Teoria de les Idees de Plató: Reminiscència, Ànima i Món Intel·ligible

Teoria de les Idees de Plató

La Doctrina de la Reminiscència

Exposada al Menó: desvinculada de la teoria de les Idees i suposant la immortalitat de l'ànima.

• El Menó és un diàleg sobre la recerca socràtica de la virtut, és a dir, de l'eidos o caràcter comú a tots els actes virtuosos.
• La recerca no pot consistir en conèixer el que es coneix, car que seria inútil, ni tampoc allò que no es coneix, car que no es sabria què cercar ni es sabria que ho hem trobat. La conclusió és que s'ha de cercar el que ja es coneix: conèixer és recordar (paradoxa sofística o erística del coneixement o paradoxa de Menó).
• L'ànima és eterna (immortal), s'ha reencarnat infinitat de vegades, i en algun moment de la seva vida ha estat en possessió de la veritat. L'ànima oblida tots els coneixements previs quan transmigra a un nou cos.
• Tot coneixement és present de forma latent en l'ànima (innatisme).
• Descobrir una nova veritat és, en realitat, fer conscient allò que sabíem i havíem oblidat.

Demostració: diàleg entre Sòcrates i un jove esclau illetrat que és capaç de respondre correctament sobre geometria a través de les preguntes i precisions de Sòcrates. Exemplifica el mode de procedir dels matemàtics de l'època.

Exposada al Fedó i Fedre: com a forma de coneixement de les Idees.

• L'ànima humana va haver de conèixer les Idees en una existència separada del cos i aquest coneixement és possible gràcies a l'afinitat entre ànimes i Idees.
• Les coses imiten les Idees, de manera que el coneixement sensible serveix com a ocasió per al record (anamnesi).
• El record permet reduir la multiplicitat de les sensacions a la unitat de la Idea.

Característiques de les Idees i Conseqüències Filosòfiques

• Tenen un caràcter normatiu i utòpic: no representen com són les coses i les accions humanes, sinó com haurien de ser. Són models o ideals de perfecció.
• Són essències (eidos), és a dir, allò per la qual una cosa és el que és.
• Existeixen separades de les coses: no són aquest caràcter comú que està en les coses ni representacions mentals.
• En quant són essència, són objecte de la definició universal o coneixement veritable. Són objectes als quals fan referència els continguts o conceptes mentals que expressem a través del llenguatge. En quant a realitat separades, són realitat transcendents i no immanents a les coses.
• Subsisteixen independentment que siguin o no pensades. Tenen les característiques pròpies de l'ésser de Parmènides: cada idea és única, eterna i immutable.
• Són substància, és a dir, allò que existeix en si i per si.
• Les Idees són principis d'unitat davant la pluralitat i desordre del món físic.

Ontologia Dualista

• Totes aquestes característiques impliquen una separació entre el món visible de les coses particulars i el món intel·ligible de les Idees o Formes. Aquesta duplicació és simbolitzada en l'al·legoria o mite de la caverna al Llibre VII de La República: el món visible és simbolitzat pel món irreal d'ombres on viuen els presoners i el món intel·ligible pel món real de la llum del sol.
• La regió o món visible està dominada pel canvi continu (doctrina del flux continu d'Heràclit). Les coses particulars no tenen la seva pròpia essència, per tant, els manca realitat.
• Les Idees o Formes de la regió o món intel·ligible, a part de ser úniques, eternes i immutables, són realitats immaterials o no corpòries (immaterialisme).

Explicació de la Relació entre Idees o Formes i les Coses Particulars

• Des de la perspectiva de les coses és una relació de participació o imitació.
• Des de la perspectiva de les Idees o Formes, estan presents en les coses. Les Idees són causa de les coses. No produeixen les coses en un sentit material ni en un sentit productiu, sinó en quant són la seva essència, són la seva causa formal o modèlica. Les Idees són models de perfecció que les coses particulars només podem imitar de forma imperfecta. D'aquí s'explica la seva pèrdua de realitat: són un simple reflex o imitació i estan formades de matèria (origen de tota imperfecció). La filosofia de Plató rep el qualificatiu d'idealista.
• Les Idees s'ordenen jeràrquicament. A la cúspide, la Idea de Bé (a La República) o Bellesa (a El Banquet), Allò Un (al Parmènides), l'Ésser (a El Sofista), que tenen el màxim grau de realitat. Després venen la resta d'Idees ètiques i les estètiques; després les Idees matemàtiques i les Idees de les classes de les coses. Al Parmènides s'afirma que no només hi ha idees dels valors morals o estètics, sinó també de totes les coses.
• Hi ha realitats intermèdies com les ànimes i les realitats que responen a proporcions matemàtiques.

Divisió Tripartida de l'Ànima

Explicació dels conflictes ètics i psíquics interns que l'ésser humà experimenta. Explicació de la psicologia de l'actuació virtuosa o moral. No queda gaire clar si es tracta tan sols de tres funcions de l'ànima (La República) o de tres «ànimes» diferents (Timeu).

• Ànima racional (nous, lógos): part o funció més noble, elevada o excel·lent. La seva funció és conèixer intel·lectualment les Idees i guiar o controlar les altres parts de l'ànima o els impulsos o desitjos corporals. Part que ens capacita per al coneixement de la veritat i la conducta moral (el coneixement i la realització del bé i la justícia). Situada al cap o cervell. Representat simbòlicament per l'auriga en l'Al·legoria del carro alat (Fedre 246a-254e). Al Timeu s'explica que ha estat creada directament pel Demiürg amb els mateixos elements que l'Ànima del Món. Part immortal i, per tant, de naturalesa divina.
• Ànima irascible (thymós): correspon a virtuts com el coratge, la fortalesa, la voluntat. Font de les tendències, inclinacions o emocions bones (passions nobles). Situada en el tòrax i pit. Representat pel cavall bo i dòcil a les instruccions de l'auriga, que pot seguir els Déus cap a la contemplació de la Idea de Bé al món intel·ligible. Inseparable del cos i mortal.
• Ànima apetitiva o concupiscible (epithymía): font de passions innobles: desitjos, tendències i emocions sensibles qualificades de dolentes, grolleres i desordenades (apetit pel menjar, desitjos sexuals, de fama, riquesa...). La part més vinculada al cos. Situada a l'abdomen. Representat pel cavall dolent i indòmit que empeny l'ànima cap al món sensible. Mortal: desapareix amb la mort del cos.

Plató i Sòcrates

Plató és un dels filòsofs més cèlebres de la història de la filosofia i el més important filòsof de l'antiguitat. L'activitat intel·lectual de Plató se situa a l'Atenes democràtica d'inicis del segle IV aC., just després de la mort de Sòcrates (399 aC.), un altre dels filòsofs més destacats de l'època. Els ensenyaments i condemna a mort de Sòcrates tindran un impacte brutal sobre el pensament platònic. Plató fou amic i deixeble de Sòcrates. La mort de Sòcrates cal situar-la en el context de crisi política que viu la ciutat d'Atenes després de la derrota soferta davant Esparta a la guerra del Peloponès. Ni el govern tirànic que vindrà després ni la restauració democràtica suposaran un canvi a millor. Aquest esdeveniment farà que Plató prengui consciència de la corrupció política existent al moment. La condemna a mort cal interpretar-la en aquest sentit. La presència dins la democràcia atenenca de corrents demagògiques expliquen per què el que era considerat per a molts l'home més just d'Atenes fos condemnat a mort. Certament, la voluntat de qüestionar-ho tot i de recerca de veritats absolutes en l'àmbit de la moral que trobem a Sòcrates l'enfrontarà als defensors de la democràcia i la concepció relativista de la moral en què es fonamenten i als defensors dels valors tradicionals de l'aristocràcia atenenca.

El pensament de Plató pren com a punt de partida la preocupació de Sòcrates per la definició veritable de la virtut moral. Això els enfronta intel·lectualment al relativisme dels sofistes. Però, a diferència del seu mestre, Plató ampliarà les seves preocupacions més enllà de l'ètica. La seva voluntat de trobar respostes universalment vàlides s'amplia a tots els àmbits de l'experiència humana. Plató és el primer a elaborar un sistema filosòfic que abasta tots els problemes filosòfics (metafísica, epistemologia, psicologia i filosofia política). Aquest fet situa a Plató en una nova etapa del pensament grec que va més enllà de la preocupació sobre la dimensió moral i política que trobem a sofistes i Sòcrates. El sistema platònic apareix de forma dispersa en una gran quantitat d'escrits que adopten el diàleg com a forma d'exposició. La majoria d'aquests diàlegs tenen a Sòcrates com a protagonista, malgrat que aquest sovint expressa les pròpies doctrines platòniques. Una de les més influents serà la teoria de les Idees, que fa de Plató un dels primers filòsofs idealistes de la història. Segons Plató, realitats abstractes com les nocions ètiques i matemàtiques i els conceptes de les coses tenen un valor real i separat respecte a les realitats concretes i individuals.