La Visió de la Ciutadania i el Govern a l'Antiga Grècia i Roma

Gràcies a **Aristòtil**, sabem que els grecs tenien una visió negativa de la tirania perquè s'oposava a la llibertat. Les segones generacions de tirans van augmentar la repressió per mantenir-se al poder, ja que heretaven el càrrec sense els honors i riqueses dels seus predecessors. Aquest augment de la repressió va fer les tiranies impopulars, conduint a la seva caiguda i a la creació de noves formes de govern, com la pseudo-democràcia a Atenes, o el retorn de la monarquia. La repressió de la tirania va contribuir al desenvolupament d'una consciència política entre el poble atenès.

A l’antiga Roma, la dictadura era una categoria legal. En un període de crisi, una persona podia ostentar tot el poder durant 6 mesos. L’oligarquia és una forma de govern on el poder està en mans d’un grup reduït de persones. Té el seu origen a Grècia. A l'antiga Grècia, la societat estava dividida en dos grans grups: el **demos** (camperols i artesans) i els **aristoi** (nobles). Els aristoi governaven perquè tenien el monopoli de l'economia, la política, les lleis, la religió i la guerra. Aquesta estructura feia que la societat fos essencialment aristocràtica, centrada en el poder i els privilegis dels nobles.

La població atenesa es podia dividir en tres grans grups:

• **Politai** (ciutadans amb drets polítics)
• **Metoikoi** (estrangers amb alguns drets socials però no polítics)
• **Douloi** (esclaus sense drets)

Val a dir que el govern oligàrquic atenès parteix dels politai. Abans de les reformes de **Dracó**, el govern d'Atenes estava dominat per certes famílies riques i influents. Les magistratures es concedien per llinatge i riquesa, però no tothom podia accedir-hi. Hi havia magistratures vitalícies. Les principals magistratures eren el **basileus** (competències religioses), el **polemarca** (competències militars) i l'**epònim** (competències executives). Tots eren arconts. Els **thesmothetai** van ser creats més tard, i redactaven i publicaven les normes de dret tradicional. A més dels arconts, hi havia l'**Areòpag**, una assemblea aristocràtica amb facultats judicials, composta d'antics arconts i amb més poder que aquests. També existia l'assemblea del poble, l'**ekklesia**, però el poble no tenia poder real, ja que estava sota la tutela dels areopagites.

Durant la **stasis** del segle VII a.C., en lloc de formar tiranies, algunes polis van atorgar poders especials a persones prestigioses per reformar i superar la crisi. Aquests legisladors, designats per consens, podien ser locals o externs.

Les seves reformes es basaven en magistratures existents, principalment regulant l'accés a la propietat de les terres i elaborant lleis, sovint centrades en el dret penal, i promovent valors morals per frenar l'ostentació dels rics. **Soló d'Atenes** és un dels legisladors més destacats. Va restructurar la societat atenesa, que estava dividida en tribus aristocràtiques, en quatre classes, basades en la riquesa:

• **Pentakosiomedimnoi** (els més rics, ocupaven les magistratures majors)
• **Hippeis** (podien ocupar magistratures menors)
• **Zeugitai** (també podien ocupar magistratures menors)
• **Tethes** (podien votar però no ser votats)

Cada classe definia el paper militar dels individus. Aquestes reformes es consideren una resposta aristocràtica a les pressions de la classe comercial, que volia més poder. La democràcia la va implementar **Clístenes** a Atenes el 509 a.C. La reforma que va dur a terme està considerada com la primera democràcia de la humanitat. El sistema polític es dividia en quatre nivells: **demes**, **tríties**, **tribus** i la **boulé**. Els ciutadans, inscrits als 18 anys, participaven en la política a través dels demes, que eren petites divisions territorials. Les tríties dividien l'Àtica en 30 parts (10 de la ciutat, 10 de la costa i 10 de la muntanya), i les tribus eren 10, cadascuna amb una trítia de cada regió, assegurant una representació equitativa.

L'assemblea (**ekklesia**), era l'òrgan principal de govern. Tots els homes ciutadans majors de 20 anys podien discutir temes importants com l'elecció de magistrats, la defensa i l'ostracisme. El consell (**boulé**), estava format per 500 membres escollits per sorteig, 50 de cada tribu, que governaven per torns (**pritania**). Les magistratures es designaven per sorteig, excepte alguns càrrecs militars i administratius. Els arconts eren escollits per sorteig entre 500 candidats. Inicialment, la participació en el govern no era remunerada, però es va començar a compensar econòmicament gràcies als tributs i impostos recaptats, permetent una major participació ciutadana.

Les reformes democràtiques van continuar al 462 a.C. després de la victòria a la **Batalla de Marató**, impulsant la democràcia radical. Es va reduir el poder de l'Areòpag i es van redistribuir funcions a òrgans més democràtics. Sota el lideratge de **Pèricles**, es va reforçar el poder naval d'Atenes, donant més influència a les classes baixes i consolidant la democràcia. Aquesta expansió va permetre a Atenes exercir un tipus d'imperialisme més influent que militar.

A l’antiguitat, la ciutadania era la situació jurídica de les persones membres de la comunitat política d'una ciutat. Això era indispensable per gaudir de drets polítics i econòmics. Aquesta condició simbolitzava el vincle entre l'estat i els seus membres. Dins de l'estat, només els ciutadans tenien drets i deures. No tothom gaudia d'aquests drets i deures. Entre els ciutadans, els drets variaven segons el llinatge, la riquesa, l'edat i el sexe. Els drets civils i polítics complets estaven reservats als homes lliures i majors d'edat. Els drets i deures abarcaven aspectes de la vida pública i privada. Parlem de drets polítics, fiscals, militars, civils i religiosos.

A **Egipte** i al **Pròxim Orient**, els conceptes de drets i deures no estaven del tot clars, perquè la població era súbdita d’un monarca. En canvi, al món grecoromà, aquests conceptes es van desenvolupar mitjançant la creació del dret. Sobretot a les repúbliques on el poder emanava de l'estat i no només dels individus que el representaven. A **Roma**, els homes lliures eren els **Ciuis Optimo Iure** i els **Sui Iuris**, els quals tenien tots els drets civils i polítics. Això estava reservat a aquells nascuts d’un matrimoni legal o a aquells a qui se'ls havia concedit la ciutadania. A l'inici de la república romana, aquesta plenitud de drets estava associada als **patricis**, un grup més privilegiat que els plebeus. Amb el temps, els plebeus van aconseguir guanyar part dels drets polítics exclusius dels patricis a través de lluites polítiques i revoltes. Aquest canvi va permetre als plebeus convertir-se en patricis per a guanyar popularitat entre el poble. Paral·lelament, es van crear agrupacions familiars conegudes com a **gentes**, que conferien un caràcter aristocràtic als seus membres. Formar part de les gentes atorgava drets polítics plens. El cap de la gentes, el **princep gentium**, era la figura més poderosa. La constitució de la gentes donava lloc als drets gentilicis. Aquest sistema va ser substituït pel **ius civile** al segle III a.C. Aquest reconeixia drets polítics i civils als ciutadans romans, incloent el dret a votar i ser votat, el dret a apel·lar una sentència a mort, el dret a la propietat privada i el matrimoni legal, entre d'altres.

Les dones i els menors d'edat estaven exclosos de la majoria d'aquests drets. Els infants, però, entraven en el registre del cens quan arribaven a la majoria d'edat. Les classes aristocràtiques tenien el dret d'exhibir els retrats dels seus avantpassats. Això es coneixia com a **ius imaginum**, i era una mostra de prestigi i honor. Aquests drets civils i polítics denoten l’estreta relació entre llibertat i drets jurídics a Roma, on una persona no era considerada lliure si no tenia aquests drets. Els ciutadans de dret llatí, regulats pel **ius latii**, tenien drets civils però no polítics. Aquesta ciutadania parcial es va concedir als pobles de la península itàlica conquerits per Roma. Els ciutadans de dret llatí podien emigrar a Roma i obtenir la ciutadania romana registrant-se en el cens (**ius migrandi**). Aquesta opció va ser especialment rellevant durant la crisi agrària del segle II a.C. L’**ius gentium** regulava les relacions entre ciutadans romans i **peregrini** (estrangers en terres conquerides per Roma). Aquests estrangers no tenien drets polítics ni civils romans i eren regits per les seves pròpies lleis i tradicions. El **praetor peregrinus** es va crear per gestionar les disputes dels peregrini. Aquesta regulació va finalitzar el 212 d.C., quan es va atorgar la ciutadania romana a totes les persones lliures dins l’imperi romà. Els bàrbars tenien drets propis de les seves comunitats però cap dret respecte a l’imperi romà. Els esclaus, considerats objectes, no tenien drets. Podien tenir el **peculium** (estalvis atorgats pel seu amo), però no posseir res. Els **lliberts** eren esclaus alliberats i tenien drets limitats. Les relacions entre lliberts o entre esclaus es coneixien com **concubinatum** i **contubernium** respectivament, unions no legals.