Unificació italiana: corrents polítics i paper dels intel·lectuals

Unificació Italiana: Corrents Polítics

Els grans corrents polítics partidaris

Els orígens del nacionalisme italià es remunten a la Revolució Francesa, Napoleó i, sobretot, al mapa d'Europa de 1815.

La consciència de pertànyer a una comunitat nacional, afavorida per la llengua i la tradició cultural, va ser molt desenvolupada pels romàntics italians, sobretot per Mazzini, Leopardi i Manzoni. Aquesta corrent nacionalista va tenir unes repercussions polítiques immediates i es va convertir en una corrent revolucionària per dos motius:

• Pretenia subvertir l'ordre establert el 1815, tant a nivell ideològic com territorial. Era un moviment nacional-liberal.
• Atacava el principi de legitimitat (monarques absoluts) i el principi patrimonial.

En aquestes circumstàncies van sorgir tres vies en què es va manifestar el nacionalisme:

• Republicana-democràtica: Mazzini (La Giovine Italia)
• Neogüelfista: Gioberti (neogüelfs). Partidaris que el Papa liderés la unificació. Finalment, van passar al corrent liberal-constitucional.
• Liberal-constitucional: Monàrquica. D'Azeglio i Cavour, Il Risorgimento.

Corrent republicana-democràtica

La corrent liderada per Mazzini, a través del partit La Giovine Italia, pensava que la unificació italiana havia de sorgir del poble italià, al qual atorgava una força i un esperit especials. Era una corrent democràtica, amb la voluntat del poble expressada en els vots, i conseqüentment, Itàlia quedaria constituïda com un estat unitari i republicà (1830).

Malgrat ser una corrent moderna i avançada, Mazzini va utilitzar mètodes antics com la conspiració de societats secretes i els cops d'estat, però com que això no era suficient, va fracassar en tots els seus intents.

Mazzini no es comunicava amb el poble, al contrari que D'Azeglio i Cavour (Il Risorgimento).

Mazzini va decidir donar suport a la corrent nascuda al Piemont, sobretot després de 1848.

Corrent neogüelfista

Dirigida per Gioberti, que pensava que la unificació italiana havia de constituir-se com una confederació sota la presidència del Papa. Però, com que l'actitud del Papa va ser molt autoritària, absolutista i retrògrada, la corrent neogüelfista no va prosperar i els pocs neogüelfs van optar per donar suport al Piemont.

Corrent liberal-constitucional

Corrent del Piemont, liderada per Cesare Balbo, D'Azeglio i, sobretot, per Cavour, que a través de Il Risorgimento va defensar:

• Calia expulsar els austríacs.
• El Piemont era l'únic estat que ho podia aconseguir, ja que era el més avançat políticament, i per tant, Itàlia es convertiria en un regne unit i de caràcter liberal.

Paper dels Intel·lectuals en la Unificació

Paper dels intel·lectuals italians en el Risorgimento

A partir de 1814 podem analitzar l'aportació dels intel·lectuals: escriptors, músics...

Es van fer estudis sobre les idees nacionals. Trobem moltes especulacions sobre el renaixement:

1. Renaixement cultural
2. Renaixement polític
3. Acció política vertadera

Una altra lectura de la teoria clàssica sobre l'estudi de les idees nacionals durant el segle XIX seria l'evolució del nacionalisme en tres etapes:

1. Etapa del nacionalisme integrador
2. Etapa del nacionalisme centrífug
3. Etapa del nacionalisme agressiu

Nacionalisme integrador

En el cas del nacionalisme integrador, tenim com a exemples paradigmàtics els casos italià i grec, on l'objectiu era la unificació dels pobles sota un mateix estat-nació. Els nacionalistes que reclamaven la unitat per als seus pobles també demanaven llibertat per a totes les pàtries, desenvolupant un discurs progressista que cal contextualitzar dins del segle XIX, amb la Revolució de la primavera dels pobles de 1848.

Nacionalisme centrífug

Nacionalisme típic dels grans estats plurinacionals. Aquest nacionalisme fa referència a l'aparició de grans entitats territorials controlades des d'un mateix centre de poder, imperial. Per exemple, l'Imperi Otomà o l'Imperi Austríac, convertit a partir de 1867 en Imperi Austro-hongarès.

Nacionalisme agressiu

És un tipus de nacionalisme actiu a partir dels darrers anys del segle XIX. Conté idees totalitàries relacionades amb construccions nacionals de caire imperialista i capitalista (Imperi Alemany, el II Reich). La seva ideologia està relacionada amb la carrera colonial, que revelava actituds agressives davant altres països a causa del desenvolupament industrial ràpid. Aquesta agressivitat també respondria a la impotència i frustració d'entitats nacionals conscients del seu potencial, però que rebien una part ínfima dels territoris sense control colonial. Aquest nacionalisme deixaria enrera la vessant integradora per una política on cada nació voldria imposar-se sobre les altres per dominar-les política i econòmicament.