Vida i obra de Sòfocles: Antígona

Vida i obra de Sòfocles

Sòfocles va ser un autor d'origen grec i un dels majors poetes clàssics de l'antiguitat. Encara que no existeixen moltes dades referents a la seva bibliografia, d'ell es conserven obres que continuen representant-se avui dia en l'àmbit mundial.

Sòfocles va escriure entorn de 123 tragèdies de les quals només es conserven 7 íntegres: Èdip rei, Antígona, Àiax, Les Traquinias, Electra, Filoctetes i Èdip en Colon.

Sòfocles va néixer en Colon, un poble limítrof a Atenes, cap a l'any 496 aC en el si d'una família rica. El seu pare, Sofilo, era un armer que li va oferir l'oportunitat de rebre la denominada com a educació atenesa, la qual atenia amb summa importància tant al cos com a la ment.

Quan va començar a escriure?

Conflicte que vincula a tres dels grans poetes grecs perquè, l'any 480 a. C., no sols tenia lloc la batalla sinó que Èsquil participava en ella i també neix Eurípides. Es creu que entorn a l'any 480 a. C. Sòfocles ja havia començat la seva trajectòria literària.

El personatge més important i el que dona nom a la tragèdia és Antígona, una heroïna que posseeix en el seu caràcter, valor, noblesa, sentit de l'humor, etc., Antígona mostra una voluntat forta, inflexible i accepta volenterosament la mort. És una figura tràgica que no es penedeix de les seves accions, a més a més, els gemecs i planys no són cap mena d'impediment al sacrifici. Quan parla del que ha fet parla de manera satisfactòria, sense dubtes i sense cap penediment.

Ismene, la germana d'Antígona, és quasi el contrari a Antígona. És una figura normal que presenta dubtes, pors, no té un caràcter heroic, ect, però encara es pot presentar valenta quan, en un acte de valentia, reconeix la injustícia que el tirà comet amb Polinices i accepta (davant Creont) part de la culpa de l'acte de la seva germana. La seva missió en l'obra és fer més gran a Antígona en el pròleg, ja que, no surt més després del segon episodi i queda en suspens.

Hèmon, fill de Creont i Eurídices i promès d'Antígona, és un jove massa tímid i delicat per a una dona com Antígona. S'oposa contra el seu pare per la força de l'amor, però sense anomenar-lo en el seu discurs és serè i fred. Atacarà al seu pare, sense convicció i matant-se amb la mateixa espada, davant la seva promesa, ja cadàver, i el seu pare, més tirà que pare, un home orgullós.

Eurídice: És l’esposa de Creont i la mare d’Hèmon. És menyspreada pel seu espòs per la seva condició de dona i també està en contra de la condemna de la seva neboda tot i que no hi diu res. Però quan s’assabenta del suïcidi d’Hèmon, també ella es treu la vida.

Tirèsias: És un endeví cec de Tebes que apareix en diverses obres de la tragèdia grega. A Antígona, l’endeví té la funció de transmetre a Creont la voluntat divina, que és la de donar sepultura a Polinices, però Creont decideix no fer-li cas. Finalment els déus castiguen Creont amb un final tràgic, en què se n’adona que és un tirà i que està sol.

El cor: El cor representa el poble de Tebes, format per quinze ciutadans nobles i ancians de la ciutat, convocat per Creont. Es mostra indecís: admira la valentia d’Antígona però tampoc li dóna suport. Al final se n’adona del valor d’Antígona i la compara amb altres heroïnes.

Creont: El personatge de Creont consisteix en una part d’home i una altra reial, però ell mateix considera que aquesta última és més important i és precisament això el que el porta a ser castigat pels déus. Creont és un home poderós i autoritari, de fet se’l considera un tirà per la manera en què tracta el seu poble. Assegura que la ciutat és d’aquell qui la governa i els seus súbdits han d’obeir el seu rei. A més a més, menysprea la figura de la dona, especialment la de la seva neboda Antígona i també sent un fort rebuig cap a la joventut representada pel seu fill Hèmon.

El pròleg:

és una introducció a l’espai real i dramàtic de l’obra, és a dir, la part històrica i escènica. Consisteix en la proclamació de la llei de Creont en la que prohibeix donar sepultura a Polinices i el diàleg entre Antígona i Ismene sobre el que faran a partir d’aquell moment.

El pàrode:

canta un himne al sol i celebra la victòria d’Etèocles. El poble no dóna suport ni a un ni a l’altre, sinó que es mostra independent a la lluita entre germans.

L’episodi I

mostra el discurs de Creont sobre la nova llei i el guardià que informa Creont de l’intent d’enterrar Polinices. Creont ordena la mort del culpable.

A l’estàsim I:

el cor exalta la figura de l’home i pren una visió sofista sobre l’origen de les arts i les forces de la naturalesa.

L’episodi II

consisteix en la captura d’Antígona, el diàleg entre l’heroïna i el rei i l’intent d’Ismene de protegir la seva germana.

L’estàsim II

recorda el pensament d’Èsquil.

L’episodi III

tracta el diàleg entre Creont i el seu fill Hèmon en el que el pare explica la captura d’Antígona al seu fill i aquest es plany pel destí de la seva promesa. Per una altra banda, Ismene és alliberada i Antígona condemnada a morir enterrada viva.

L’estàsim III:

és un cant d’amor que tracta sobre la relació d’Antígona i Hèmon.

A l’episodi IV

Antígona és conduïda a la tomba i pel camí es lamenta de la seva sort, però no se’n penedeix del que ha fet.

L’estàsim IV

compara el destí tràgic d’Antígona amb el d’altres heroïnes mitològiques.

L’episodi V:

inclou una aparició de l’endeví Tirèsias que declara a Creont que la voluntat divina és la salvació d’Antígona i l’enterrament de Polinices. Creont es burla de Tirèsias i dels déus.

A l’estàsim V:

el cor està content perquè Creont accedeix finalment a enterrar el cos de Polinices, però es lamenta de que el monarca no hagi

Característiques de la tragèdia grega

Aborda conflictes universals.

Sentit de “el tràgic”.

Sentit de la fatalitat del destí.

L'heroi és conscient de les raons del sofriment.

Els personatges expressen les seves reflexions.

3-L’OBRA DRAMÀTICA DE SÒFOCLES ( TÍTOLS I ARGUMENT)

ÈDIP REI

Es tracta d'una de les grans tragèdies de Sòfocles i una de les seves obres més admirades. Èdip Rei compleix a la perfecció amb l'arquetip d'una tragèdia clàssica grega.

Encara que es desconeix la data, es creu que la va escriure al voltant de l'any 430 aC. En ella Sòfocles aborda el mite d'Èdip.

Després que la pesta assoli la ciutat de Tebes, el rei Èdip envia al seu cunyat Creont davant l'oracle de Delfos per a esbrinar les causes. Llavors, l'oracle adverteix que la malaltia no cessarà fins que l'assassí de rei Layo sigui executat. No obstant això, després es descobreix que el mateix Èdip va ser el que va donar mort al seu pare Layo i que la seva esposa Jocasta és, en realitat, la seva mare amb la qual ha tingut quatre fills: Eteocles, Pol·linitzis, Ismene i Antígona. En conèixer la veritat, Jocasta se suïcida i Èdip s'arrenca els ulls.