Tarraco: La Capital de la Romanització d'Hispània

Tarraco, com a conseqüència directa de les favorables condicions estratègiques i de la immillorable situació geogràfica, va esdevenir la base principal de les campanyes militars de la Segona Guerra Púnica. La seva fundació s’associa directament a la família dels Escipions; això va implicar la fundació d’un praesidium militar i va incorporar un potent recinte emmurallat per garantir-ne la protecció.

Tarraco va consolidar el seu protagonisme en el procés de romanització d’Hispània al segle I. Dos fets importants marquen l’esdevenidor de la ciutat: en primer lloc, la concessió a la ciutat de l’estatut de colònia de dret romà (a partir d’aquest moment, la ciutat pren el nom de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, títol obtingut gràcies a Cèsar després de la victòria contra els pompeians).

Tarraco esdevingué durant tres anys la capital de l’Imperi Romà (27-24 aC). Es va convertir en capital de la província de la Hispània Citerior Tarraconense, la més gran de tota Hispània, a més del seu propi conuentus o districte judicial. Després, s’inicia un programa destinat a dotar la capital de la província del nivell urbanístic i monumental adient: l’Arc de Berà, l’aqüeducte de les Ferreres o la Torre dels Escipions, ocupant 70 hectàrees.

Posseïa dos fòrums: el fòrum de la ciutat, centre administratiu i religiós de la ciutat, on destacaven la basílica i un temple dedicat a la tríada capitolina, i el fòrum provincial, exclusivament dedicat a la província i edificat en temps de Vespasià.

L’altra peculiaritat és que la ciutat de Tàrraco no segueix l’estructura típica de les ciutats romanes (cardo i decumanus) a causa del difícil relleu d'un turó que descendia fins al mar i que s'esglaonava en una sèrie de tres grans terrasses: el circ n'ocupava tota una, mentre que les dues superiors es van edificar el fòrum provincial.

Les restes d'un carrer (decumanus) pertanyent a l'àrea residencial immediata a la basílica fan pensar que el traçat viari era ortogonal. Els edificis que s’hi observen són modestos: una casa amb un petit peristil i algunes tabernae. El port, el teatre i l'amfiteatre quedaven fora de la muralla. Tres aqüeductes proveïen d'aigua la ciutat des del seu entorn.

(TOT PER AL POBLE, SENSE EL POBLE)

Va ser la capital de la tribu dels ilergets. El nom llatí de la ciutat és Ilerda. Les restes romanes més antigues són de finals del segle II aC; va ser fundada, probablement, a l’inici del segle I aC.

La seva funció era garantir i dominar el pas del riu a través del pont i assegurar les vies de penetració cap a l’interior. Gaudia d’un emplaçament estratègic, situada damunt d’un turó a la vora del riu Sicoris.

La lluita d'Indíbil i Mandoni contra Gneu Escipió, a finals del segle III aC, acabà amb la mort dels dos caps indígenes. A més, en la guerra civil entre Cèsar i Pompeu fou el primer lloc on els pompeians es van fer forts (l'enfrontament conegut com a la Campanya de Lleida), que acabà amb la rendició de les tropes pompeianes.

Encara que la política de rasa dels musulmans fa difícil la troballa de restes arqueològiques, encara queden restes de la muralla de Suda, termes al carrer de Remolins, necròpolis a la zona de l'estació i la domus en alguns indrets de la ciutat.

“Els romans asseguraren el subministrament d’aigua a les ciutats excavant pous o construint cisternes per captar l’aigua de la pluja, que després era distribuïda a través de fonts públiques. Van idear una manera nova de transportar l’aigua de llocs molt allunyats: els aqüeductes.

La part més important de l’aqüeducte és l’specus o canal rectangular per on circula l’aigua, que ha de tenir una inclinació constant per evitar-ne l’acumulació.

Per mantenir aquesta inclinació constant, en alguns casos n’hi havia prou amb excavar un solc en el terreny a peu pla; en d’altres, calia excavar túnels i, finalment, en els casos que exigien superar els grans desnivells.

Per evitar les filtracions, l’specus presentava un recobriment intern cobert amb planes o amb volta de canó que tenien uns forats o registres que permetien la neteja periòdica.

Les aigües residuals eren tretes de les ciutats mitjançant el sistema de clavegueram. Mérida i Tarragona.

A mesura que comunicava els diferents indrets de l’imperi, va tenir una funció militar, econòmica i cultural per facilitar l'intercanvi de costums.

La tècnica constructiva consistia a traçar el recorregut previst, excavar dos canals amb dues fileres de pedres verticals que en determinaven l’amplada.

S’omplia el forat intermedi amb una capa de pedres mitjanes sense res que els servís d’unió; després, cobrien aquesta primera capa amb un conglomerat espès de sorra o de grava lligada amb morter i, finalment, ho revestien tot amb una capa de pedra triturada o de grans lloses de pedra.

Un mil·liari és un senyal de pedra gravada que s’usa per indicar les distàncies recorregudes en una via.

La via més important de Catalunya era la via Augusta, coneguda abans del segle I dC com a via Herculea; sortia de Roma i acabava a Cadis.

A Catalunya es conserva en molt bon estat part d’un ramal de la via Augusta que servia per comunicar la plana de l’Empordà amb la Garrotxa.

“Via de la Plata”, que anava de Mèrida a Astorga.”