Spinoza i Leibniz: Ètica, Raó i Naturalesa

La Unitat de l'Ésser Humà

Enmig d'aquesta naturalesa organitzada racionalment, l'ésser humà recupera la seva integritat com a part d'ella.

Coneixement

El fet que la racionalitat més aviat constitueix el punt de partida d'una ètica, dirigida cap al coneixement de la naturalesa humana, dels seus afectes i del seu intel·lecte. Ambdues coses -afectivitat i enteniment- es troben estretament unides, de manera que l'existència humana, el seu sistema de vida, es troba determinada per les formes de coneixement: al coneixement purament sensible li corresponen les passions; a la raó l'acompanya la consciència, que diferencia entre el que és positiu i el que és negatiu per a l'ésser humà; l'accés a l'enteniment de la unitat total que és la realitat, del seu ordre i de la seva necessitat universal, constitueix l'amor intel·lectual de Déu.

Mentre que Descartes només havia donat consistència al subjecte racional, Spinoza es preocupa pel subjecte sencer. En el cas de Descartes, la racionalitat del subjecte es posava al servei de la ciència i abandonava les altres facetes de l'individu. En el cas de la filosofia de Spinoza, la racionalitat es fa veritablement autònoma i li permet tractar la totalitat de l'existència humana.

Ètica

En el cas de Spinoza, no hi ha moral, sinó ètica autèntica. Spinoza pretén que la racionalitat guiï l'ésser humà en la seva existència, en les seves decisions i en la seva acció, d'acord amb la racionalitat universal de les coses que és la substància divina.

El “desig” guia aquest esforç per “perseverar en l'ésser”, i la “virtut” consisteix a saber (racionalment) dur-ho a terme. Voler el que em convé.

Spinoza rebat -això és el que provoca l'escàndol- els qui pensen que és immoral el fet que “cadascú té l'obligació de buscar la seva utilitat”.

L'ètica de Spinoza és una filosofia de la vida que denuncia el que ens separa d'ella. Seguir els desitjos de la nostra naturalesa significa buscar l'alegria i evitar les passions tristes: la misèria i la impotència del que es nega a si mateix la felicitat i, per tant, la capacitat d'obrar i d'ésser.

La raó ha de ser sempre la guia. Des de la concepció que afirma el determinisme universal, Spinoza pensa que les afeccions contràries a la nostra naturalesa són simplement un coneixement inadequat de les coses. Aquest estadi de saviesa, que comprèn l'ordre del món i actua adequadament buscant el que és bo a la seva naturalesa, Spinoza l'anomena amor intel·lectual a Déu. L'odi desapareix per la comprensió, s'atura el dolor i l'angoixa; davant les contrarietats de la vida, davant les provocacions dels altres, davant la mort.

El savi gairebé no experimenta commocions de l'ànim, sinó que sempre posseeix la veritable satisfacció de l'ànim.

Política

Spinoza va fer una dura crítica de la religió i de la seva pràctica. Segons Spinoza, els textos sagrats aporten un coneixement molt inferior a la filosofia, que és guiada per la raó, i cal separar la teologia de la filosofia. La religió no busca la veritat sinó que s'imposa, i fa sotmetre els ignorants. La religió s'oposa al poder establert per contracte entre els homes, un contracte que permet mantenir la convivència pacífica. Spinoza defensa la democràcia, únic poder legítim que pot garantir les relacions entre homes a través de la racionalitat, així com la llibertat de pensament.

Una Filosofia per a la Vida

Spinoza recupera la visió d'una naturalesa divinitzada davant la teologia i dotada d'una racionalitat que s'identifica amb Déu. La naturalesa divinitzada de Spinoza acull l'ésser humà, la racionalitat del qual no el separa del món sinó que li permet l'adequació, viure de conformitat amb la naturalesa. També es manifesta la contradicció de l'home occidental, que aspira a una perfecció racional totalment fictícia i inadequada que comparteixen la teologia i la ciència.

A través de les seves lents, Spinoza va veure clarament l'obscuritat profunda de l'ànima humana i, mitjançant un ús impecable de la raó, va oferir una crítica dels mals que contaminen l'acció humana i va indicar els camins de l'home lliure. El pensament de Spinoza va ser tot un escàndol en la seva època, potser pel fet de defensar una raó sense prepotència, adequada a la naturalesa i a l'ésser humà.

Leibniz (1646-1716)

Va ser l'inventor del càlcul infinitesimal (1684) i li devem una tercera forma de racionalitat que va formular les bases de la lògica matemàtica.

Filosofia de la Naturalesa

El pensament que més prestigi li va donar va ser la concepció de la realitat desenvolupada sobre una base totalment escolàstica. Després d'haver inventat el càlcul infinitesimal i d'explicar els conceptes fonamentals de la física mitjançant el càlcul matemàtic, Leibniz torna a la metafísica per explicar el substrat últim de les coses.

La realitat que descrivia la física mecanicista era certament racional i com a tal veritable, però Leibniz admetia que no calia que coincidís amb el món exterior, de manera que s'havia de recórrer a conceptes metafísics per explicar-ho. Leibniz torna a l'antic concepte de substància que també Descartes i Spinoza havien utilitzat, però en el seu cas l'observació de la realitat fa que la defineixi com a formada per una infinitat de substàncies simples, una espècie d'àtoms: les mònades. Les mònades són immaterials però configuren l'extensió material dels cossos a causa del dinamisme autònom de què estan dotades. En realitat seria millor parlar d'ànimes, percepcions o de principis vitals, amb una força que sosté els cossos materials, que sense ella es descomponen i desapareixen. Els éssers humans tenen una mònada dominant que és la que anomenem ànima.

Les mònades són autònomes i entre elles no hi ha comunicació. El problema sorgeix quan ha d'explicar les relacions causa-efecte, la correspondència entre fenòmens, fonamental en la nostra forma de concebre el món. Leibniz diu que de l'acció d'una mònada no es deriva que hi hagi una influència, sinó que hi ha una harmonia preestablerta i aconsegueix que l'acció d'una mònada respongui a l'acció d'una altra, seguint la visió mecanicista. El nostre món es troba ordenat segons aquesta harmonia, igual que deu la seva existència a Déu. L'harmonia preestablerta i la raó suficient apunten a la divinitat que ha creat el món millor, això es diu optimisme metafísic, però també es pot interpretar com a legitimació de l'ordre de coses establert.

Cap a una Nova Lògica

Leibniz pensa que el càlcul matemàtic podia servir al raonament en qualsevol contingut. Alguns problemes dialèctics que sempre han generat fortes controvèrsies i discussions es podien resoldre mitjançant el raonament lògic. Leibniz aspirava a construir un alfabet dels pensaments humans, dels conceptes més generals, que podríem considerar primaris, a partir de la combinació de lletres d'aquest alfabet i de l'anàlisi dels termes formats per aquestes; llavors, es podrien descobrir i jutjar totes les coses.

D'aquest avançament a la lògica matemàtica contemporània es desprèn una cosa molt important: la distinció de veritats de raó i veritats de fet. Les primeres són pròpiament lògiques, mentre que les segones expliquen els fets empírics i són per això contingents.

Hi ha dos principis que regeixen aquestes veritats i en els quals Leibniz vol veure una confluència de racionalitat i empirisme. El primer, consubstancial a la raó, és el principi d'identitat i no contradicció: A és A i no pot ser no A. El segon, anomenat principi de raó suficient, té validesa també en dos sentits: res no passa sense que hi hagi una raó perquè passi i així no d'una altra manera.