Tirant lo Blanch i la versemblança

La versemblança és la qualitat que tenen els fets de resultar creïbles dins el marc de la ficció o història, encara que el receptor sigui plenament conscient de què és real i què no.                                                                                                                                                 Un autor que va utilitzar la versemblança a les seves obres per primera vegada, trencant esquemes respecte a la narrativa anterior, va ser Joanot Martorell amb la seva obra de Tirant lo Blanch.                                                                                                                          La versemblança de Tirant lo Blanch es pot apreciar a diferents aspectes de l’obra. Des de els seus personatges fins a les seves batalles i vides personals.                                   En l’àmbit dels personatges es pot veure com aquests no són fantàstics, són de carn i ossos, amb les seves virtuts i els seus defectes. Dins els personatges, hi ha una gran varietat, que es classifiquen entre plans (personatges estàtics que no evolucionen en tota l’obra), i rodons (personatges que a mesura que l’obra avança, van aprenent coses i evolucionant).                                                                                                                              Al camp de les batalles i viatges, és a dir, desplaçament geogràfic, a mesura que es desenvolupa la seva vida personal, redacta fets històrics, amb tots els aspectes fidels a la realitat, però algunes de les batalles que realment es van perdre, a l’obra es guanyen. Abans parlàvem del desenvolupament de la seva vida personal a mesura que avançava sobre el mapa. Bé, altres característiques de versemblança que es veuen a Tirant lo Blanch és la llibertat que tenen en parlar de temes sexuals i amorosos, apareixen temes eròtics, sensuals... De tota mena, relacionats amb el sexe i l’amor. Cada vegada que passava per algun lloc, es podia veure com aquests aspectes anaven creixent o disminuint. Quan es troba a la guerra, sembla cortesà i sap molt bé com actuar-hi, però en el moment en que passa per Sicília, triomfa en l’amor, i coneix a Carmesina. On més es veu els temes sexuals i amorosos és quan Tirant intenta cortejar-la, o quan acaben tenint acte sexual.                                                                                                                             Altres aspectes on surt la versemblança és al llenguatge. Obra narrada en tercera persona per un narrador discret que poques vegades intervé i mai no busca la complicitat del lector amb 1a presencia, té canvis de ritme: Tirant lo Blanch pot ser solemne i seriós, i en altres moments, ple d’energia. Té una gran varietat d’escenes: fantàstiques, esdeveniments històrics, estratègies militars, escenes cortesanes, episodis eròtics i desvergonyits, i tocs humorístics. Utilitza un contrast entre lo descrit a dalt i el to pausat i solemne que utilitza per narrar.                                                                            En el moment en que Joanot Martorell va escriure la novel·la, buscava que fos versemblant. Real en les situacions en les que es descriu la novel·la, però a la vegada, una novel·la propera a la realitat i als nostres temps, al lector cortesà que buscava Joanot.                                                                                                                                    Joanot va introduir característiques dels personatges i fets històrics per tal que el lector es veiés identificat.                                                                                                                     Ara bé, encara que la novel·la sigui versemblant i realista, no hi manquen alguns episodis fantasiosos i clarament inversemblants. Són, però, en el conjunt de la narració, molt breus i irrellevants.                                                                                                         Finalment, el tema en que menys es pot apreciar la versemblança és a la manera de vestir, perquè Joanot utilitza la d’aquella època.