Teatre Romà: Arquitectura, Gèneres, Representacions i Comèdia

El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los:

• Els grecs construïen els teatres sobre el vessant d'una muntanya, per poder posar-hi els seients en forma esglaonada, en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços de fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins i tot a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada per fileres d'arcs disposades en diversos pisos.

• L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.

• Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample.

• La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.

Els Gèneres Teatrals

El teatre literari llatí va néixer quan el 240 aC van ser representades una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim.

Les Representacions Escèniques

Les representacions que tenien lloc en el teatre competien en desavantage amb els jocs de circ i d'amfiteatre com a espectacle programat per a alguns dels festivals religiosos anuals. N'eren els més importants els Ludi Megalenses (4-10 d'abril), en honor de Cíbele; els Ludi Apollinares (6-13 de juliol), consagrats a Apol.lo, i els Ludi Romani (4-19 de setembre), dedicats a Júpiter. A les representacions d'aquestes festivitats se n'hi afegien altres d'extraordinàries en ocasions com els triomfs militars o els funerals d'algun personatge notable. Els edils eren els encarregats a Roma d'organitzar els espectacles. Contractaven una companyia teatral (grex) i el seu director (dominus), que no solament dirigia sinó que també actuava, comprava la peça al poeta.

El número d'actores o histriones eren cinc o més. Els actors professionals estaven socialment mal considerats, almenys durant la República, de manera que no podien ser ciutadans com ho eren a Atenes, sinó esclaus o lliberts. En època de l'Imperi, en canvi, els actors famosos van convertir-se en estrelles fins a l'extrem que alguns membres de l'alta societat, com l'emperador Neró, van caure en la temptació d'actuar.

No hi havia actrius, excepte en el mim, i els papers femenins els representaven homes, incongruència dissimulada per les màscares (personae) que duien, i per la indumentària, que, segons el personatge, corresponia a uns estereotips. La vestimenta podia ser la túnica grega (pallium) en aquelles obres amb l'acció situada a Grècia, o la túnica i toga romanes en les obres de tema romà. Els actors duien també unes sabates especials, amb talons alts per a la tragèdia (coturnus), i una sandàlia oberta anomenada soccus per a la comèdia.

El teatre llatí era gairebé sempre en vers i hi tenia un lloc important la música, escrita per un compositor diferent de l'autor. Hi havia abundants escenes cantades (cantica) entre diversos personatges o en solitari amb acompanyament de flauta. Per això cada companyia incloïa un o més cantors que executaven els cantica mentre els actors feien en silenci els gestos adequats.

LA COMÈDIA LLATINA

La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se. Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Personatges

Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, sinó que són simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als models grecs, tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.), aconseguint així uns resultats molt divertits.

• adulescens "jove": molt enamorat, banau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).

• senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).

• seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute. N'hi ha de dos tipus:

uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.

meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i cobdiciosa.

uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.

parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi.