Urbanisme, Aqüeductes i Vies Romanes: Enginyeria i Societat

Urbanisme Romà

Urbanisme: Per a la fundació de les noves ciutats, els romans van seguir el ritus tradicional que van heretar dels grecs a través dels etruscos. Un cop triat l'emplaçament de la nova ciutat, un àugur consultava els presagis per saber si el lloc escollit tenia el beneplàcit dels déus. Situat al centre de l'emplaçament, l'àugur traçava amb una vara una creu, de manera que els braços marquessin l'un la direcció nord-sud, i l'altre la direcció est-oest. La prolongació d'aquests braços servia per traçar les dues vies principals de la ciutat: el cardo maximus (N-S) i el decumanus maximus (E-O). Tot seguit, amb un coble de bous -un bou i una vaca blancs, segons Ovidi- que tiraven una arada amb una rella de bronze, es traçava un solc que delimitava l'espai sagrat de la ciutat, anomenat pomerium, dins del qual els déus estrangers no podien rebre culte ni s'hi podia celebrar cap enterrament. Aquest ritu rebia el nom d'inauguratio. La planta de la nova ciutat era rectangular i seguia sempre el traçat hipodàmic, anomenat així perquè el seu creador va ser Hipòdam de Milet, arquitecte grec del segle V aC. Consisteix en una xarxa de carrers paral·lels al cardo maximus i al decumanus maximus que s'encreuaven perpendicularment, la qual cosa donava lloc a una sèrie d'illes de cases o insulae, on se situaven els habitatges particulars i alguns dels edificis públics. El centre de la ciutat, on s'encreuaven el cardo i el decumanus, era el fòrum, el lloc més monumental de la ciutat, que tenia una planta que solia ser rectangular, amb un costat, o més d'un, porticat per protegir de les inclemències del temps el gran nombre de ciutadans que hi anaven. Allà hi solia haver els principals edificis públics. També era el lloc del mercat i era on hi havia les tabernae o tendes de minoristes, on s'oferia al públic tota mena de mercaderies.

Els Aqüeductes Romans

Els aqüeductes: Un cop fundada la ciutat, una de les primeres necessitats que calia satisfer era el subministrament d'aigua, imprescindible no tan sols per al consum humà, sinó també per a la higiene personal, per al servei de clavegueram i, de vegades, per atendre petites indústries. Els enginyers romans van esmerçar tots els coneixements i tots els seus esforços per crear obres que avui dia encara ens impressionen pel seu caràcter monumental. Consta de les parts següents:

• caput aquae, «cap de l'aigua», que era el lloc on es captaven o reunien les aigües per ser canalitzades;
• el canal pel qual baixava l'aigua s'anomenava specus i se solia construir en galeries subterrànies o arran de terra, procurant sempre que l'aigua corregués pel seu propi pes; únicament quan s'havia de travessar alguna vall o s'havien de superar grans desnivells, s'aixecaven aquestes impressionants construccions (arcuacions) amb el doble objectiu de portar l'aigua a la seva destinació i deixar constància de la superioritat i del poder de Roma;
• finalment, hi havia el castellum aquae, dipòsit des d'on, un cop emmagatzemada, l'aigua es distribuïa per utilitzar-la a la ciutat.

Vies Romanes

Vies romanes: Al seu origen, la xarxa va ser dissenyada per a mantenir un control efectiu de les zones incorporades a l'Imperi, però ràpidament van adquirir importància econòmica, facilitant el comerç i les comunicacions. El desenvolupament de la xarxa de vies romanes es va produir al mateix temps que el creixement de l'Imperi. Fins a finals del segle IV aC, les calçades romanes eren poc més que senders que conduïen a Roma des de les distintes ciutats del Laci. Des d'aquest moment van començar a construir-se segons un pla establert, dissenyat conjuntament amb el programa tàctic d'expansió. En tenir un significat militar considerable, es van desenvolupar sistemes més complexos de construcció de calçades, en vista a fer-les més permanents i millors per a suportar diferents tipus de trànsit. L'empedrament es feia amb les següents capes:

1. Statumen: fonament de pedres de mida mitjana.
2. Rudus: capa de sorra o grava.
3. Nucleus: estrat d'arena i calç.
4. Pauimentum o stratum: superfície formada per lloses de pedra, còdols o grava.
5. Fileres de pedres que en delimiten l'amplada.

La calçada havia de quedar lleugerament bombada, amb el centre més elevat que els laterals, per facilitar l'eliminació cap a les cunetes de l'aigua de la pluja. Les vies principals a Hispània eren: la Via Augusta, la via del Nord, la via de la plata i la via de l'Atlàntic. Pel seu estat de conservació, cal fer esment del ramal del Capsacosta o via Annia. La Via del Capsacosta, denominada pels romans Via Annia, és un antic camí, una branca secundària de la via Augusta que anava des de Figueres fins a la vall de Vianya.