Veritat com a correspondencia

2.2. Distinció entre coneixement teòric i coneixement pràctic

Per coneixement teòric Entenem unes proposicions que descriuen un fet, que expliquen un fet O que prediuen un fet.

Descriure un fet consisteix en Assenyalar el que passa.

Explicar un fet consisteix en Determinat la causa o causes que provoquen un fet.

Predir un fet consisteix en Anticipar el que passarà.

El coneixement pràctic Consisteix en saber fer quelcom relatiu a la creació d’un objecte O manipulació de l’entorn (àmbit tecnològic) o relatiu a la Creació artística (àmbit artístic) o en saber actuar de forma Correcta (àmbit moral).

Una de les qüestions o Preguntes que intenta resoldre l’epistemologia és: què és la veritat?

Al llarg de la història de la Filosofia s’han donat diferents respostes a aquesta pregunta. Nosaltres veurem les tres respostes més importants:

1. La veritat com a correspondència amb els fets:

Segons Aristòtil ( Estagira, S. IV A. C. ) una proposició és verdadera quan s’adequa amb el Que passa. Per parlar de veritat hi ha d’haver una adequació, Correspondència o coincidència entre el que passa. Els fets tenen L’última paraula.

Aquesta concepció de la Veritat, que defensa que és objectiva, és acceptada, encara avui, Per molts filòsofs. Tan mateix alguns filòsofs, hi tenen Objeccions:

Molts Fets són ambigus: difícils de definir.Exemple: és un fet que Cada cop hi ha més tolerància.

No hi pot haver Correspondència entre una proposició que té un caràcter general I un fet que sempre és concret.

Com hem d’entendre les Proposicions negatives verdaderes? Hem d’acceptar que hi ha una Correspondència entre una proposició negativa verdadera i un fet Existent?Exemple: els dofins no són Balenes.

2. La veritat com a coherència o manca de contradiccions:

Aquesta concepció sobre la Veritat va ser formulada per Hégel ( Alemanya s. XIX ). Aquesta Concepció diu que un text o discurs és verdader quan el Conjunt de proposicions que el formen no es contradiuen entre elles.

La coherència és molt Important per assolir la veritat però no té l’última paraula. És A dir, no hi ha prou que un text sigui coherent per a ser verdader, és per això que s’han fet unes objeccions a aquesta concepció Sobre la veritat:

Les proposicions empíriques Es basen en la coherència però també en la correspondència amb Els fets.

Les proposicions formals es Basen en la coherència però els 1rs. Principis o accions formals Són sempre veritat perquè són evidents.

3. La veritat com a utilitat:

Segons aquesta concepció una Proposició és verdadera si es útil, si funciona, si ens permet Assolir uns objectius que ens hem proposat. Ex: una teoria verdadera Sobre la sida és aquella que permet curar la malaltia.

Aquesta concepció proposada Per W. James identifica veritat i vitalitat i presenta també uns Inconvenients:

Per alguns autors dir la Veritat no comporta sempre un benestar social fins hi tot en Circumstàncies essepsionals dir la veritat pot ser perjudicial.Exemple: un soldat és Enxampat pel bàndol contrari.

A vegades no sabem perquè Una proposició funciona o té èxit.Exemple: es pot trobar un Remei per casualitat.

2.3. Dos criteris de veritat

Disposem de dos criteris per saber si una proposició és verdadera o no, són:

1. L’evidència

Descartes ( França, s. XVII ) va proposar l’evidència com a criteri de la veritat. Afirma que una proposició és verdadera si és evident, clara i distinta, i la ment la reconeix gràcies a la intuïció intel·lectual la reconeix com a verdadera de manera immediata sense necessitat de cap prova o demostració.

Exemple: tot és més que les parts.

Tot seguit Descartes afirma que davant les proposicions evidents experimentem un sentiment de certesa: estem totalment segurs que és verdadera.

Tanmateix no tothom està d’acord amb Descartes i se li ha fet el retret que la certesa és un sentiment subjectiu. La proposició pot ser evident per a mi però no per a altres persones.

2. La intersubjectivitat

És el criteri actual de la veritat. És a dir, és el que fem servir per saber si una proposició és verdadera o falsa.

Segons aquest criteri una proposició les verdadera si aquesta es considerada verdadera per qualsevol subjecte racional.

Aquest criteri es basa en la idea que la veritat no és subjectiva sinó que és intersubjectiva.

La intersubjectivitat és el criteri que aplica la comunitat científica per saber si una llei o teoria científica és verdadera, d’aquesta manera es considera verdadera si és considerada per tots els membres de la comunitat científica.

Tot i ser el criteri actual de la veritat no tots els autors estan d’acord amb aquest criteri de la veritat i afirmen que la intersubjectivitat és un criteri insuficient de veritat. Per aquests autors tothom pot estar equivocat, i prova d’això són moltes lleis i teories científiques que avui en dia es consideren falses però que van ser considerades verdaderes per la comunitat científica.

2. 5. El problema dels orígens del coneixement

Una altre qüestió que intenta resoldre l’epistemologia és el problema dels orígens del coneixement. Es tracta de resoldre el problema següent: «en què es basen els coneixements veritables?», «d’on provenen els coneixements veritables?».

Aquesta qüestió s’ha respòs de diferents maneres, és per això que han sorgit diferent corrents:

1. Racionalisme

És el corrent filósòfic que afirma que els coneixements veritables provenen de la raó. La imaginació i els sentits només proporcionen coneixements dubtosos.

Els principals representants són:

-Plató: principal representant del món antic.

-Descartes: principal representant de la filosofia moderna ( s. XVII)

Plató a través d’un mite de la línia ens explica que hi ha 4 nivells diferents de coneixement que es corresponen a 4 nivells de realitat.

El nivell molt baix de coneixement consisteix en la visió indirecta de les coses.

El nivell baix consisteix en la visió directa de les coses.

El nivell alt consisteix en la raó discursiva que ens permet conèixer les idees matemàtiques.

El nivell molt alt consisteix en la raó intuïtiva que ens permet conèixer la resta d’idees.

Per Descartes els coneixements veritables els obtenim a través de dues operacions mentals:

La intuïció intel·lectual ens permet reconèixer les idees o proporcions evidents com a veritables.

La deducció racional ens permet a partir de les idees evidents conèixer la resta d’idees o proposicions (aquelles que són evidents) amb total certesa.

L’experiència sensorial i la imaginació només proporcionen coneixements dubtosos.

Els autors del Racionalisme afirmen l’existència d’unes idees innates o connaturals a l’ànima humana. Són idees que es basen en la raó humana i que són presents en l’ànima humana des de sempre.

Els autors racionalistes defensen la concepció de la veritat com a coherència o manca de contradiccions i presenta la matemàtica com a model de coneixement perquè la matemàtica ens ensenya a pensar.

2. Empirisme

És un corrent filósòfic que afirma que els coneixements veritables provenen de l’experiència. Que pot ser externa ( sensacions ) i interna ( reflexions ).

La font, l’origen del coneixement és l’experiència i és també el límit. Aquelles idees que elabora la raó i que no es basen en l’experiència no seran vàlides.

Els autors empiristes neguen l’existència d’idees innates i afirmen que quan naixem la nostra ànima és com un full en blanc, on no hi ha cap idea, i que anirem adquirint les idees a través de l’experiència.

Els autors defensen la concepció de la veritat com a correspondència amb els fets i presenten la física com a model de coneixement perquè la física es basa en la observació i en l’experimentació.

Els principals autors empiristes són:

J. Locke ( s. XVII ), pare empiriste modern.

D. Hume ( s. XVIII ), Empirisme radical i escepticisme modern.

3. Empiricoracionalisme

És un corrent filósòfic que fa una síntesi entre l’Empirisme i el Racionalisme.

Els autors empiricoracionalistes diuen que els coneixements veritables provenen de l’experiència sensorial i de la raó. Els principals representants són Aristòtil ( s. IV a. C. ) i Kant ( s. XVIII ).