Sòcrates, Aristòtil, Descartes i Plató: Resum de les seves idees filosòfiques

Sòcrates

En un moment indeterminat de la seva vida canvia el seu interès inicial per les teories sobre la natura, en la que, segons sembla, no veu principi de finalitat alguna, per l'interès per un coneixement de si mateix i de l'home en general, seguint l'oracle que la Pítica de Delfos pronuncia a instàncies del seu amic Querefonte, que li pregunta pel més savi dels homes.

Tal com feien els sofistes en la seva mateixa època, va formar un grup de deixebles i amics, entre els quals destaquen Plató, Alcibíades, Xenofont, Antístenes, Críties, Critó, Aristip i Fedó, entre altres.

Després d'una vida entregada a interpel·lar els seus conciutadans, obeint la veu interior del seu daimon, i a instar-los, segons Plató, que fossin «millors i més savis», restablida ja la democràcia atenesa, és portat a judici doblement acusat de ser sofista (veure cita), impiu i corruptor dels joves, per Anit, en nom dels artesans i polítics, per Melet, en el dels poetes, i per Licó en el dels oradors (veure cita).

Condemnat a mort pel tribunal popular (enverinat amb cicuta) i després de rebutjar els plans de fugida que li ofereix Critó, mor a la presó d'Atenes, envoltat d'alguns dels seus amics i deixebles i manant decorosament a la seva dona Xantipa, que portava al seu fill petit en braços, que s'absentés.

La figura de Sòcrates, exalçada per Plató com l'home «més savi i just del seu temps», s'ha convertit amb el transcurs del temps, i malgrat els seus contorns quelcom difusos, en el paradigma del filòsof i fins en personificació d'aquesta filosofia.

La qüestió de quines són les fonts fidedignes per poder reconstruir, a partir d'elles, la figura històrica de Sòcrates es denomina el «problema socràtic». Aquestes fonts són: Aristòfanes, Xenofont, Plató i Aristòtil.

Aristòfanes el presenta, en la seva obra Els núvols (representada per primera vegada cap al 432 aC), com un sofista només interessat a cobrar als seus alumnes l'ensenyament de la retòrica i l'oratòria, un coneixedor del saber ateu dels jonis sobre la natura, o un intel·lectual solitari dedicat a pensar.

La figura de Sòcrates que es desprèn del seu testimoni, d'altra banda el més antic, es considera més aviat la caricatura del personatge popular, feta per un comediògraf crític del seu temps.

Sòcrates no va posar per escrit les seves doctrines, i tots els seus ensenyaments, segons el testimoni de Plató, són orals.

A diferència dels sofistes, coetanis seus, Sòcrates no construeix llargs i bells discursos, sinó diàlegs metodològicament construïts (veure mètode socràtic) en dues parts fonamentals: la ironia i la maièutica.

En la primera, després de presentar el tema del diàleg amb una pregunta del tipus «què és la justícia?», desenvolupa la refutació (élenkhos) de l'aparent saviesa de l'interlocutor, que, portat de la seva ignorància, no sap però creu saber.

Una llarga successió, impertinent de vegades, de preguntes i respostes, tendeix a aconseguir el reconeixement de la pròpia ignorància, per part de l'interlocutor, la qual cosa el deixa en disposició de començar, de la mà de Sòcrates, la recerca de la definició, o el concepte, que suposaria un vertader saber.

El punt de partida d'aquesta indagació no pot ser un altre que el de la confessió de la pròpia ignorància: la que Sòcrates reconeix en si mateix reflexionant sobre l'oracle de Delfos i la que aconsegueix que l'interlocutor reconegui després de refutar el seu aparent saber.

Prossegueix llavors la feina de concebre i donar a llum «conceptes». A aquesta segona part anomena el mateix Sòcrates maièutica, per tractar-se d'un art semblant al que exercia la seva mare: la llevadora ajuda a les dones a donar a llum cossos, Sòcrates ajuda als homes a donar a llum pensaments (veure text).

Les respostes a les preguntes del tipus «quina classe de cosa és ... ?» constitueixen la primera teoria ètica de la humanitat basada en l'anàlisi conceptual.

Plató deduiria d'ella el coneixement de les essències o idees.

Sòcrates es limita a un tipus d'investigació diferent del dels sofistes, retòric, dialèctic i fins i tot contradictori, o almenys relativista, i l'objectiu del qual és l'universal o la definició; és a dir, un concepte universal aconseguit i acceptat per tots.

Sòcrates identifica el coneixement d'aquests conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat.

Identifica «saber» amb «virtut» (veure cita), fins al punt d'afirmar que «ningú fa el mal voluntàriament» (veure cita), però vincula a més a més la felicitat en obrar bé, o a viure bé; a la primera doctrina se l'anomena intel·lectualisme ètic i a la segona, eudemonisme (veure cita).

ARISTÒTIL

. Aristòfanes el presenta, en la seva obra Els núvols (representada per primera vegada cap al 432 a.C.), com un sofista només interessat a cobrar als seus alumnes l’ensenyament de la retòrica i l’oratòria, un coneixedor del saber ateu dels jonis sobre la natura, o un intel·lectual solitari dedicat a pensar. La figura de Sòcrates que es desprèn del seu testimoni, d’altra banda el més antic, es considera més aviat la caricatura del personatge popular, feta per un comediògraf crític del seu temps. Sòcrates no va posar per escrit les seves doctrines, i tots els seus ensenyaments, segons el testimoni de Plató, són orals. A diferència dels sofistes, coetanis seus, Sòcrates no construeix llargs i bells discursos, sinó diàlegs metodològicament construïts (veure mètode socràtic) en dues parts fonamentals: la ironia i la maièutica. En la primera, després de presentar el tema del diàleg amb una pregunta del tipus què és la justícia?, desenvolupa la refutació (élenkhos) de l’aparent saviesa de l’interlocutor, que, portat de la seva ignorància, no sap però creu saber. Una llarga successió, impertinent de vegades, de preguntes i respostes, tendeix a aconseguir el reconeixement de la pròpia ignorància, per part de l’interlocutor, la qual cosa el deixa en disposició de començar, de la mà de Sòcrates, la recerca de la definició, o el concepte, que suposaria un vertader saber. El punt de partida d’aquesta indagació no pot ser un altre que el de la confessió de la pròpia ignorància: la que Sòcrates reconeix en si mateix reflexionant sobre l’oracle de Delfos i la que aconsegueix que l’interlocutor reconegui després de refutar el seu aparent saber. Prossegueix llavors la feina de concebre i donar a llum «conceptes». A aquesta segona part anomena el mateix Sòcrates maièutica, per tractar-se d’un art semblant al que exercia la seva mare: la llevadora ajuda a les dones a donar a llum cossos, Sòcrates ajuda als homes a donar a llum pensaments (veure text). Les respostes a les preguntes del tipus ¿quina classe de cosa és ... ? constitueixen la primera teoria ètica de la humanitat basada en l’anàlisi conceptual. Plató deduiria d’ella el coneixement de les essències o idees. Sòcrates es limita a un tipus d’investigació diferent del dels sofistas, retòric, dialèctic i fins i tot contradictori, o almenys relativista, i l’objectiu del qual és el universal o la definició; és a dir, un concepte universal aconseguit i acceptat per tots. Sòcrates identifica el coneixement d’aquests conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat. Identifica «saber» amb «virtut» (veure cita), fins al punt d’afirmar que «ningú fa el mal voluntàriament» (veure cita), però vincula a més a més la felicitat en obrar bé, o a viure bé; a la primera doctrina se l’anomena intel·lectualisme ètic i a la segona, eudemonisme (veure cita). ARISTOTELES: En su juventud, Aristóteles fue discípulo de Platón en la Academia de Atenas. Aristóteles construyó un sistema filosófico propio. Previo a ello, sometió a crítica la teoría de las Ideas de su maestro. Para intentar solventar las diferencias entre Heráclito y Parménides, Platón había propuesto la existencia de dos dimensiones en la realidad: el Mundo sensible y el Mundo inteligible. Para Aristóteles, el mundo no tiene compartimentos.Si bien Aristóteles admite, al igual que Sócrates y Platón, que la esencia es lo que define al ser, concibe (a diferencia de sus antecesores) la esencia como la forma (μορφή) que está unida inseparablemente a la materia, constituyendo juntas el ser, que es la sustancia. La afirmación de la importancia del conocimiento sensible, y del conocimiento de lo singular para llegar a lo universal, abrió posibilidades a la investigación científica.Aristóteles rechazó fuertemente la teoría de Platón según la cual las ideas eran la auténtica realidad (por ser subsistentes y autofundadas) y que el mundo sensible, captado por nuestros sentidos, no era más que una copia de aquellas. Aristóteles, al contrario de Platón -que concebía la «existencia» de dos mundos posibles o reales (algunos eruditos creen que la teoría platónica es en realidad un realismo de las Ideas)-, poseía una teoría que discurría entre el mundo de las nociones y el mundo sensible, si bien estaba abierto a admitir la existencia de sustancias separadas e inmóviles (como se muestra en la Física y en la Metafísica).Aristóteles hace cuatro críticas fundamentales a la teoría de las ideas de Platón:Critica a los dos mundos: para Aristóteles es uno solo; admitir dos mundos complica la explicación innecesariamente, reduplicando las realidades.Platón no ofrece una explicación racional al hablar de los dos mundos. Se limita a utilizar mitos y metáforas, en vez de aclarar conceptualmente sus propuestas.No hay una relación clara de causalidad del mundo ideal respecto del mundo sensible. No explica cómo las ideas son causa de las cosas sensibles y mutables. No infiere que de una idea se derive un objeto.Argumento del tercer hombre: según Platón, la semejanza entre dos cosas se explica porque ambas participan de la misma idea. Según Aristóteles, se precisa un tercero paraexplicar la semejanza entre dos cosas, y un cuarto para explicar las tres, y así sucesivamente. Es una regresión al infinito, por lo tanto no se explica nada. Tal argumento ya había sido recogido por el mismo Platón en el diálogo titulado Parménides.

DESCARTES¿Podemos alcanzar algún conocimiento absolutamente indubitable y evidente? El individuo en soledad, en la casi desesperada tarea de encontrar un suelo firme en el que hacer descansar sus convicciones. Esta es la pretensión de la filosofía de René Descartes. El resultado de este afán se concentra en la frase "pienso, luego existo". Con ella Descartes expresa el descubrimiento de una verdad incuestionable, pero también un ámbito nuevo de lo real: la subjetividad individual autoconsciente. Descartes inaugura una nueva época: la Modernidad, con sus pretensiones revolucionarias de autonomía de la Razón.
     ¿Como debe ser un sujeto capaz de acoger la verdad plena? Responde Descartes: no un cuerpo, sí una mente, una substancia no extensa, transparente a su propia mirada, sin recovecos ni honduras. Pero esta nueva realidad la alcanza Descartes mediante la "duda metódica", que inevitablemente lleva a "perder el mundo". La soledad radical (solipsismo) es inaceptable, pero ¿qué hacer para "salir" de la propia mente hacia lo otro (la Naturaleza, las otras personas...). Aquí ya no valdrá la inmanencia como fundamento de la certeza, será Dios el garante de este salto que supone volver al mundo perdido pero imprescindible.
      Toda la filosofía moderna se desenvuelve en este nuevo escenario al que nos forzó Descartes: la mente descubriéndose a sí misma y justificando mediante la acción de su propio pensamiento el conocimiento y el ser. Pero todo ello desde la fragilidad: ¿y si los mecanismos de la acción del conocer descansaran más en lo sensorial que en lo racional (Hume), o no fuese posible trascender la propia subjetividad (Kant), o si el sujeto que realmente protagoniza la verdad no fuera el individuo concreto o empírico sino El Ser mismo (Hegel)? Más aún: ¿y si ya no pudiéramos confiar en modo alguno en el garante último del conocimiento, en Dios (Nietzsche)?PLATÓ:la teoria de les idees estava fonamentada en: - una dualitat ontològica: la realitat estava dividida en dos mons, un món ideal i un món material, ? - una dualitat antropològica: la naturalesa humana estava dividida en ànima i cos, ? - una dualitat epistemològica: el coneixement humà es pot desenvolupar a través de la raó o dels sentits, ? - una psicologia o teoria de l´ànima: la part espiritual de l´ésser humà era espiritual, immortal i reencarnable i tenia la possibilitat de fer de mitjancera entre el món de les idees i el món de les coses.La funció del món de les idees era la d´exercir de patró i de model objectiu a la realitat física i moral i substituir la inconstància i arbitrarietat dels criteris humans. ? Plató admet una realitat intermèdia entre la realitat absoluta i el no-res, entre la veritat i la falsedat, que és el món sensible o material, el món de l´aparença, d´allò que és però no és del tot. ? Les idees serveixen per determinar el grau de falsedat o veritat de les coses. El coneixement de les idees pot servir-nos per mesurar, calibrar i valorar el que existeix aquí, en el món sensible. Hom podrà dir si una cosa és més o menys vertadera si s´aproxima o no al model original, si participa en un major o menor grau de la veritat del seu original ideal.