Terratrèmols: Causes, Mesures i Tectònica de Plaques

El Risc d'un Terratrèmol

Un terratrèmol o sisme és un conjunt de vibracions que es produeixen a l'interior de la terra per l'alliberament de les tensions entre els materials. La zona on es produeix s'anomena focus sísmic o hipocentre, que es troba en una zona on es fragmenten els materials, anomenada falla.

• Epicentre: ciutat.
• Falla: línia que va del focus a l'epicentre.
• Ones sísmiques.
• Focus sísmic.

Des del focus sísmic es propaguen ones en totes direccions. El lloc de la superfície terrestre perpendicular a l'hipocentre s'anomena epicentre, que és on es produeixen les destrosses. Per registrar els terratrèmols, s'utilitzen els sismògrafs que elaboren gràfics que permeten conèixer la magnitud del terratrèmol. Les ones sísmiques produïdes per un terratrèmol poden ser:

• Ones internes: es propaguen des del focus sísmic fins a la superfície. Hi ha les ones P o ones primàries i les ones S o ones secundàries. Les ones P es propaguen en tots els medis, en canvi les ones S només es propaguen en medis sòlids.
• Ones superficials: quan les ones internes arriben a la superfície, produeixen noves ones sísmiques superficials que poden ser de dos tipus, ones L (Love) i ones R (Rayleigh).

Els terratrèmols es mesuren en dues escales:

• Escala de Richter: s'utilitza per estudiar els terratrèmols. Concretament, indica quina és la magnitud del terratrèmol. Per saber la magnitud d'un terratrèmol ens basem en els sismògrafs, que indiquen quina relació existeix entre el temps de les ones sísmiques i l'amplitud representada en el gràfic. L'escala de Richter és una escala oberta de tipus logarítmic i es representa amb nombres àrabs.
• Escala de Mercalli: mesura la intensitat d'un terratrèmol. És una escala relativa que consta de 12º, que s'expressen en nombres romans.

On es Produeixen Més Terratrèmols?

Teoria de la deriva continental, proposada per l'alemany Alfred Wegener el 1912, i que es basa en estudis anteriors d'altres científics. Aquesta teoria es basa en quatre aspectes:

• Proves geogràfiques.
• Proves biològiques i paleontològiques.
• Proves biològiques.
• Proves paleoclimàtiques.

La teoria de la deriva continental, a la dècada dels 60, va anar acompanyada de la teoria de la tectònica de plaques. Aquesta teoria, amb l'estudi de les ones sísmiques, ens permet conèixer millor l'estructura interna de la terra. Podem distingir dos models:

a. Model Químic o Estàtic

Es basa en la composició química dels materials que formen la terra. Segons aquest criteri, la terra es divideix en tres capes:

• Escorça: és la capa més externa que està formada per silicats d'alumini. El gruix varia dels 12 km fins als 70 km i la temperatura varia dels 27 °C als 400 °C. La densitat mitjana de l'escorça és de 3 g/cm³.
• Mantell: és la capa intermèdia on predominen els silicats de magnesi. Està dividit en un mantell superior i un mantell inferior. Entre les dues zones del mantell trobem la discontinuïtat de Repetti. La densitat del mantell superior és de 3,3 g/cm³ i la del mantell inferior és de 5,7 g/cm³. Pel que fa a la temperatura, pot arribar als 1500 °C.
• Nucli: és la zona interna de la terra. Està constituït per Fe i Ni. El nucli es divideix en un nucli extern i un nucli intern, separant els dos nuclis trobem la discontinuïtat de Lehman-Vuichert. El nucli extern, de natura fluida, arriba als 4000 °C de temperatura i 9 g/cm³ de densitat. El nucli intern, de naturalesa sòlida, arriba als 6000 °C i a una densitat de 12 g/cm³. El nucli terrestre és el responsable del camp magnètic terrestre.

b. Model Físic o Dinàmic

Es basa en el comportament mecànic dels materials. Segons aquest model, podem distingir quatre capes internes:

• Litosfera: és la capa més externa de la terra que està constituïda per un conjunt de plaques, anomenades plaques litosfèriques, que encaixen com les peces d'un puzle.
• Astenosfera: és la capa inferior a la litosfera que arriba als 150 km de profunditat. Actualment, la teoria més acceptada és que els materials de l'astenosfera es troben fosos a temperatures entre els 800 i els 1000 °C, que provoca moviments de convecció, que són els responsables del desplaçament de les plaques litosfèriques.
• Mesosfera: la resta del mantell, que no és l'atmosfera, constitueix la mesosfera.
• Endosfera: es correspon amb el nucli. Podem distingir el nucli extern i el nucli intern.

Entre les plaques litosfèriques existeixen uns contactes anomenats límits o vores de placa. Podem distingir tres tipus de límit.