Teatre Català Postguerra: Renovació i Autors Clau

Renovació Teatral del Període de Postguerra fins als Anys 70

Amb la implantació del règim franquista es va prohibir el teatre en valencià o català que, en conseqüència, es va desconnectar dels corrents innovadors del teatre europeu i nord-americà fins a uns quants anys més tard. A Catalunya es fundà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre que aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Anys després, es fundà l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que fou decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent. Joan Oliver va escriure comèdies en què criticava la burgesia. Joan Brossa va ser el millor representant del teatre d'avantguarda i era partidari de les formes surrealistes. Aquest escrigué una obra dramàtica abundant. Manuel de Pedrolo es centrà en el tema de la llibertat. En l'àmbit valencià, la renovació es degué al fet que diversos activistes teatrals trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana. En aquells ambients, aparegué una nova generació de dramaturgs més ben formats culturalment i entre els quals cal destacar Martí Domínguez.

Manuel de Pedrolo: Aspectes Claus de la Seua Obra

Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, tot i que, pròpiament, només té una etapa central intensa que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. Manuel Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds. A les seues obres com Cruma o Homes i No tracta la temàtica de la solitud, el compromís amb el país, la llibertat, etc., analitzant-ho des de diferents angles. Els personatges pedrolians habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior i ens troben personatges empresonats i que lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé altres acaben per acostumar-se a les situacions tancades i angoixants a què es troben sotmesos. El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat.

Característiques Bàsiques de l'Escriptura Teatral Actual

A començaments dels 60 aparegueren nombrosos grups de teatre independent. Solien crear els muntatges de forma col·lectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental. Avui dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s'han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha provocat una transformació en l'escriptura teatral.

En l'escriptura teatral actual podem observar aquestes tendències:

• Dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia que combina l'experimentació formal i la comicitat.
• Una altra dramatúrgia que empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis i interrogants. Aquesta està molt poc interessada en els problemes de l'actualitat.
• Hi ha autors que s'aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial.
• La via comercial, derivada de la cultura mediàtica, que es decanta per una comèdia fàcil i ben construïda.
• "Teatre de la irritació": increpar el públic i incomodar-lo a fi de provocar-hi alguna reacció.

En l'àmbit valencià s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals destaquem Manuel Molins i Rodolf Sirera (Indian Summer).

Josep Maria Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet es va formar en les lectures populars i els serials radiofònics. Va estudiar a la UB i va freqüentar l'EADAG, on va entrar en contacte amb les persones que feien el millor del teatre català d'aleshores. Benet és pràcticament l'únic autor de la seua generació que ha aconseguit estrenar amb regularitat perquè ha sabut evolucionar. Es dóna a conèixer amb una obra: Una vella, coneguda olor, però en té d'altres com Desig o Olors.

Podem observar una evolució:

• Del realisme social a la recerca d'un territori mític.
• Les obres del cicle de Drudània.
• El retorn al realisme.
• L'apropament al teatre de Harold Pinter.
• El retorn a l'intimisme.

Cal destacar la seua relació amb el món audiovisual perquè avui dia és conegut per ser el creador i guionista de nombroses sèries de televisió de gran audiència a TV3, com Poble Nou, i per adaptar com a guions cinematogràfics diversos textos teatrals. Ha obtingut diversos premis importants.

Repercussió de l'Assaig de Joan Fuster

Joan Fuster és l'assagista més important i més modern de la literatura catalana del segle XX. Fou un gran precursor del gènere, en especial al País Valencià. Fuster és autor d'una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren en l'ésser humà. Fuster reflexiona i fa reflexionar els lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Amb El descrèdit de la realitat començà una brillant carrera d'assagista, de vasta amplitud temàtica, amb un estil incisiu i amb adjectius hàbils i precisos. Després publicà molts altres títols com Diccionari per a ociosos. Fuster tracta aspectes de la cultura i de la vida quotidiana i planteja temes que van de la història a la política. El 1962 publicà Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valencià, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià. La força de la seua personalitat intel·lectual i l'extensió de la seua obra han superat l'àmbit literari estricte i s'han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Joan Fuster fou una de les figures més importants i més influents de la cultura del país.

Joan Francesc Mira: Assaig i Antropologia

Joan Francesc Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. Mira suggereix i argumenta amb gràcia, maneja molt bé la ironia i és un veritable mestre de l'adjectiu. Els coneixements antropològics de l'autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres només veurien aspectes superficials. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la importància de les llengües per tal de crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. Així, a Crítica de la nació pura s'analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l'antropologia social. Amb una sòlida argumentació aporta un punt de vista crític i engrescador que desemmascara les postures "neutres" de molts teòrics, generalment adeptes al nacionalisme espanyol. La nació dels valencians és una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Per tant, els clàssics i l'humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seua forma analítica i reflexiva d'examinar la vida.