La Unió Europea: història, institucions i polítiques
Enviado por Chuletator online y clasificado en Derecho
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,8 KB
El camí cap a la Unió Europea
El precedent immediat de la Unió Europea (UE) havia estat, l’any 1958, la creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) per mitjà del tractat de Roma, signat l’any anterior per sis estats: la República Federal d’Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg.
El seu objectiu principal era crear una unió duanera que facilités els intercanvis comercials entre els estats membres eliminant els aranzels entre aquests i establint-ne de comuns per a la resta d’estats.
L’Acta Única Europea, aprovada l’any 1986, va revisar el tractat de Roma, va ampliar les competències de les institucions comunitàries i les va dotar de més capacitat de decisió. La CEE ja tenia aleshores dotze estats membres, que són els que van signar el posterior tractat de Maastricht.
La Unió Europea
El 1992 es va signar a Maastricht el tractat de la Unió Europea o tractat de Maastricht, amb el qual la CEE va esdevenir una unió econòmica i monetària i va prendre el nom d’Unió Europea l’1 de gener de 1993.
Aquest tractat establia “els tres pilars de la Unió Europea”: les polítiques econòmiques i socials, la política exterior i de seguretat comuna i la cooperació policial i judicial en la lluita contra el crim organitzat.
Al llarg dels anys s’han anat incorporant a la UE nous països; d’altres han decidit abandonar-la, com el Regne Unit, que el juny de 2016 en va votar en referèndum la seva sortida.
Els tractats de la Unió Europea
A més del tractat fundacional de Maastricht, la cohesió de la Unió Europea s’ha anat aprofundint per mitjà d’altres tractats, d’acord amb els quals els estats cedeixen part de la seva sobirania per enfortir el projecte comú europeu. D’entre els tractats principals cal destacar els següents:
- El tractat de Schengen
- El tractat constitutiu de la Unió Europea
- El tractat de Lisboa
Les institucions de la Unió Europea
La Unió Europea és formada per quatre institucions bàsiques:
- La Comissió Europea
- El Parlament Europeu
- El Consell de la Unió Europea
- El Consell Europeu
L’Estat espanyol i la Unió Europea
L’Estat espanyol es va adherir a la Comunitat econòmica europea (CEE) l’any 1986 i va ser estat fundador de la nova Unió Europea l’any 1992.
També es va adherir al sistema monetari europeu des de la seva creació i, per tant, forma part de l’eurozona des dels seus orígens. Els bitllets i les monedes d’euro són els de curs legal a l’Estat des de l’any 2002.
Forma part de l’espai de Schengen des del seu inici i, per tant, les persones, els béns, els serveis i els capitals de l’Estat poden circular lliurement per tots els estats europeus signants del tractat de lliure circulació.
A l’Estat espanyol, des de la seva adhesió a la CEE, li han correspost ajudes i subsidis de la política agrícola comuna, de la política pesquera comuna, dels Fons Estructurals i dels Fons de Cohesió (FEDER i FSE).
La unió monetària
El camí cap a la unió monetària es va iniciar l’any 1979, amb l’establiment, per part del Consell Europeu, d’un sistema monetari europeu que volia facilitar la cooperació financera i l’estabilitat monetària de la UE.
El tractat de Maastricht de 1992 establia els anomenats criteris de convergència, que limitaven alguns indicadors econòmics dels estats aspirants a la unió monetària, amb l’objectiu d’harmonitzar les seves polítiques econòmiques, financeres i monetàries.
Una de les grans fites de la Unió Europea va ser aconseguir una moneda única: l’euro. L’euro es va establir com a patró monetari en els mercats internacionals, a efectes comptables, l’any 1999 i des de l’any 2002 és la moneda de curs legal dels estats que formen l’eurozona.
Les polítiques econòmiques comunitàries
La política agrícola comuna (PAC) significa el 40% del pressupost de la UE. Regula els preus dels productes agropecuaris, la producció i el comerç exterior i promou la modernització de les estructures agràries amb l’objectiu d’aconseguir estabilitat en els mercats i la seguretat en els subministraments de cara a l’autoconsum dins de la Unió. També promou el desenvolupament de l’aqüicultura.
La política de pesca comuna (PPC) té com a eixos principals el desenvolupament del sector, la regulació de l’activitat amb criteris de sostenibilitat ambiental, mitjançant l’establiment de quotes, i la negociació de tractats internacionals de pesca que permetin pescar en aigües d’altres estats.
La política industrial pretén millorar la competitivitat de les empreses i fomentar la investigació i la innovació. En l’àmbit energètic, vol millorar les interconnexions de les xarxes elèctriques, establir acords amb estats productors i promoure les noves tecnologies de producció d’energia.
La política comercial regula el comerç amb estats aliens a la UE i estableix els aranzels comuns sobre les importacions.
La política de transports es basa en la millora de la xarxa ferroviària —per mitjà del Pla general de xarxa d’alta velocitat— i de les infraestructures portuàries i aeroportuàries per a tendir a una certa homogeneïtat entre els estats membres.
La política exterior i de seguretat comuna (PESC) pretén ser compartida per tots els estats membres per a actuar conjuntament en les relacions internacionals.
La política de cohesió econòmica i social significa una tercera part de la despesa de la Unió Europea. Té com a objectiu reduir les desigualtats socials entre territoris i disposa dels fons estructurals per a donar suport financer al desenvolupament regional i a la lluita contra l’atur.