Universals i Veritat: Teories Filosòfiques

El Problema dels Universals

El problema dels universals és una de les qüestions filosòfiques més antigues i fonamentals. Per construir un concepte com "cotxe", hem d’abstreure de la realitat allò que tenen en comú tots els cotxes que hem vist, i prescindir de les seves diferències superficials (color, mida, marca, disseny...). Mitjançant aquest procés d’abstracció aconseguim ordenar i classificar la multitud de percepcions del nostre entorn en conceptes universals, que ens faciliten la comprensió de la realitat.

El principal dilema que proposa el problema dels universals és: Les qualitats i característiques presents en objectes i entitats (vermell, ràpid, gran, rodó, lluminós...) són intrínseques a elles i a la realitat o simplement són pròpies del llenguatge i producte de la nostra ment?

Davant d'aquesta problemàtica existeixen diferents posicions teòriques:

Realisme Exagerat o Platònic

Els conceptes universals existeixen en la realitat; la seva existència és prèvia i anterior a la dels objectes. Les coses estan fonamentades metafísicament en els universals, els quals són independents del món dels fenòmens que experimentem a través de l’experiència sensible. El filòsof més representatiu d’aquesta corrent va ser Plató, qui afirmava que els universals són realitats independents de la realitat sensible.

Realisme Moderat

Els conceptes universals existeixen com a entitats mentals que corresponen a propietats presents en les coses, de manera que els universals formen part de les coses del món físic i són conegudes per la nostra raó. Aristòtil.

Conceptualisme

Els universals no són entitats reals, ni tan sols noms, sinó que són conceptes mentals sense cap existència extra-mental. El seu referent són les propietats de les coses, però són conceptes de la ment. Sant Tomàs d’Aquino.

Nominalisme

Els conceptes universals són mers noms, només existeixen els individus concrets i no les abstraccions genèriques que són arbitràries. Tant els conceptes universals, com els gèneres i les espècies no tenen cap existència extramental. Els universals són formes contingents de nomenar agrupacions de coses o caràcters de les coses. Roscelí i Guillem d’Occam.

Teories de la Veritat

Teoria de la Correspondència

La veritat apareix quan pensament i realitat concorden. S'afirma que una proposició és veritable si aquesta correspon i descriu correctament com són les coses en el món, és a dir, si hi ha una correspondència entre els fets i la proposició que descriu o explica aquests fets.

Exemple: El cel és blau.

Filòsofs: Aristòtil, Bertrand Russell, George E. Moore, Ludwig Wittgenstein, Karl Popper.

Insuficiències: Algunes veritats abstractes (com les matemàtiques) no depenen de la realitat física. La realitat és un concepte universal que es veu influenciat per la percepció, la percepció de cadascú és diversa i mal·leable.

Teoria de la Coherència

Una proposició és veritable si és coherent amb un sistema de creences o proposicions ja acceptades. La veritat depèn de la consistència interna dins d'un conjunt d'idees. Així, si una proposició és incoherent o contradictòria amb altres proposicions la veritat de les quals no és discutible o està prou contrastada, serà una proposició falsa i caldrà rebutjar-la.

Exemple: Si totes les lleis de la física estan d'acord amb una nova teoria, aquesta teoria és considerada certa per coherència amb els coneixements establerts.

Filòsofs: Hegel, Spinoza, alguns idealistes.

Insuficiències: Un sistema coherent pot ser fals si no té relació amb la realitat. Pot haver-hi més d'un sistema coherent que es contradigui o sigui incompatible.

Teoria de la Utilitat

Una creença o proposició és veritable si és útil per a les persones i permet obtenir resultats pràctics. És a dir, si una proposició em permet arribar a un fi o objectiu, és considerada vertadera.

Exemple: Les indicacions del GPS seran vertaderes si m'acaben portant al lloc on volia anar. "L'aigua bull a 100 graus", si encenc els fogons i resulta que l'aigua comença a bullir als 100 graus, aquesta oració serà vertadera.

Filòsofs: John Dewey, William James, Charles S. Pierce.

Insuficiències: Pot portar a una noció subjectiva de la veritat, perquè el que és útil o funcional per a mi pot no ser-ho per a tu. Que una afirmació no es pugui demostrar de forma pragmàtica no vol dir que la hipòtesi o creença sigui mentida.

Teoria Semàntica de la Veritat

Es basa en la relació entre el significat d'una proposició i la seva veritat. La idea central és que una proposició és veritable si el que afirma és realment el cas. Tarski va proposar una forma de definir la veritat, formulant la següent regla:

"Una proposició 'P' és veritable si, 'P' correspon a la realitat."

Exemple: "La pissarra és blanca" aquesta oració és veritable si, en la realitat, efectivament la pissarra és blanca.

Autor: Alfred Tarski.

Insuficiències: La paradoxa del mentider: "Aquesta oració és falsa", si és veritat, la frase és falsa, i si és mentida, resulta que ha de ser veritable. No s'aplica fàcilment a l'ètica, ja que és un camp difícilment avaluable en "vertader o fals", degut a la realitat objectiva.