Variació Lingüística i Estàndard: Dialectes i Normalització

1. La Variació Lingüística

Les llengües no són sistemes uniformes, sinó que presenten una varietat interna. Aquesta variació està relacionada amb l'època, la procedència territorial i social del parlant, o amb la situació en què es produeix l'acte de comunicació.

El conjunt de totes les formes diferents d'una llengua constitueix el que s'anomena variació lingüística.

Distingim entre variació dialectal i variació estilística o funcional. Hi ha tres classes de variació dialectal i variació estilística.

Variació Dialectal

Es relaciona amb les característiques personals del parlant (edat, origen territorial, nivell social, sexe). Hi ha tres classes de variació dialectal: geogràfica, temporal i social. És el conjunt de formes lingüístiques que utilitza un grup d'usuaris que comparteix l'origen territorial, que pertany a la mateixa època o grup social.

Variació Estilística

Es relaciona amb la situació específica en què es produeix la comunicació o l'orientació que aquesta té (ex: nivell de formalitat). Les varietats estilístiques s'anomenen registres (situacions) (parlat/escrit, improvisat/preparat, personal/impersonal).

2.2 La Varietat Estàndard i el Procés d'Estandardització

Definició "Estàndard"

L'estàndard d'una llengua és una varietat molt codificada que serveix de model de referència a tots els membres d'una comunitat lingüística, especialment en àmbits formals, tant orals com escrits. És la varietat que s'ensenya i s'utilitza a l'escola, en documents i en la majoria de mitjans de comunicació.

La varietat estàndard no és fixa ni immutable: hi ha d'haver, això sí, un equilibri entre la fixació i el canvi, i un control d'aquest procés. La varietat estàndard és supradialectal, no es pot incloure en la classificació dels diversos dialectes que formen la llengua.

Definició "Estandardització"

És el procés que té com a objectiu assolir una varietat estàndard ben definida d'una llengua i amb plenitud de funcions.

Aquest procés és llarg i té dos vessants:

• La normatització, que consisteix a establir les normes per a l'ús de la varietat estàndard. Té tres etapes:

1. Establiment d'unes normes ortogràfiques.
2. La fixació de la morfologia i de les normes de la sintaxi.
3. La lexicalització (fixar l'inventari de paraules d'una llengua amb el significat corresponent).

La implantació social, que consisteix a ensenyar la llengua codificada a tota la població i a implantar-ne l'ús en tots els àmbits de comunicació.

3.5 La Normalització Lingüística

La normalització lingüística té com a finalitat aturar la substitució lingüística en tots els camps: polític, ideològic, jurídic, administratiu, econòmic, educatiu i estrictament lingüístic.

Dos aspectes:

• Lingüísticosocial: que consisteix a adequar l'estructura lingüística a les necessitats socials.
• Sociopolític: que té com a objectiu incrementar els usos en tots els àmbits i situacions per satisfer les necessitats de comunicació dels parlants.