Solitud de Caterina Albert: Anàlisi i Simbologia

Estructura i Espais

L'obra es divideix en dues parts. La primera part (capítols 1-10) transcorre a la primavera, el punt d'inflació al capítol 11, a l'estiu, i els capítols 12-18 a la tardor. El temps del relat és d'aproximadament 8 a 9 mesos. Els espais principals són la muntanya i l'ermita. La muntanya representa l'espai natural, mentre que l'ermita és l'espai artificial. Aquesta contraposició és una característica simbòlica de l'obra.

Primera Part: Primavera i Viatge Iniciàtic

La primavera simbolitza l'inici del naixement de totes les coses. Paral·lelament, la protagonista, la Mila, comença un viatge iniciàtic, una nova vida amb el matrimoni en un espai desconegut (muntanya i ermita). El viatge comença amb il·lusió, però aquest desconeixement provocarà una mica de neguit a la protagonista, que és optimista i activa.

Capítol 1: El Viatge d'Iniciació

El primer capítol narra el viatge d'iniciació, un canvi important, des d'un punt de vista omniscient. Predomina la descripció i la narració d'una pujada amb carro i després a peu, que permet una descripció panoràmica. Aquesta perspectiva serveix per idealitzar tot el que va quedant enrere i contrastar-ho amb l'esforç, la feixuguesa i la renúncia de la vida humana viscuda en comunitat, per acceptar la vida solitària a la muntanya i ermitana. La pujada a peu és el paral·lel del difícil camí psicològic que haurà de fer la Mila. El marit diu que el camí és fàcil. La Mila és presentada com una dona curiosa i optimista que s'ha casat a contracor i no veu que el marit faci d'ermità perquè és vell. En Maties és un exemple d'inactivitat i es deixarà portar per la força negativa de l'Ànima. No té interès per la seva esposa, ni tan sols sexual.

Capítol 11: "Maldemuntanya" i Tardor

Al capítol 11, "Maldemuntanya", es fa referència a l'expressió "gaiata" per descriure la tristesa de la Mila. Comença la tardor i la Mila se sent més sola que mai. L'experiència del matrimoni no està sent gratificant i la seva funció de ser mare està frustrada.

Capítol 12: "Vida enrere" i Maduresa

El capítol 12, "Vida enrere", mostra la continuïtat del capítol 11. La Mila inicia un procés de maduresa gràcies al pastor, les excursions, les rondalles i l'amistat. El Gaietà té un efecte tranquil·litzador sobre la Mila. Ella se sent a gust fins que confon els seus propis sentiments, fins que sap l'edat del pastor.

Final del Capítol 3: La Veu de l'Ànima

Al final del capítol 3, apareix la veu de l'Ànima, que destrossarà la història. Representa les forces del mal que aniran estirant en Maties. El pastor representa la força del bé per a la Mila. El Gaietà ensenya a la Mila a perdre la por, mentre que l'Ànima s'emportarà en Maties. La solució per a la Mila serà marxar. S'adona que és una dona sola i que ha de madurar. L'Ànima està acompanyat d'en Ganivet i la Fura. En el moment de la conversa entre la Mila i l'Ànima, aquest no té un comportament verbal net.

Inici de la Història: La Mila

Al començament de la història, la Mila és optimista, inquieta, il·lusionada i saludable. Fa goig de mirar. És l'arquetip de la noia òrfena criada per uns parents que, en morir, la deixen sola, i per tant, només li queda el matrimoni (capítol 12, "Vida enrere"). S'adona que l'ermita serà un espai idíl·lic i té la voluntat de fer-lo seu, però no aconseguirà crear intimitat amb en Maties.

Capítol 11: El Plor de la Mila

Al capítol 11, el plor de la Mila reflecteix que no pot suportar més la incomunicació. Veu com és impossible la connexió amb la part humana. L'única protecció és la muntanya. Poc a poc anirà perdent els personatges que formen part del seu entorn emocional: el Baldiret (nen) torna a casa i, al capítol 15, es quedarà sola amb el pastor.

Personatges

Mila

La Mila és l'únic personatge rodó de la novel·la. La resta són personatges inamovibles. El caràcter de tots s'alterna directament a través de la narració i indirectament a través d'accions, reaccions, paraules, etc. S'estableix a partir d'un joc d'afinitats i contrastos (bé i mal, positiu i negatiu, activitat i passivitat).

Gaietà

El Gaietà té un nom simbòlic. "Gaiato" significa bastó per a la muntanya, i a més, la seva professió és de pastor, és a dir, guia de la muntanya. Això reforça la seva funció emblemàtica. És el contrari d'un home mascle: baixet, prim, amb una mirada ampla i infinita, vidu i sense fills. Encarna els valors positius enfront dels valors negatius de l'Ànima, i això transmet confiança a la Mila. Representa la saviesa i la bondat. La Mila trobarà en ell el pare, l'amic, el conseller, el guia i el poeta. És un personatge modèlic del modernisme rural. Es pot connectar amb l'artista modernista, un individu que domina l'entorn i el transforma mitjançant la paraula, amb la qual és capaç de fer més bella la vida. Gràcies al pastor, la Mila aconsegueix una veu pròpia, una forma de ser definida i un coneixement del medi. Respecte a l'Ànima, és destructiu, lúcid i intel·ligent.

Ànima

L'Ànima és la força destructora, la contrafigura del pastor. D'entrada, es caracteritza en dues fases: té més de bèstia que de persona, és la cosa més ruïna de la muntanya. L'hem de considerar més com una alimanya depredadora que no pas com una altra cosa. La bestialització del personatge és evident: dents blanques i feridores, ulls petits, extremitats de pell blanca i peluda, un front allargat i parla amb sons guturals. La seva respiració sembla la d'una fera i manifesta frases curtes, tot el contrari del pastor. Al final de la història, serà un lladre, assassí i violador. El símbol de la seva capacitat destructora es concentra en el ganivet que sempre porta a sobre. Marca la premonició de la tragèdia. Pel que fa a aquest personatge, Víctor Català trenca el tòpic de la bella i la bèstia que es presenta en altres obres, i ens ofereix una visió crua de la bestialitat masculina que cau sobre la dona.

Maties

En Maties simbolitza l'apatia. No es preocupa ni tan sols pel seu matrimoni. Al primer capítol, pren la feina d'ermità perquè no requereix cap esforç. La seva caracterització física té connotacions de caràcter negatiu (apareix d'esquena), el seu interès per comunicar i escoltar és gairebé nul, mai escoltarà la Mila. Hi ha trets que indiquen la impotència sexual d'en Maties, que no té cap interès en la Mila, ni tan sols per oferir-li la maternitat. A la història, se'ns diu que és feble, covard, inactiu, que se sent fals davant de la seva dona i mancat de capacitat per convèncer-la. Associem la impotència amb un objecte que sempre l'acompanya: una bossa de tabac mig buida. Somnolent, sembla insensible, indiferent, la seva mirada no és de cap mena, és l'antítesi del vitalisme nietzscheà. Al capítol 18, amb prou feines s'altera quan la Mila li explica la violació i que ella diu que marxa.

Baldiret

El Baldiret és el nen que acompanya el pastor. Coneix la Mila al capítol 3, "Claror", a l'episodi del bram. Fa sortir l'instint natural de l'Ànima. Entre tots dos hi ha una connexió maternofilial des del primer dia. Per exemple, tenen els ulls verds, es troben cara a cara sense saber reaccionar. El vincle transmet un grau de confiança profund, d'innocència i d'esperança.

Mila i la Maternitat

El bram és el lloc on la Mila coneix l'aigua de la muntanya i que, simbòlicament, esdevé la idea de l'úter de la naturalesa. L'aigua és el símbol de la vida i allà s'hi troba l'origen. És en aquest lloc precisament on la Mila sentirà per primer cop l'instint de maternitat. La maternitat es manifesta al capítol 4, "Neteja" de l'ermita, on la Mila troba un vestit de bateig i s'imagina un nadó a dins; al capítol 7, "Primavera", a l'episodi dels gatets que es queden sense mare, es veu el desig protector de la Mila; al capítol 9, a l'episodi del noi malalt, s'adona que la maternitat no és fruit d'il·lusions i d'alegries, sinó de dolor i tristesa. Víctor Català hi deixa una mena d'empremta de les teories deterministes, perquè la malaltia és fruit dels excessos de la seva família. La Mila aprèn de si mateixa que s'ha d'individualitzar, només es té a ella mateixa i no pot esperar res del seu marit. Revela la indiferència del marit, encara que l'Arnau li ofereix la possibilitat d'un enamorament sincer. No ho veu perquè encara no és mestra de la seva individualitat. Davant d'ella s'obren perspectives, però no allunyen la Mila de trobar-se amb si mateixa. Potser la més possible és la de l'Arnau, un amor sincer. L'Arnau és jove, no està compromès i és bona persona, però l'adulteri no està contemplat a la novel·la. El Gaietà diu a la Mila que l'Arnau es casa i ella pensa que els seus fills serien guapos. La Mila sent rebuig envers el Gaietà quan descobreix la seva edat (64 anys).

Sant Ponç

Hi ha una barreja constant d'elements sagrats i elements sacrílegs. Això es concentra en la imatge de Sant Ponç, que apareix puntualment al primer capítol, al capítol 2 en una estampa, amb una sensació freda, i al capítol 4, al retaule de l'ermita, amb una visió repulsiva, un cos androgen, envoltat d'angelets de fusta. La Mila, com a preludi del que succeirà al capítol 12, relaciona el ventre inflat del sant amb la bossa tova d'en Maties. Formaria part de la simbologia de la impotència a través dels objectes flàccids i tous. El peu llarg i punxegut s'arrengleraria amb els objectes llargs, tallants i durs, símbol de la virilitat agressiva.

La Muntanya

La muntanya té un doble significat:

• Inaccessibilitat: consciència empresonada en la por, amb dificultats per resoldre.
• Espiritualitat: desig d'elevació espiritual.

L'estructura de l'obra té forma de muntanya: a mesura que l'obra avança, la relació de la Mila amb la muntanya es torna més accessible i es resol amb la desaparició de la por i el desenvolupament sensual. Les ascensions són esglaons de l'escala del coneixement. Així doncs, aquest espai no és un simple element escènic, sinó que fa de veritable actuant.

• Espai geogràfic: té una funció referencial i narrativa. Es concreta en desplaçaments tangibles i en topònims ficticis, alguns amb noms inquietants (Pas dels Llamps, Torrent de la Mala Sang) i en un mínim de reals (Barcelona).
• Espai psicològic: l'autora descobreix en els fenòmens de la naturalesa un mirall sensible a l'esperit (relació externa/interna). Tant és així que la muntanya adquireix una autonomia tal que els personatges semblen supeditats al paisatge.