Teatre Romà: Plaute i Terenci

ÈPOCA ARCAICA

És notable la influència de la literatura grega, això augmenta al segle III aC amb la conquesta de la Magna Grècia; on els romans es deixen seduir per la cultura dels grecs que tenien ja una creació literària molt extensa.

Pel que fa al teatre, a Roma la tragèdia no va tenir èxit i va reeixir la comèdia que tenia com a protagonistes els homes del carrer i la vida quotidiana, que oferia als romans situacions divertides i intranscendents destinades només a fer riure.

Els autors de comèdia romana va prendre com a model les obres de la Comèdia Nova grega, ja que no presentava temes tan atrevits com la Comèdia Antiga grega; així les obres romanes eren acceptades sense gaires dificultats pels organitzadors dels jocs escènics.

La comèdia romana podia ser:

1· palliata: el tema era típicament grec i els personatges portaven el pallium, una mena de capa característica dels grecs. Va ser la que va tenir més èxit.

2· togata: tractava assumptes romans i els actors duien toga, vestit romà per excel·lència.

PLAUTE (254-184 aC)

No tenim gaires dades certes sobre la seva vida. De jove va anar a Roma on treballà en diversos oficis fins que s’entregà al teatre, amb la qual es va enriquir. Segurament primer va ser actor teatral; més endavant autor i, finalment, també productor i director de les seves obres.

Va escriure nombroses comèdies palliatae, totes amb gran èxit de públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí en general molt col·loquial. No té cap preocupació moral o intel·lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic. Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts.

Només s’han conservat 20 cómedies, on destaquen:

Aulularia ('La comèdia de l'olla'): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

Pràcticament, totes les obres presenten una estructura similar amb un pròleg on s’explica l’argument al públic i cinc actes, on s’alternaven les parts dialogades, les recitades amb acompanyament musical i les cantades.

Plaute agafa els arguments de la Comèdia Nova grega però no la copia; fa servir la tècnica de la contaminatio, és a dir, barreja situacions i personatges de vàries comèdies gregues segons li convé.

L’acció de les seves comèdieses situa sempre a Grècia, però és plena d’al·lusions locals romanes per a que el públic s’identifiqui amb els personatges.

· Pel que fa al desenvolupament de l’acció, fa motoria: crea trames complicades i recargolades (personatges bessons, familiars que no es retroben fins al darrer moment, accions paral·leles que s’entrecreuen, embolics de desenllaç imprevisible...)

El tema principal és l’enfrontament entre amos i esclaus que volen aconseguir la llibertat. Aquesta idea està presentada sempre de forma vodevilesca.

Presenta una societat de classe mitja, ociosa i grotesca. Els seus personatges són estereotipats (no desenvolupament psicològic) i convencionals: el noi esbojarrat i enamoradís, la noia de bona família i una mica bleda, el pare avar i malcarat, i l’esclau, espavilat i amic del noi, que esdevé el veritable protagonista.

· Per damunt de tot, Plaute destaca per l’ús que va fer del sermo uulgaris, la parla popular romana, viva, àgil, plena de dites populars, acudits, jocs de paraules, expressions del carrer, grolleries, paraules inventades…

Terenci (190 aprox – 159 aC)

Va néixer al voltant de l’any 190 aC a Cartago, d’on li ve el sobrenom d’Afer (Africà). Va arribar de nen a Roma com a esclau de G. Terenci Lucà, del qual rep una educació acurada i aviat li va donar la llibertat.

Un cop alliberat, va viure associat al cercle filohel·lènic d’intel·lectuals que patrocinava la família aristocràtica dels Escipions, que el van protegir.

Va morir molt jove, l’any 159 aC, a Grècia, on sembla que havia fet un viatge per tal de trobar arguments per a noves obres, a causa teoricament d’un naufragi.

Han arribat fins avui les sis comèdies que va escriure, quasi totes basades en les obres de Menandre (Comèdia Nova). Les obres de Terenci són: Andria, Hecyra (La sogra), Heautontimoroumenos (El botxí de si mateix), Eunuchus, Phormio i Adelphoe (Els germans).

Escriu molt diferent de Plaute encara que te origen grec i mai aconsegueix la seva popularitat. Terenci escriu comèdies de caire moralitzant i tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades; les seves obres no tenen ni la força ni el ritme de les de Plaute però, en canvi, com que són més reposades, presenten una estructura formal més acabada, destInada a la noblesa. Fins i tot el pròleg el dedica a qüestions de poètica teatral.

Els personatges són ara el nucli de l’acció; fa obres que donen molta importància al diàleg, enfront de les de Plaute on preval l’acció. Els personatges més importants són els pares i els seus fills, la seva relació i el model educatiu aplicat als fills; deixa de banda el paper dels esclaus.

La llengua emprada per Terenci és més elegant i refinada que la de Plaute, ja que els personatges fan servir el registre de les classes altes de la societat. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica.

Per tot això, Terenci va ser considerat un gran autor pels cercles cultes de Roma, a causa de la humanitas que destil·laven els seus arguments i per l’elegantia de la seva tècnica teatral; però el públic romà li gira sovint d’esquena i només una de les seves obres va tenir un gran èxit popular.