segona etapa apareix una erupció vermella que comença a la cara, darrere de les orelles, i s'estén a tot el cos. Prevenció: la vacuna del xarampió s'administra amb la de les galteres i la rubèola, la primera dosi entre els 12 i 15 mesos i la segona en primària.
• Rubèola: és una malaltia que presenta lesions maculars i papuloses similars a les d'un xarampió atenuat. És produïda per un virus i el contagi és sempre directe i es transmet per via nasofaríngia a través de gotes expectorades.
• Varicel·la: causada pel virus de la varicel·la zòster. Es transmet a través del contacte directe amb l'erupció, abans que formi crosta, ja que el líquid de les vesícules conté altes concentracions del virus. També es transmet a través de l'aire per les secrecions respiratòries d'una persona infectada. El període d'incubació dura entre 14 i 16 dies de mitjana. Simptomatologia: els símptomes inicials inclouen febre sobtada i astènia, seguits d'una erupció de vesícules que comencen al cos i la cara i continuen brotant durant tres o quatre dies, evolucionen fins a la dessecació, amb la formació d'una crosta que de seguida cau. Prevenció: s'han de quedar a casa durant cinc dies després de l'inici o fins que surtin les crostes. Tractament: té per objectiu reduir la picor i el malestar que ocasiona la malaltia (no convé administrar aspirina).
• Exantema sobtat: també anomenada rosèola infantil. Causada per l'herpesvirus humà tipus 6.
• Parotiditis: es coneix per galteres i és una malaltia viral que afecta el teixit glandular i nerviós.

Malalties respiratòries

Són les que afecten el sistema respiratori, des de les vies altes o superiors fins a les vies baixes o inferiors. Poden ser breus però intenses, o cròniques i de llarga durada.

• Refredat comú: és una infecció vírica de curs benigne causat per virus diferents, però el més freqüent és el rinovirus. Es transmet d'una persona a una altra per via aèria en tossir o esternudar.
• Grip: és una malaltia infecciosa aguda que afecta les vies respiratòries. És molt contagiosa i s'estén, normalment a l'hivern, per epidèmies. La grip és una infecció vírica on distingim tres gèneres (A, B, C); l'A és el més greu i el responsable de la major part de les epidèmies. La immunitat per a tota la vida és impossible i cada pocs anys sorgeixen noves epidèmies del virus mutat. El B canvia amb menys freqüència i els seus brots i epidèmies són menys greus i més localitzats. El C és el més benigne i menys comú i produeix una immunitat permanent. S'acostuma a presentar febre, calfreds, mal de cap, dolors musculars i prostració, i tos intensa persistent. Es prevé mitjançant la vacunació.
• Tuberculosi: és una malaltia infecciosa contagiosa, que es pot manifestar com a aguda o en forma crònica. Produïda pel bacil Mycobacterium, que pot afectar qualsevol teixit de l'organisme, però que s'acostuma a localitzar als pulmons, l'afecció més freqüent i contagiosa.
• Diftèria: es tracta d'una malaltia aguda molt infecciosa, que es manifesta bàsicament durant la infància, sobretot entre un i cinc anys. Acostuma a afectar les amígdales, la gola, el nas o la pell.
• Tos ferina: consisteix en una tos intensa i persistent. L'edat de més incidència és entre els dos i els cinc anys, tot i que pot ser molt greu en els lactants. Es contagia per via aèria i és causada pel bacteri Bordetella.
• Bronquiolitis: infecció vírica aguda del tracte respiratori inferior que afecta lactants i infants petits. Es caracteritza per una dificultat per a respirar, sibilacions audibles i sorolls crepitants.
• Pneumònies agudes: és una inflamació dels pulmons que provoca una dificultat respiratòria. Acostuma a donar-se en forma de crisi aguda amb calfreds bruscos, sudoració i dolor. També pot donar-se tos i febre alta.
• Asma bronquial: és una malaltia de l'aparell respiratori que es manifesta d'una manera més o menys sobtada, amb crisi de dispnea de diversa intensitat i que sol ser reversible i recidivant. La causa acostuma a ser al·lèrgia al pol·len, a la pols, als àcars, etc., encara que les possibilitats són molt diverses.
• Legionel·losi: és un tipus de pneumònia atípica. Està produïda per un bacil anomenat Legionella que creix en tota mena de llocs relacionats amb l'aigua.

Malalties digestives

• Gastroenteritis: es tracta d'una inflamació de l'estómac i de l'intestí. Es deu a una infecció del tracte gastrointestinal, que pot ser provocada per bacteris, virus, fongs, paràsits o protozous. Apareixen de manera brusca dolors abdominals, nàusees, diarrees, vòmits i amb freqüència febre i malestar general.

Altres malalties

• Meningitis: s'infecten les membranes que envolten el cervell i la medul·la espinal. Hi ha dos grans grups de meningitis: les produïdes per virus, que són benignes, i les produïdes per bacteris, que poden arribar a ser molt greus i provocar seqüeles, sobretot sordesa, també ceguesa i fins i tot la mort.
• Conjuntivitis: malaltia ocular més freqüent, sobretot en infants. Consisteix en una inflamació de la mucosa conjuntiva que recobreix l'interior de les parpelles i l'exterior del globus ocular, excepte en la còrnia. Es caracteritza per envermelliment, picor, inflamació, sensació d'un cos estrany en parpellejar, inflor de parpelles, excés de sensibilitat de la llum i secreció mucosa.

Sistema immunitari

Per a defensar-se de les possibles agressions externes, l'organisme humà es val del sistema immunitari, és a dir, un conjunt de fenòmens a través dels quals es defensa de la invasió diària per part de microorganismes patògens i de substàncies estranyes nocives.

Mecanismes de defensa inespecífics

Són aquells que s'activen per a protegir l'organisme humà de manera genèrica, és a dir, independentment de la substància estranya agressora, ja que sempre actuen de la mateixa manera. Estan formats per la mateixa defensa de la superfície, els fagòcits i els macròfags i el sistema de complement.

Defensa de la superfície

Actuen com a barrera entre l'organisme i les vies d'infecció. La constitueix la coberta exterior de l'organisme, formada per la pell, la seva prolongació en les mucoses i la barrera hematoencefàlica. La pell impedeix l'entrada de bacteris sempre que no presenti lesions, mantingui l'acidesa del pH, gràcies a les glàndules sudorípares, i secreti certs àcids grassos a través de les glàndules sebàcies. Les mucoses cobreixen les diferents entrades i presenten uns mecanismes de defensa inespecífics, com són les secrecions mucoses. La barrera hematoencefàlica completa la defensa de la superfície evitant que els gèrmens envaeixin el sistema nerviós central.

Fagòcits i macròfags

Els fagòcits són cèl·lules que s'uneixen amb els microorganismes estranys, els ingereixen i els destrueixen mitjançant la fagocitosi. Els macròfags són cèl·lules fagocítiques, que ingereixen cèl·lules i partícules estranyes, i a més s'encarreguen d'iniciar els mecanismes de producció d'anticossos.

Mecanismes de defensa específics

Un antigen és qualsevol substància capaç d'estimular la producció d'anticossos o immunoglobulines contra elles. Els anticossos són substàncies químiques que ajuden a destruir o neutralitzar els patògens. Aquestes defenses poden ser naturals o espontànies i artificials o provocades:

• Defenses naturals o espontànies actives: serien els anticossos específics creats per l'organisme després d'haver passat una malaltia o pel simple contagi, encara que no n'hagi hagut símptomes.
• Defenses naturals o espontànies passives: són els anticossos que passen, a través de la placenta, de la mare al fetus. Tots els nounats posseeixen una quantitat important d'anticossos que van desapareixent cap als tres o quatre mesos de vida.
• Defenses artificials o provocades actives: són les que s'aconsegueixen mitjançant l'administració de vacunes.
• Defenses artificials o provocades passives: són els anticossos administrats directament a través de sèrums.

Les vacunes

Són potser la mesura més eficaç en el camp de la prevenció contra les malalties infeccioses. Aquesta mesura preventiva ha contribuït a disminuir de manera considerable la mortalitat infantil en els darrers decennis. S'entén com a vacunació l'administració de dosis molt petites de l'agent causant de la malaltia per a provocar la creació d'anticossos, que protegiran de futurs contagis. Es poden classificar en:

• Vacunes vives: estan formades per microorganismes manipulats perquè conservin el seu antigen sense ser patògens. Són incapaços de produir la malaltia, però sí de fer que l'organisme produeixi anticossos per a poder combatre el microorganisme.
• Vacunes mortes: se'n conserva la capacitat immunitzada.
• Vacunes toxoides: contenen una toxina produïda per bacteris o virus.
• Vacunes biosintètiques: contenen substàncies sintètiques que actuen com a antígens.

L'educador

Signes d'alarma

Els signes d'alarma evidents són:

• Febre: és un dels signes d'alarma més freqüents. Sempre que hi ha infecció apareix una elevació de la temperatura com a reacció del cos, és a dir, la febre és una manifestació dels mecanismes de defensa de l'organisme. La temperatura normal és de 36,5 °C. Entre 37 i 37,5 °C es considera febrícula. Quan es troba entre 37,5 i 39 °C es parla de febre i a partir de 39 °C de febre alta. La febre es pot mesurar:
  1. Mesurament rectal.
  2. Mesurament axil·lar.
  3. Mesurament oral.
• Vòmits: consisteix en l'expulsió forçosa del contingut de l'estómac. Els vòmits poden tenir diferents causes.
• Exantemes: s'ha vist un ampli espectre de malalties exantemàtiques i cada una presenta les seves pròpies manifestacions.

Protocols d'actuació

Els criteris bàsics que han d'inspirar els protocols d'actuació són:

• Davant del dubte sobre l'estat de salut d'algun infant, l'educador ha de comprovar si té febre.
• L'educador ha d'actuar ràpidament davant la sospita d'infecció.
• En primer lloc, cal que avisi la família o els cuidadors legals perquè recullin l'infant tan ràpid com sigui possible.
• Si al centre hi ha cap professional sanitari, cal avisar-lo perquè es faci càrrec de l'infant immediatament, en cas de sospita d'infecció greu i que els familiars o cuidadors legals puguin trigar a recollir l'infant.

Normativa interna dels centres

Mesures profilàctiques

No s'ha de dur l'infant al centre si té:

• Febre.
• Diarrea.
• Estomatitis.
• Erupcions i altres alteracions de la pell.
• Conjuntivitis.
• Muguet.
• Paràsits intestinals.

Medicació

Mai s'ha d'administrar cap medicament si el metge no l'ha recomanat i pautat de manera expressa.

• Per a posar un supositori val més col·locar l'infant panxa amunt perquè vegi la cara de la persona.
• Per a posar-li unes gotes als ulls, també estirat panxa amunt, se li obre l'ull amb una mà i amb l'altra se li apliquen unes gotes entre la parpella i el globus ocular.