Treball infantil en la revolució industrial

UNITAT 3:

LA REVOLUCIÓ DELS TRANSPORTS I LES COMUNICACIONS:

  La màquina de vapor aplicada als desplaçaments va suposar una revolució dels transports:  • La invenció de la locomotora (George Stephenson, 1814) i la inauguració de la primera línia fèrria d’Anglaterra (Stockton-Darlington, 1825) van facilitar enormement el trànsit de mercaderies i passatgers. • Els vaixells de vapor eren molt millors que els tradicionals, més ràpids (ja no depenien del vent per propulsar-se) i resistents (estaven fets de ferro). • La revolució del transport va fer possible el desenvolupament d’un sistema postal a l’abast de tothom. • A més, el telègraf elèctric (Samuel Morse, 1838) fomentà encara més les comunicacions de llarg abast. La revolució dels transports va afavorir l’increment dels intercanvis comercials: • Resultava molt més fàcil i barat dur les matèries primeres a les fàbriques i fer arribar els productes als mercats de consum. Com a conseqüència, es va imposar l’economia de mercat, en la qual no es produïa per al consum propi sinó per a un mercat cada cop més gran. • Era més senzill exportar les teles angleses arreu del món i importar matèries primeres dels territoris colonials (cotó de l’Índia) o dels Estats Units (cereals i cotó). • El transport de persones es va incrementar igualment. Durant el Segle XIX, milers de persones van emigrar per cercar una vida millor, fent servir els trens i els vaixells, del camp a la ciutat (èxode rural) i d’Europa a altres continents (Amèrica i Austràlia, particularment). L’augment del comerç va trobar una justificació teòrica en el lliurecanvisme, propugnat per la Gran Bretanya, que defensava la llibertat total d’intercanvis entre països. Per contra, el proteccionismerebutjava la lliure circulació dels productes i aspirava a protegir les indústries nacionals gravant amb impostos fronterers els productes estrangers (aranzels).

LA SOCIETAT INDUSTRIAL

Durant la industrialització va néixer una societat de classes formada per dos grans grups: • La burgesia era el grup preponderant perquè era propietària de les fàbriques i dels mitjans de producció (màquines, eines i matèries primeres). Els burgesos eren una classe competitiva i dinàmica. El model de burgès amb èxit era el de l’home fet a si mateix gràcies a l’esforç. • El proletariat era la classe treballadora, que, sense cap mena de propietat, havia de treballar a les fàbriques i les mines a canvi d’un salari. Les jornades laborals eren de catorze a setze hores, sovint en entorns perillosos i insalubres. No hi havia vacances pagades, assegurances mèdiques, subsidis d’atur ni pensions per als orfes, les vídues i els ancians.
Les relacions entre la burgesia i el proletariat tenien lloc en el Març del capitalisme, sistema econòmic en què l’activitat es troba en mans de la iniciativa privada, perquè la recerca del benefici és el motor de l’economia i perquè els preus són regulats per la llei de l’oferta i la demanda (si hi ha molta producció, els preus baixen; si la demanda supera l’oferta, pugen).
Amb el sistema industrial les empreses necessitaven un sistema financer per obtenir capital: • Diversos accionistes formaven societats anònimes i invertien els seus diners en títols de propietat de les empreses (accions), que es compraven i es venien a la borsa. • Els bancs oferien préstecs a les empreses, amb el compromís de retornar els diners (afegint una quantitat addicional en concepte d’interès) en un temps determinat.

5.

ELS INICIS DEL MOVIMENT OBRER

L’impacte de la industrialització va ser molt negatiu per a les classes humils. Els obrers van adquirir consciència de classe (s’adonaren que compartien uns interessos comuns) i es van organitzar per reivindicar millores salarials i laborals, limitació del treball infantil i drets polítics: • El luddisme, un moviment obrer d’origen anglès que destrossava les màquines i amenaçava els empresaris, s’estengué per Europa al començament del Segle XIX. • Vers el 1825 van néixer a la Gran Bretanya els primers sindicats (les trade unions), que utilitzaven la vaga per pressionar els patrons i els governs. El 1833, el Parlament britànic va aprovar el decret de fàbriques, que millorava les condicions de treball de les dones i els nens.
A més, una sèrie de pensadors socials van defensar formes de propietat col·lectiva com a alternativa al sistema capitalista, que consideraven inhumà i injust: • Els socialistes utòpics (Henri de Saint-Simon, Robert Owen i Charles Fourier) confiaven en l’acció dels individus per establir un nou sistema econòmic igualitari i lliure de l’explotació. • Els socialistes científics (Karl Marx i Friedrich Engels, autors d’El manifest comunista) pronosticaven que els obrers accedirien al poder mitjançant una revolució (dictadura del proletariat) i abolirien la propietat privada, que passaria a mans de l’Estat proletari. • Els anarquistes (Proudhon, Bakunin i Kropotkin) propugnaven la desaparició de qualsevol tipus d’autoritat i de propietat, i l’establiment de relacions socials d’igualtat i cooperació.

6.

Positivisme, Realisme i arquitectura del ferro

La nova situació econòmica i social creada per la Revolució Industrial també es va reflectir en
l’àmbit del pensament, l’art i l’urbanisme:  • A mitjan Segle XIX, el Romanticisme va donar pas al positivisme, un moviment que confiava en la raó, la ciència i el mètode experimental com a instruments per al desenvolupament de la humanitat. • El Realisme pretenia descriure la realitat de forma objectiva, sense embellir-la:
. La novel·la realista, amb autors com Charles Dickens (Gran Bretanya) o Gustave Flaubert (França), va proporcionar una visió sincera i aspra de la societat de l’època.
. La pintura realista, per la seva banda, va representar escenes de la vida quotidiana la duresa del treball esgotador, la pobresa i les injustícies socials). Jean François
Millet es va especialitzar en escenes de la vida camperola, Gustave Courbet copsà la dura realitat de les classes treballadores i Honoré Daumier va donar testimoni de les
lluites socials i de la misèria del poble a través de dibuixos i caricatures. • L’arquitectura va aprofitar les grans possibilitats que oferien els nous materials (ferro,
acer, vidre, formigó) per bastir construccions de formes atrevides, com ara els edificis de les exposicions universals (Palau de Vidre, Londres, 1851; torre Eiffel, París, 1889), en què es donaven a conèixer al món els avenços de la indústria, el comerç i les arts. • L’urbanisme mirà de buscar solucions als problemes generats pel creixement accelerat de les ciutats industrials. Barcelona (Eixample d’Ildefons Cerdà, 1859) i París es van transformar segons els principis del nou urbanisme per millorar la higiene pública, els serveis i el trànsit.