Virus, Filosofia i Ciència: Característiques i Evolució

Virus: Estructura i Cicle Vital

Els virus són microorganismes de dimensions molt petites, només visibles amb microscopi electrònic. Es caracteritzen per la seva estructura simple: no constitueixen ni tan sols una cèl·lula, sinó una capa formada per proteïnes que els serveix de protecció. Són estructures subcel·lulars que no pertanyen a cap regne. Només es poden reproduir a l'interior d'una cèl·lula, per tant, són paràsits intracel·lulars estrictes. Les malalties causades pels virus s'anomenen virosis o viriasis.

Estructura dels Virus

L'estructura dels virus és senzilla. El nucli està compost per una molècula d'ADN, on es troba la dotació genètica del virus, i algunes proteïnes anomenades proteïnes nuclears. Mai poden contenir ADN i ARN junts. La càpsida és un embolcall format per proteïnes, glúcids i lípids, amb la funció d'oferir protecció. Conté capsòmers, formats per proteïnes enllaçades.

Segons la seva geometria, els virus poden ser:

• Icosaèdrics: l'àcid nucleic té forma de cabdell i la càpsida és icosaèdrica (virus vegetals).
• Helicoïdals: l'àcid nucleic té forma helicoïdal i la càpsida és cilíndrica (virus del tabac).
• Complexos: tenen una regió, el cap, amb estructura icosaèdrica, una cua i fibres (virus del SIDA).

L'embolcall extern pot ser de forma irregular i no tots els virus en tenen. Està format per proteïnes, glúcids i lípids.

Cicle Vital dels Virus

El cicle vital dels virus comprèn dues fases:

• Fase extracel·lular: el virus roman pràcticament inalterable i conserva la propietat d'infectar una cèl·lula viva.
• Fase intracel·lular: el virus penetra a l'interior de la cèl·lula i experimenta una sèrie de modificacions que el desenvolupen.

Quan els virus maduren, poden sortir de la cèl·lula. Maduren en la seva fase extracel·lular i s'anomenen virions. El temps de supervivència depèn de la càpsida i l'embolcall.

Mecanismes de Reproducció dels Virus

Els virus es reprodueixen gràcies a un mecanisme anomenat replicació. L'àcid nucleic es reprodueix a si mateix, dirigint el metabolisme de la cèl·lula infectada. Hi ha quatre fases:

1. Infecció: el virus s'enganxa o s'absorbeix a la membrana cel·lular, abandonant l'embolcall extern, i penetra per la càpsida. L'absorció es produeix per l'atracció o afinitat de les proteïnes superficials del virus i les proteïnes de la membrana citoplasmàtica de la cèl·lula hoste. La penetració, quan hi ha embolcall extern, sol produir-se per la fusió entre aquest i la membrana, deixant una petita obertura per on entra el virus.
2. Síntesi: l'àcid nucleic utilitza les estructures i l'energia de la cèl·lula per reproduir-se o replicar-se i per sintetitzar les seves pròpies proteïnes i embolcall. En la primera etapa, l'àcid nucleic i els enzims de la mateixa cèl·lula infectada sintetitzen i repliquen noves molècules. En la segona etapa, l'àcid nucleic sintetitza ARNm que serveix per a la síntesi de les proteïnes de la càpsida. Aquest procés també es coneix com a cicle lisogènic.
3. Maduració: es formen nous virions. El nou àcid nucleic s'adossa a les seves pròpies proteïnes nuclears i formen els nuclis vírics nous, que després s'envolten de la càpsida.
4. Alliberament: els nous virions travessen la membrana i es projecten al medi extern.

Teoria de les Idees: Epistemologia de Plató

Segons Plató, hi ha dos tipus de coneixement. La doxa és un coneixement basat en les nostres percepcions, que ens informa del canviant i múltiple món de les coses. L'episteme, o coneixement científic, només l'adquirim gràcies a la raó i ens informa del món conceptual.

• Episteme
  • Noesi: estructura conceptual fonamental (conceptes més abstractes que regeixen la investigació científica).
  • Dianoia: estructura conceptual que s'aplica a la investigació en matemàtiques i física.
• Doxa
  • Pistis: percepcions (allò que acostumem a anomenar 'realitat').
  • Eikasia: imatges (representacions que ens fem a partir de relats o d'allò que percebem).

La primera vocació de Plató va ser dedicar-se a la política, però la mort de Sòcrates, condemnat tan injustament, el va decebre dels sistemes polítics. Ell va imaginar i dissenyar un Estat Ideal (una 'polis') sense injustícia i totalment racional, basat en una determinada concepció de la naturalesa humana.

Aristòtil: Biòleg i Filòsof

Aristòtil és, juntament amb Charles Darwin, el biòleg més gran de tots els temps. Va inventar la zoologia, la fisiologia, l'etologia i la psicologia. La seva intel·ligència, perspicàcia, capacitat analítica, intuïció científica, capacitat d'abstracció i de síntesi, capacitat de treball i interessos universals el fan un geni sense parangó en la història del pensament. Científic universal, va inventar la lògica, l'estètica o teoria de l'art, l'ètica i la política com a investigació de les formes de govern.

Va estudiar a l'acadèmia que va fundar Plató, on investigaven en els camps de la física, les matemàtiques i la filosofia, i era l'únic marc en el qual el jove Aristòtil podia desenvolupar la seva extraordinària capacitat científica. No obstant això, no estava d'acord amb la teoria de les idees i la prioritat que es donava als conceptes.

La seva Teoria Hilemòrfica dóna compte de l'estructura i composició dels individus concrets. Segons aquesta teoria, en tota cosa o animal podem distingir entre la seva forma, que és el conjunt de trets que podem distingir en ell, i la seva matèria, que és allò de què està feta la cosa o animal. Per ser més precisos, direm que la matèria és allò que distingeix dues coses que tenen la mateixa forma.

Aristòtil va proposar la seva Teoria de l'Acte i la Potència. La potència d'un animal és el conjunt de facultats que pot arribar a desenvolupar, allò que pot arribar a ser. L'acte d'un animal és el conjunt de característiques que presenta en un moment donat.

La Teoria de les Quatre Causes ens diu que, per explicar científicament una cosa, un animal o un objecte no natural, s'han d'especificar un seguit de factors:

• La matèria respon a la pregunta 'de què està feta aquesta cosa?'.
• La forma respon a la pregunta 'quina forma presenta aquesta cosa?'.
• La causa eficient respon a la pregunta 'qui va fer, o realitzar, o iniciar el procés que va produir aquesta cosa?'.
• La causa final respon a la pregunta 'quina és la funció o finalitat d'aquesta cosa o animal?'.

L'ètica eudemònica d'Aristòtil descriu la conducta moral dels humans en funció del seu objectiu d'aconseguir la felicitat.

Període Hel·lenístic

• Influència de la cultura grega.
• Centrat en el problema de la felicitat humana.
• Donar solucions:
  • Manera d'aconseguir la felicitat.
  • Moral correcta.
• Escoles socràtiques:
  • Cínics (gossos): l'home ha de viure segons la natura. Serem feliços comportant-nos com animals.
  • Epicuris: la felicitat està en els plaers moderats. Evitar el patiment. Postures materialistes.
  • Estoics: vida determinada. El destí està escrit. No podem evitar-lo. Capacitat de patiment.
• Ciència antiga (independent de la filosofia):
  • Arquímedes: enginyer, científic. Grans avenços i aportacions.
  • Museu d'Alexandria: investigació i difusió de la ciència. Gran biblioteca.

Filosofia Medieval

La filosofia medieval es caracteritza per la seva relació amb el cristianisme. S'intenta unir el cristianisme amb filosofies paganes. Hi ha problemes per unir el cristianisme amb la filosofia aristotèlica (materialista). S'oblida la raó de ser de la filosofia i es dóna importància, per davant de tot, al cristianisme.

Patrística

Els sants pares de l'Església, com Sant Ambrosi o Sant Joan Damascè, davant la proliferació d'heretgies en els primers temps del cristianisme, van fixar creences indiscutibles que caracteritzarien el catolicisme enfront de la resta de religions. Sant Agustí d'Hipona suposa el primer apropament del cristianisme, basat en la revelació, a la filosofia pagana, basada en la raó.

Escolàstica

Sant Anselm, filòsof medieval, va intentar fonamentar la religió cristiana en la filosofia, aclarint racionalment les afirmacions dels dogmes, donant lloc a la teologia, l'estudi racional del concepte de Déu. El sistema filosòfic més important va ser el de Sant Tomàs d'Aquino, que es basa en la conciliació de la teologia cristiana amb la filosofia aristotèlica. Aquests sistemes van rebre crítiques de Bacon, que considerava que el coneixement s'havia de basar en l'estudi de les llengües i l'observació de la natura, i de Guillem d'Occam, que va protagonitzar polèmiques contra el Papa, posant en dubte la seva autoritat per dirimir sobre assumptes científics. Es va oposar a Sant Tomàs, defensant el nominalisme (postura ontològica contrària al realisme i a l'idealisme) i el principi que porta el seu nom.

Filosofia Moderna

La filosofia moderna es caracteritza per l'ideal de racionalitat. Segons aquest ideal, la raó és la facultat específicament humana, aquella característica pròpiament humana mitjançant la qual l'home pot ordenar l'activitat intel·lectual per aconseguir una ciència certa i productiva.

Renaixement

• Transició del pensament medieval (teocentrisme) al modern (antropocentrisme).
• El tret cultural més característic és l'humanisme, ja que els humanistes recuperen el llegat grecollatí i adopten una perspectiva antropocèntrica.
• Bases del pensament científic modern:
  • Cusa i Bruno van proposar un univers obert i sense límits.
  • Bacon va defensar que la ciència havia de basar-se en l'observació de la natura i en el mètode inductiu.
  • Copèrnic inicia un canvi absolut en l'astronomia en proposar la teoria heliocèntrica per tal de substituir l'antic geocentrisme. El Sol és el centre del sistema planetari i la resta dels planetes giren al seu voltant.
  • Kepler va establir que l'òrbita dels planetes és el·líptica i que el Sol influeix en el seu moviment.
  • Galileu va fer aportacions a la cinemàtica i a la física, i va afirmar que els astres són de la mateixa naturalesa que la Terra.