Tipus d'Empreses, Elements de Cost i Rendibilitat

Empreses segons el tipus d’activitat ordinària que practiquen:

- Empreses industrials, transformen les matèries primeres per elaborar productes acabats. També són d’aquest tipus les que generen o transformen recursos naturals.

- Empreses comercials, es dediquen a la compra-venda de mercaderies, sense realitzar operacions que transformin aquestes mercaderies en productes acabats.

- Empreses de serveis, realitzen activitats que no estan directament relacionades amb l’intercanvi de productes materials.

Element de cost: cada un dels components que hi ha a l’escandall d’un producte acabat.

L’escandall inclourà com a un dels elements de cost el número de les hores/persona que cal per elaborar la unitat de producte acabat.

Cost d’una mercaderia: total de diners que s’han de pagar per obtenir-la. Com les mercaderies es poden comprar i es poden produir, els costos podran ser molt diferents.

Element de cost: cada un dels conceptes independents que es tenen en compte a l’hora de calcular el cost. Alguns exemples d’elements de cost són:

• Import de les factures de compra.
• Transport, assegurances, tràmits a la duana, etc.
• Lloguer de magatzems

L’avantatge de comptar amb un cost estàndar quan obtenir els costos reals és molt costós és que permet concentrar-se en estudiar els canvis del cost unitari i, a partir de conèixer-ne les causes, prendre decisions. El cost estàndar es calcula de dues maneres diferents:

- Cost històric: es fan servir sèries de costos d’un o dos anys i es calcula un valor mitjà, o el valor més habitual, buscant sempre el valor més representatiu del cost habitual d’aquell producte.

- Cost previsional: es fan uns pressupostos o unes previsions i es fa servir aquest valor com a referència. Aquest mètode només es fa servir quan el producte és nou i no té història.

Les diferències entre el cost estàndar i el cost real poden tenir:

• Motius econòmics: canvi en el preu o les condicions, transports, etc.
• Motius tècnics: canvis en processos de transformació, etc.

Costos en dos tipus:

• Cost directe: cost que es pot assignar objectivament a cada producte.
• Cost indirecte: cost que no es pot assignar a cada producte i s’ha de repartir entre tots els productes afectats.

Quan s’han de repartir els costos indirectes entre tots els productes cada empresa ha d’inventar-se una fórmula de repartiment. Aquesta fórmula ha de ser:

• Comprensible: s’ha de poder explicar a qualsevol persona que no conegui l’empresa però conegui el sector.
• Objectiva: es vol és repartir els costos indirectes entre tots els productes però sense inflar artificialment els costos d’uns per sobre dels altres.
• Numèrica: ha de ser una fórmula calculable.

Costos variables: cost canvia quan canvia el número d’unitats. Costos fixos: cost és independent del número d’unitats.

Costos ABC: costos distribuits segons l’activitat. L’inconvenient més important que té aquest mètode és que per aplicar-se sovint requereix més recursos dels que després la seva aplicació permetrà reduir. Requereix:

• Identificar les activitats o tasques independents que formen un procés.
• Identificar els recursos que s’apliquen en cada activitat.

Cost Drivers: Han de ser fàcils d’observar i de mesurar. Han de ser representatius de les funcions que es realitzen a l’empresa. Han de fer evident la relació que hi ha entre costos, activitats i productes o serveis.

Rendibilitat: capacitat que té un procés de generar un benefici addicional sobre la inversió realitzats per dur-lo a terme.

Indicadors de rendibilitat: mesura de rendibilitat comparable que s’usa quan s’ha de comparar dos processos diferents amb l’objectiu de conèixer quin és el que ens aporta un rendiment superior.

Índex d’absorció de costos fixos: indica quin percentatge de les vendes es dedica a finançar els costos fixos. Eficiència comercial: indica quin percentatge de les vendes s’ha dedicat a generar beneficis.