Teories d'aferrament

1. Definicions:

Desenvolupament: procés que avarca diferents àrees com la cognitiva, motriu, social i afectiva. És de caràcter evolutiu, amb diferents etapes maduratives per les quals ha de passar una persona des de la infantesa fins l’edat adulta.

Aprenentatge: adquisició o incorporació de nous coneixements, idees, normes socials, etc. Adquirits per l’experiència i estudis.

Maduració: procés de desenvolupament psíquic, intel·lectual, emocional (biològics).

Creixement: procés de desenvolupament físic en el qual es produeixen canvis en els cos humà en un temps determinat. Canvis visibles i mesurables (alçada, pes, perímetre toràcic, etc.)

Intel·ligència emocional: és la capacitat de l’ésser humà per aprendre a identificar, entendre i controlar les seves emocions i les dels altres, per ser capaços de guiar el nostre pensament i la nostra acció, sent capaços d’aconseguir els millors resultats en tots els àmbits de la nostra vida (rendiment laboral, relacions amb els companys i consecució de les fites personals)

• Introducció: primer per tractar el desenvolupament socioafectiu, la intel·ligència emocional és vital.
• Beneficis de la intel·ligència emocional:
• Millorar la capacitat d’autoconsciència
• Facilita l’equilibri emocional
• Augmenta la motivació i l’entusiasme
• Potencia el rendiment i la satisfacció laboral
• Potencia les relacions personals harmonioses
• Augmenta la capacitat d’influència i lideratge
• Millora l’empatia i la capacitat d’anàlisi i de les situacions socials
• Augmenta el benestar psicològic
• Augmenta les defenses i l’actitud positiva en situacions estressants
• Augmenta la salut mental i física

L’afectivitat: és una característica essencial d eles persones, està constituïda per la vivència i l’expressió dels diferents estats afectius, que té l’ésser humà en relació en si mateix i els seu entorn (en diferents graus)

Emocions: la paraula prové del llatí i significa agitació (és un estat d’excitació o agitació fisiològica que apareix en cada persona com a resposta a un estímul). Components que hi apareixen:

1. L’emoció la causa un estímul: un mateix estímul pot produir emocions diferents en la mateixa persona (nadó plorant).
2. Com a resultat l’emoció produeix una resposta fisiològica o estat d’agitació (augmenta el ritme cardíac, tensió muscular, respiració, etc.)
3. La resposta i la intensitat que produeix l’estímul és subjectiva (una aranya)
4. La reacció es dona en un procés temporal momentani
5. Apareixen 6 emocions bàsiques: por, sorpresa, enuig, tristesa, alegria i aversió/fàstic .

 Formes de viure una emoció:Exterioritzant-la com una explosió emocional sense identificar ni comprendre-la. Perillós amb emocions negatives.

1. Exterioritzant-la havent identificat i comprés. No ferint a ningú.
2. No exterioritzant-la ni expressant-la de cap manera.
3. Negar l’emoció, no la identifiques ni la admets. Aquestes últimes poden donar lloc a una somatització (alteració o problema psicològic que atrapa el cos, ho destrueix).

Sentiment: és l’emoció pensada i sentida que roman fins i tot en absència de l’estímul que l’havia generat. Són tonalitat afectives que combinen diverses emocions ex: el sentiment de gelosia és una barreja de ràbia i de por. La ràbia o enuig pot provocar sentiments de injustícia i de frustració.

• Diferència entre emoció i sentiment: en quant a la durada en el temps el sentiment és més durador i més intens. En quant a la intensitat en què viuen l’emoció és breu i més intensa. No pots controlar la reacció fisiològica de l’emoció, però sí pots modificar el sentiment.

Agents que intervenen en el desenvolupament afectiu:

• Objectiu a la família – fomentar:
• Autonomia
• Capacitat de decidir en llibertat
• Saber despendre’s
• L’escola – fomenta:
• Autonomia
• Afavorir la interacció amb els educadors
• Afavorir la interacció amb els iguals
• Potenciar el joc
• Objectiu en comú:
• Sentir-se estimat
• Sentir-se valorat
• Sentir-se acceptat

Posant límits clars i donant estabilitat emocional

1. Característiques de l’afectivitat infantil:

Les primeres emocions es donen abans dels 2 anys. Somriure - emoció- alegria, proporciona plaer, el plor – emocions- por tristesa, enuig i proporciona malestar. A partir dels 2 anys, aparició d’emocions autoconscients 8valoració d’un mateix i es relaciona amb la conducta morral). L’infant ha de reconèixer ell mateix com a individu diferent dels altres.

Funció adaptativa de les emocions:

• Emoció: estat d’alerta per poder actuar i afrontar una situació determinada.
• Alegria: ens porta cap a la repetició del succés que l’ha produït.
• Enuig: ens fa no reflexius.
• Tristesa: en empeny a abandonar un objectiu, a substituir-lo per un altre i ens fa reflexionar sobre la situació que l’ha causat.
• La por: ens fa tendir cap a la protecció .
• L’aversió: ens empeny a rebutjar o evitar la situació.
• Sorpresa: ens ajuda a afrontar noves situacions.

Funció social de les emocions:

• Objectiu: que el nen aprengui a conèixer, expressar i regular les seves emocions de manera adequada.
• Regulació de les emocions: (modificació d’estímuls) el nen petit no podrà modificar els estímuls fins els 15 mesos i per poder modificar-los depèn d ela persona adulta.
• Autoregulació d’emocions: 8expressió adequada de les emocions) davant l’enuig, responem instintivament i reprimim l’expressió de l’emoció (pot causar estrès o malalties psicosomàtiques)

Comprensió de les emocions:

• Empatia: compartir i comprendre les emocions dels altres, per tenir empatia s’han d’autoconèixer les pròpies emocions. L’empatia es torna més forta gràcies al llenguatge (perquè podrem expressar) i el joc simbòlic (l’infant es posa en el joc d’una altre persona).
  1. Teories explicatives:
• Piaget (1896-1980): va estudiar biologia i zoologia, va interessar-se per la psicologia i les teories de S. Freud, però es va centrar en la epistemologia que és la branca de la  filosofia que s’ocupa de l’estudi del pensament. Ell diu que passem d’un coneixement intuïtiu a un coneixement científic (descriu les nocions bàsiques del pensament racional). També diu que les emocions i l’afectivitat no poden modificar directament les estructures del coneixement, però si què poden predisposar a adquirir-lo, per això diu que el coneixement i l’afectivitat/seguretat emocional van lligats entre sí.

Per  a Piaget, el coneixement com a forma d’adaptació està constituït per un doble procés,

• Assimilació: suposa la integració d’una info nova (interioritzar).
• Acomodació: implica una organització o ajustament d’una info (la suma a la que ja tinc).

Gran desenvolupament sensoriomotriu en l’estadi de 0 a 2 anys: el nen no es pot expressar amb paraules, però sí amb els que pot fer amb els objectes.

Estadi preoperacional de 2 a 6 anys: raonament intuïtiu, fa representacions mentals com el joc simbòlic =a pensament simbòlic, apareix el llenguatge verbal que porta a imitació de conductes (amb i sense model) egocentrisme :incapacitat de posar-se en el joc de l’altre i té curiositat (edat dels “perques”).

Estadi d’operacions concretes de 7 a 11 anys: operacions formals, a partir dels 11 el nen té un pensament hipotètic, lògic i abstracte.

 Wallon:  és anterior a Piaget

Individu = a unitat, estudia el cos i la psique.

La basant social ve donada per les relacions humanes (important l’emoció i l’afectivitat). També per manifestacions expressives i afectives. 6 estadis de desenvolupament (estableixen el tipus de relacions predominants que l’infant estableix)

Estadi d’impossibilitat motriu (0-6 m): el nen necessita cobrir les seves funcions fisiològiques.

Estadi emocional (6m-1a): té la necessitat emocional de la mare.

Sensoriomotor (1-2 anys): reflecteix moviments i accions que li proporcionen plaer.

Personalisme (2-6anys): es construeix la personalitat, fase marcada per la necessitat afectiva, hi ha 3 períodes o fases:

Fase d’oposició o negació (2-3 anys)reafirma la personalitat pròpia, imposa els seus propis desitjos, però no obstant, per fer-ho no aconsegueix més afecte, per tant canvia d’activitat.

Període de gràcia (3-4anys): els nens busquen l’admiració i l’acceptació de l’adult mitjançant la seducció de l’adult.

Representació de rols (abans dels 5 anys): els infants copies  els comportaments de les persones k admiren.

Estadi del pensament categorial (entre 6 i 11 anys): interès pels objectes del món preval sobre la seva persona.

El pensament sincrètic (6 i 9 anys): l’infant barreja allò subjectiu amb allò de la realitat.

El pensament categorial (a partir dels 9 anys): permet determinar el que és propi d’un objecte concret, el q defineix o la seva identitat particular.

Estadi de la pubertat i l’adolescència (dels 12 als 15 anys): l’orientació centrípeta predominant li permet afirmar el seu jo. Això li obre la possibilitat d’afrontar les noves exigències q a societat i el seu propi cos li van imposant.

Teoria explicativa de Freud (1856 – 1939): va utilitzar la hipnosi per tractar els seus pacients, però va anar modificant aquesta tècnica, que va acabar derivant.. La psicoanàlisi a més d’una teràpia, tb és una teoria k explica com funciona el psiquisme humà.

Teoria dels instints: parla de dues pulsions (vida o eros  i la de la mort)

De la vida: instint d’autoconservació i a la libido o energia sexual.

Pulsió de mort: fa referència als comportaments destructius i agressius k hi ha en cada persona.

Teories de la personalitat: per a Freud en la conducta de l’ésser humà les emocions tenen un paper molt més determinant que la raó.

Primera tòpica: no està basada en allò racional sinó en les emocions

Inconscient: no es pot controlar, no accessible a la consciència.

Preconscient: allò k és a punt d’entrar en la consciència.

Conscient: ens uneix i ens relaciona amb la realitat existent.

Segona tòpica: defineix tres estructures en la personalitat.

Allò: part més antiga de la personalitat. Inconscient guiada pel ppi del plaer.

Jo: es guia pel ppi de la realitat. Anteposa la realitat als desitjos. En part conscient i en part inconscient.

Superjò: referent moral de la persona. S’elabora als 5 anys i inclou les normes de la conducta inconscient i les prohibicions.Només alguns aspectes són conscients, la resta inconscients.

EL VINCLE D’AFERRAMENT:

Concepte: és el vincle q estableix el nadó amb les persones que se n’ocupen d’ell.

Teoria etològica de J.BOWLBY: Branca de la psicologia k estudia la conducta dels animals.

La relació del nadó amb la persona adulta s’inicia amb una sèrie de senyals innats q criden l’adult cap al nadó.

1. Fase preaferrament:des del naixement fins a les sis setmanes hi ha una orientació cap a es persones, sense reconeixement de les figures concretes k el cuiden.
2. Fase formació de l’aferrament (entre 6 setmanes i 6-8mesos): el nadó manifesta preferència per les persones k li són familiars i actua de manera privilegiada.
3. Fase de l’aferrament ben definit (6-8mesos als 18mesos aprox.):als 8mesos el nen mostra ansietat de separació. Aquest comportament és indicatiu kel nen ja sap k la mare continua existint encara k no estigui amb ell.
4. Fase formació d’una relació recíproca: en aquesta fase ja han elaborat una representació interna del vincle d’aferrament establert i tenen una sèrie d’expectatives sobre la seva disponibilitat.

 La situació Estranya de Mary Ainsworth: va fer experiments per mesurar la seguretat de l’aferrament. La seva tècnica pretenia estudiar el comportament de nens entre 12 i 24 mesos davant la presència d’una persona estranya i en un entorn desconegut.

1. El procediment:la situació estranya: 8 episodis d’uns tres minuts cadascun.
2. L’experimentador.
3. La mare s’asseu i l’infant es posa a jugar i explorar l’entorn.
4. La persona estranya entra a la sala.
5. La mare surt de l’habitació i la persona estranya es queda amb l’infant.
6. La mare torna i saluda al seu fill.
7. La mare marxa i l’infant es queda sol.
8. La persona estranya entra i consola a l’infant.
9. Torna la mare i saluda a l’infant i el consola si cal.
10. Conclusions: tipus d’aferrament: patró de conducta segur (1) i insegur(tres):
11. Aferrament segur.
12. Aferrament evasiu.
13. Aferrament d’oposició.
14. Aferrament desorganitzat.

Factors q influeixen en la formació del vincle d’aferrament:la formació del vincle d’aferrament està condicionada per diversos factors.

1. Desaparició de la figura d’aferrament: els estudis demostren q quan desapareix la figura d’aferrament.
2. La qualitat de l’atenció i les característiques pròpies del nadó:
3. Quant la persona cuidadora, és clar que la sensibilitat de la mare és la variable clau pk el nen pugui establir una relació d’aferrament segur.
4. Les característiques pròpies del nen tb són importants per a l’establiment del vincle d’aferrament.
5. Sincronia en la relació: una altra qüestió important és fins a quin punt s’aconsegueix establir una veritable sincronia en la relació.
6. El context familiar: és un altre factor q tb afecta la formació de l’aferrament.
7. El context cultural: no tots estan acostumats de la mateixa manera a separarse’n. Aquest procés pot afectar els mesuraments de l’aferrament.
8. El tipus d’aferrament de la mare i el pare: algunes investigacions van demostrar q mares i pares es podien classificar segons el tipus de vincle afectiu q van poder establir i el record q en tenien (autònoms, desentesos, preocupats, pendents...)

Estabilitat de l’aferrament

Diferents estudis demostren q hi ha una relació clara entre el tipus d’aferrament d’una nena o un nen i la seva conducta social posterior.