Varietats geogràfiques de la llengua catalana

Unitat 3: Les varietats geogràfiques de la llengua catalana

1.- Els dialectes del català

- El català occidental

1.- Dialecte nord-occidental

(Andorra, Comarques de Lleida, Franja de Ponent i comarques del sud-est de Tarragona)

2.- Dialecte valencià

(País Valencià)

- El català oriental

1.- Dialecte septentrional o rossellonès

(Catalunya Nord - Perpinyà)

2.- Central

(Comarques de Girona, Barcelona i nord-est de Tarragona)

3.- Balear

(Illes Balears i les Pitiüses - Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera)

4.- Alguerès

(Ciutat sarda de l'Alguer)

Diferències bàsiques entre el català occidental i el català oriental:

Català occidental:

1. Distinció clara en l'articulació de les vocals àtones.
2. Més presència del so [e] pel fet de mantenir el mateix so del llatí vulgar en paraules com ceba, pera, cabell... (e tancada)
3. Manteniment del diftong -gua
4. Pronunciació de la "i" en el grup "ix" darrera vocal
5. Recuperació de la "n" etimològica darrere vocal àtona en fer el plural de paraules com home -> homes, jove -> joves...

Català oriental:

1. Confusió en l'articulació de les vocals àtones: en general, la "a" i la "e" es neutralitzen en "Ə" i la "o" i la "u" es neutralitzen en "u"
2. Més presència del so "Ɛ" pel fet d'haver modificat el so "e" del llatí vulgar en paraules com ceba, cadena, cabell -> més "e" oberta que en el occidental
3. Tendència a reduir a un únic so vocalic el diftong -gua final
4. Emmudiment de la "i" en el grup "ix" darrere vocal
5. No recuperació de la "n" etimològica darrera vocal àtona en fer el plural de paraules com home -> homes, jove -> joves... (excepte en l'Alguerès)

2.- Dialecte nord-occidental

1. La "o" en situació àtona es desdobla en grup vocalic "au"
2. L'article determinat masculí manté la forma antiga lo / los
3. Els pronoms febles presenten les formes plenes davant el verb me, te, se, mos, vos, se...
4. El present subjuntiu manté les desinències antigues: 1ra conjugació: que jo cante, que tu cantes, que ell cante... Altres conjugacions: que jo tema, que tu temes, que ell tema
5. Pel que fa al lèxic:

• Mots compartits amb el valencià: espill -> mirall, corder -> xai
• Compartits amb balear i valencià: Pareixer (semblar)
• Mots propis: Moixo -> ocell, Padri -> avi, Arna -> rusc d'abelles, Paloma -> papallona

3.- El dialecte valencià

1. La palatal fricativa es converteix a africades -> Inici de mots i síl·labes
2. Pronúncia de la "i" en el aigraf "ix"
3. Pronúncia de la consonant final en els grups "nt", "ng" i "nc"
4. En l'aspecte fonètic:

• Articulació de la "r" final
• Articulació labiodental de la "v"
• Tendència a emmudir la "d" intervocàlica, principalment en els sufixos -ador i -ada

5. Els demostratius presenten tres graus de localització: este, eixe; esta, eixa; ací, aquí...

6. Els pronoms febles presenten les formes plenes davant el verb: me, te, se, mos, vos, se, lo, la, los, les...

7. La combinació de pronoms febles presenta les formes li'l, li la, li'ls, li les... (indirecte + directe)

8. La conjugació verbal presenta:

• La primera persona del present d'indicatiu presenta la terminació -e

9. No s'utilitza l'article davant de noms propis de persona

10. Lèxic:

• Compartits amb el nord-occidental: Espill (mirall), xic (noi) i corder (xai)
• Compartits amb el balear: morro (llavi)
• Arabismes que no han arribat a altres dialectes: dacsa (blat de moro) i tomello (farigola)

4.- Dialecte septentrional o rossellonès

1. En l'aspecte fonètic:

• Tendència a pronunciar amb el so "u" la o tònica tancada
• Articulació del grup -eix final amb el so de la i
• Elisió del so final de les paraules esdrúixoles acabades en -ia
• Desplaçament de l'accent a la síl·laba següent en les paraules esdrúixoles

3. Pel que fa als pronoms febles:

• Ús de les formes plenes davant el verb: me, te, se, mos, vos, se
• Ús dels pronoms febles davant les formes no personals del verb

4. Les formes femenines dels possessius són meua, teua, seua, meues, teues i seues

5. La primera persona del present d'indicatiu presenta la terminació "-i"

6. Les oracions negatives es construeixen amb la partícula "pas"

7. Lèxic:

• Mots exclusius: molsir (munyir)
• Mots compartits amb altres dialectes: ca (gos)
• Occitanismes: peirer (paleta)
• Gal·licismes: bolanger (forner)

8. La D que es troba entre consonants és la D eufòrica. En el rossellonès hi ha caiguda de la D eufònica en els grups NDR a meitat de mot o paraula -> Tendre -> Tenre

9. Canvi de gènere: la sang -> el sang, la pols -> el pols, el fred -> la fred

10. Substitució del verb ser per el verb haver en l'auxiliar de les formes compostes

11. Cotxe -> Voiture. Numerals cardinals al igual que el català. Numerals ordinals com el francès

6.- Dialecte balear

1. En l'aspecte fonètic:

• Articulació de la vocal neutra en posició tònica en paraules com ceba, pera, cadena, cabell...
• Elisió del so final de les paraules esdrúixoles acabades en -ia (No es produeix a Menorca i a part d'Eivissa)
• Articulació labiodental de la "v"
• Presència de la iodització: la consonant "ll" de moltes paraules es pronuncia com una "i"
• Reducció dels grups -gua/-qua àtons en posició final a -go/-co
• Desplaçament de l'accent al pronom feble que va darrere el verb: comprar-lo -> Comprar-ló

2. L'article determinat (salat) té les formes es, sa, es, sos, ets. L'article personal es en / na

3. La conjugació verbal:

• La primera persona del present d'indicatiu sense desinència: jo cant, jo pens...

4. Els pronoms febles presenten les formes plenes davant el verb: jo me cans, tu te canses, ell se cansa... (1r -> C. Directe i 2n -> C. Indirecte)

5. Lèxic:

• Mots exclusius: Al·lot (noi), nines (nenes), moix (gat), horabaixa (tarda, vespre)
• Paraules compartides amb altres dialectes: ganera (escombra), bes o besada (petó)

7.- El dialecte alguerès

1. Metàtesi (es dona a principis de paraula) canvi d'ordre: b, d, g + vocal + r (dorm -> drom)
2. Fonètic:

• Articulació labiodental de la "v"
• Articulació de la i la d intervocàliques com a r
• Tendència a pronunciar r seguida de consonant com una l
• Ús del article masculí lo

2. Conjugació verbal:

• La primera persona del present d'indicatiu sense desinència (jo cant)

3. Lèxic:

• Sardismes: molendo (ase), Arbre de poma (pomer)
• Italianismes: Autista (xofer)

Unitat 4:

Un infant quan neix de facultat de llenguatge -> Contacte social -> Rutines socials. Aquesta necessitat comunicativa constitueix l'impuls decisiu en l'aprenentatge de la llengua.

Segona llengua -> L'aprenentatge serà efectiu quan senti la necessitat d'interrelacionar-se amb persones que utilitzen la llengua que vol aprendre. Per tant, la motivació principal per aprendre una segona llengua és la necessitat d'entrar en contacte amb un grup social amb el qual volem interactuar. La llengua, doncs, no és una entitat en si mateixa, aïllada de l'entorn social: és un fet social.

És un sistema obert -> Evoluciona (Socialment) amb unes necessitats expressives. Una llengua és també una determinada manera de conèixer i d'interpretar el món (Cosmologia). La desaparició d'una llengua no és tan sols la desaparició d'un sistema de comunicació, sinó és el resultat o l'efecte de la desaparició d'un grup social que manifestava a través de la seva llengua una concepció única del món.

La llengua materna o primera llengua: És aquella que cada individu aprèn durant la infantesa gràcies al contacte amb els progenitors -> Primera llengua. A l'hora de considerar la llengua materna a Catalunya, cal tenir en compte el procés immigratori -> 250 llengües maternes diverses.

La llengua territorial o llengua pròpia: Referim-nos a la llengua històrica parlada per la immensa majoria dels habitants establerts en un territori determinat durant un període de temps relativament llarg. La llengua catalana és la llengua pròpia d'un territori d'uns 69.000 quilòmetres quadrats i 13.500.000 habitants (2007). Català com a llengua pròpia:

1. Al regne d'Espanya: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Pitiüses, Franja de Ponent.
2. A la República Francesa: Catalunya Nord.
3. Principat d'Andorra: Andorra.
4. República Italiana: l'Alguer.

Territori -> Entitat política -> Època medieval -> Català: Mitjà de comunicació natural.

Llengües sobrevingudes substitutòries: Una sèrie de factors històrics han provocat que, dins l'espai territorial propi de la llengua catalana, llengües sobrevingudes (Castellà i Francès) l'hagin reemplaçada en diversos àmbits d'ús.

1. Imposició de les llengües estatals: Per mitjà de diverses lleis i decrets, s'ha imposat la llengua castellana com a llengua oficial -> Llengua catalana substituïda en molts àmbits públics. La llengua francesa com a única llengua oficial i pública a la Catalunya Nord.
2. Immigració: El procés immigratori ha canviat la fisonomia lingüística del territori -> Tres milions d'immigrants -> Parla castellana -> Modificació dels usos lingüístics.

Substitució i normalització lingüístiques: L'ús social de la llengua catalana va retrocedir de manera molt important a partir de la dècada de 1960. La major part dels nous canals de comunicació escrita i audiovisual implantats durant la dictadura franquista van utilitzar la llengua castellana com a sistema de comunicació habitual i van deixar tan sols un espai residual al català. Aquesta situació és pròpia d'una llengua minoritzada en vies de substitució -> Projectes de normalització lingüística per tal de preservar l'ús social.