Teatre Romà: Característiques, Representacions i Gèneres

El Teatre Romà: Evolució i Característiques

Al començament, els teatres romans eren construccions de fusta desmuntables. A partir del segle I a.C., però, es van començar a construir de pedra, seguint els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts principals: la graderia, l'orquestra (per al cor) i l'escenari o scaena (plataforma on actuaven els actors, amb un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors). Els romans van seguir aquesta estructura, però hi van introduir algunes innovacions:

• Mentre que els grecs construïen els teatres aprofitant el pendent d'una muntanya, els romans també ho feien, però a més eren capaços de construir teatres com a edificis independents. La cavea (graderia) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó.
• L'orquestra, que en el teatre grec era circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. Allà s'asseien els espectadors més importants.
• Els romans van ampliar l'escenari.
• La scaena, en el teatre romà, es construïa tan alta com la cavea, de manera que el teatre quedava tancat en un semicercle. La façana interior, ornamentada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes que donaven a l'escenari (decorat permanent).

Tant els teatres grecs com els romans eren a l'aire lliure, tot i que de vegades es cobrien amb una lona (velum). La cavea estava dividida en tres sectors, corresponents a les diferents classes socials.

A Roma, el teatre més important va ser el de Pompeu, amb capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica, destaquen els teatres de Mèrida (5.500 espectadors) i Sagunt. El teatre de Tàrraco, malauradament, no es conserva gaire bé.

Les Representacions Escèniques a Roma

Les representacions teatrals a Roma competien, en desavantatge, amb els jocs de circ i d'amfiteatre. Alguns festivals religiosos anuals que incloïen representacions teatrals eren els Ludi Megalenses (dedicats a Cíbele), els Ludi Apollinares (dedicats a Apol·lo) i els Ludi Romani (dedicats a Júpiter).

A les representacions d'aquestes festivitats, s'hi afegien les celebracions de triomfs militars o els funerals d'algun personatge notable. Els edils eren els encarregats d'organitzar els espectacles a Roma. Contractaven una companyia teatral (grex) i el seu director (dominus), que sovint també actuava.

El nombre d'actors era de cinc o més. A Roma, almenys durant la República, els actors estaven socialment mal considerats; sovint eren esclaus o lliberts. En època imperial, en canvi, alguns actors famosos van arribar a formar part de l'alta societat, com el mateix emperador Neró.

No hi havia actrius, excepte en el gènere del mim. Els papers femenins eren representats per homes, que portaven màscares (personae) corresponents a l'estereotip del personatge. La vestimenta podia ser la túnica grega (pallium) o la túnica i toga romanes. Els actors duien unes sabates amb talons alts per a la tragèdia (coturnus) i una sandàlia oberta (soccus) per a la comèdia.

El teatre llatí era gairebé sempre en vers, i la música hi tenia un paper important. Hi havia abundants escenes cantades (cantica).

Els Gèneres Teatrals Romans

El teatre literari llatí va néixer l'any 240 aC, quan Livi Andronic va representar una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí. Els gèneres tràgic i còmic (considerats teatre culte) van continuar seguint els models grecs. Paral·lelament, però, es va desenvolupar una tradició de teatre nascuda a Itàlia, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim.

La Comèdia Llatina

La comèdia romana imitava la Comèdia Nova grega (Menandre). Els arguments solien ser d'embolics i confusions, i sempre acabaven amb un final feliç. També era habitual que hi hagués un conflicte amorós.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo literalment, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio).

Els personatges tenien noms grecs, que resultaven complicats i ridículs per als romans. Vestien amb els vestits típics grecs, i l'acció se situava en una ciutat grega.

Una diferència important respecte a la Comèdia Nova grega és la presència de música, cant i mímica a la comèdia llatina.