La sociologia és una ciència perquè fa servir el mètode científic. Aquest té uns elements necessaris. Triï la resposta correcta.

Psicologia social
: ciència que estudia la influència, directa o indirecta, de l’entorn social en la conducta dels individus. Té com a centres d’interès la dimensió social del comportament individual, estudia el comportament de la persona dins de grups i organitzacions i les interrelacions que hi han. Té cinc centres d’interès: els problemes de relació entre els individus i la cultura, l’estudi dels comportaments psicològics en diferents condicions socials, la personalitat des del punt de vista psicosocial, estudi dels diferents aspectes de la interacció entre les persones i el comportament en grups de grans dimensions. Sociologia: es preocupa de la societat, estudia la societat, els fets socials i els grups i estudia els grups i les organitzacions. Mètodes de la psicologia social: 1) mètodes observacionals, són descriptius i incoluen l’observació natural, artificiosa, de participants i les anàlisis d’arxius. 2) sociometria: tècnica que pretén aconseguir una radiografia grupal, busca obtenir de manera gràfica mitjançant l’observació i conextualització, les diferents relacions entre la gent del grup. 3) Mètodes correlacionals: observar de manera sistemàtica dues o més variables i determinar si els canvis que es produeixen en un tenen correlació amb els canvis de l’altra. 4) Mètodes experimentas: proposen una situació simulada que provoqui una sèrie de reaccions que seran estudiades a partir de certes hipòtesis. 5) Experimentació controlada: requereixen la manipulació d’una variable independent per examinar l’efecte sobre una variable dependent).Comportaments socials:Comportament interpersonal: s’etudien el processament de la informació i la forma com aquesta informació és utilitzada a l’interior dels grups.¡ (relació amb els altres) Comportament intergrupal: estudi del paper dels grups en la construcció de la identitat dels subjectes (idividu respecte del grup) és a dir, la manera que tenen els idividus de relacionar-se els uns amb els altres com a membres de diferents grups socials. Agressivitat: comportament hostil o destructiu, l’objectiu és fer mal, i s’usa la violència. Neix d’una necessitat vital davant un estímul percebut pel subjecte com amenaça o desig de destrucció, que va acompanyada per emocions fortes com ràbia o ira. No se sap si és innata o apresa, però si sabem que es dona en els animals, però en l’ésser humà es pot controlar mitjançant l’educació i canalitzar-la perquè no es manifesti en forma d’agressions reals. Altruisme: primera vegada utilitzat per Auguste Comte, pare de la sociologia, descriu que es un sentiment que ens empeny a fer el bé als altres. És la conducta humana que es preocupa dels altres i els dóna atenció desinteressada i s’oposa a l’egosime, aquella persona que ajuda algú altre sense esperar-ne res a canvi. Es basa en l’empatia, en veure les necessitats o dificultats dels altres i que ens porta actuar per ajudar-los a superar-les. Atracció: sentiment de proximitat i interès entre persones que porta a començar una relació d’amistat, admiració o amorosa. Els factors que poden provocar l’atracció:
- ’aspecte físic, atracció en un primer moment, però no té una durada estable.- compartir valors, creences, maneres de vestir, gustos, preferències, és un altre factor d’apropament. La complementarietat, també ho és. Trobem en una altra persona molt diferent tot allò que no tenim. -una personalitat forta també causa atracció, ens agraden les persones que tenen aptituds, que són simpàtiques, obertes, agradables. -el contacte reiterat amb una persona pot fer sorgir l’atracció. Teoria d’intercanvi social: les relacions estan basades en un balanç de beneficis, estimem a les persones que ens proporcionen una màxima recompensa amb un cost mínim. Teories conductistes: conceben els humans com ésser egosites. Segons això, ens atrauen les persones capaces de proporcionar vivències agradables que donen benestar. Teories cognitives: sobre l’atracció es redueixen a l’àmbit específic de l’atracció produïda per la semblança d’idees entre diverses persones. La identitat social: té relació amb la manera que tenen els individus de reconèixer-se com a membres de grups socials i de veure’s diferents dels altres, i també el perquè. El procés de categorització o d’ordenació de la realitat social, dividir el món en el nostre grup i els altres grups, accentua les diferències amb els altres. El procès de comparació social és aquell pel qual les persones tendeixen a comparar-se a si mateixes amb d’altre, com a conseqüència els grups tendeixen a competir. Conflicte intergrupal: interacció de persones interdependents, que tenen prespectives diferents, persegueixen objectius incompatibles o entren en una situació d’interferència per assolir algun objectiu. Possibles causes que provoquen el xoc entre personalitats o caràcters incompatibles són: - concidència de diferents punts de vista o presència d’interessos personals contraris. -fidelitat al gruo o al líder del grup. -rivalitat o ambició del poder del grup -competència pels recursos. Una teoria interpretativa del conflicte intergrupal diu que és resultat de la pèrdua de la identitat individual, que queda absorbida per l’atmosfera de masses.  Exemples de conflicte intergrupal en la nostre societat: - Perjudici: judici no raonat i negatiu sobre algun valor, idea, persona o grup social - Xenofòbia: rebuig envers els estrangers - Discriminació: tractar amb inferioritat, pel que fa a oportunitats o drets, determinats grups. - Racisme: la humanitat es divideix en races desiguals, i n’hi ha unes de superiors que tenen dret a prevaler sobre les altres. Les actituds: disposició personal, basada en l’experiència, que influeix en el comportament d’un individu, també es poden considerar una forma de motivació social o grupal. Les actituds es manifesten en tres tipus de respostes: - Afectives, basades en els sentiments que fan que una pesona reaccioni i prengui una actitud en una situació determinada - Cognitives, basades en les creences i els valors que una persona té com a referència en la seva vida. -Conductuals, basades en una dimensió més fisiològica, en el comportament que tenim en una situació determinada.

Sociologia

ciència de l’observació que estudia el conjunt dels fenòmens, de les estructures, de les institucions i dels comportaments que és manifesten pel fet que els homes visquin en societat.  Implica un pas del món feudal al capitalisme. Objectiu de la sociologia: el seu objecte és l’ésser humà en tant que animal social. Com a ciència pretén aconseguir sistemes d’explicació i d’interpretació de la realitat social. Relació amb els altres: psicologia: la socio. Explica conductes i comportaments però els mecanismes que prioritza no són els fets de la consciència individuals. Tota psicologia és social, perque tots els fenomens psíquics és donen en un context social. Història:se semblen molt, pero no és poden confondre: l’objecte de la història és l’estudi dels fets particulars en el seu desenvolupament temporal. Antropologia: estudia la cultura en general, la manera de ser específica dels humans en una societat determinada...I la sociologia s’ocupa de la interacció dels homes en societat i de les institucions que genera aquest contacte. Economia: La sociologia irromp en l’àmbit de l’economia quan cal introduir-hi factors que escapen el simple càlcul econòmic, com l’actitud, la confiança o el comportament imprevisible dels consumidors. Demografia: ciència que estudia la població, però no pot estudiar-la nomès desde el punt de vista quantitatiu, sinó que ha de tenir en compte factor econòmics, geogràfics, històrics, psicològics i socials. La sociologia treballa des de el punt de vista qualitatiu, atenent tots els aspectes abans esmentats. Ciències polítiques: La política enllaça amb la socilogia perque les insitucions, organismes o instàncies de poder són el resultat de la interacció humana, que les ha creat i les perpetua. Filosofia: Hi han moltes connexions entre la filo i la socio com per exemple que la filo examina els mètodes, conceptes i arguments usats en la socio, o també que la reflexió sociològica està destinada, de forma natural, a servir de punt de partida a la reflexió filósòfica. Naixement de la sociologia: Amb l’avenç en la filosofia política, les teories de l’evolució i  els canvis provocats per la rev. Francesa i la rev. Industrial, s’inicia un estudi sistemàtic i objectiu del comportament i de la societat. El primer estudi de la sociologia el va fer Émile Durkheim, i va escollit el suïcidi com a objecte d’estudi. Auguste Comte (1798-1857): és el pare de la sociologia. És va proposar com a objectiu comprendre la societat per després reorganitzar-la sobre bases científiques. Pensava que la societat esta sotmesa a un conjunt de lleis que regulen el fet social i la història, i que la sociologia ha de descobrir aquestes lleis. Proposa la llei dels 3 estats: 1) Estat teológic: qualsevol fenòmen s’explica a través de forces sobrenaturals(DÉU). 2) Estat metafísic: pretén el mateix que l’anterior però defensa que les forçes que causen els fenómens son entitats abstractes. 3) Estat positiu o científic: és caracteritza pel fet de voler descobrir les lleis segons les quals els fets s’encadenen.

(Considerava que astronomia, física i biologia= ciències positives). Va ser el primer en fer servir el terme “sociologia”. Microsociologia: Estudi del comportament quotidià en situacions d’interacció de grups petits. Investiga comunitats petites (poble, tribu, clan, aula d’una escola..) Macrosociologia: Anàlisi de les estrucutres socials àmplies i complexes (les classes i el seu conflicte, revolucions, les formes de dominació política…). Treballa aspectes com l’economia, la ideologia o la cultura. Branques de la socioligia: Sociologia de l’ecologia i l’hàbitat: agrupa: -sociologia del medi ambient, - s. Rural, -s.Urbana, -s. De la població. S. De la cultura: inclou: -s. Del coneixement, -s. De la ciència, -s. De la religió, -s. De l’educació, -s. Dels mitjans de comunicació, -s. De l’art, -s. De l’esport. S. De la divisió del treball: subdividida en: -s. Ocupacional, -s. Industrial, -s. Jurídica, -s. De la salut, -s. Empresarial. S. Social: inclou: -s. De la desviació, -s. Del canvi social, -s. Del gènere, -s. De la immigració, -s. De la família, -s. Del consum. Escoles sociològiques: L’anàlisi estructural funcionalista: defensa que la societat és com un organisme viu, un tot format per elements interdependents. Cadascun d’aquests elements té un paper important a l’hora de mantenir l’equilbri del tot. L’interaccionalisme simbòlic: se centra en fenòmens a petita escala i afirma que tots els elements de la vida social i cultural són el resultat de la interacció entre persones, de la comunicació entre elles. L’escola de Frankfurt: rep el nom d’un institut que un grup de pensadors alemanys crearen el 1922 a la Universitat de Frankfurt del Main. Per als seus integrants, els fets socials no poden explicar-se de la mateixa manera que els fets naturals, per això intenten desenvolupar “un nou tipus de racionalitat” al servei de la transformació pràctica de la societat.  Escola de Chicago: estudia la comunicació com un fet social significatiu i mostra un considerable interès per l’opinió pública. El nom fa referència al Departament de Sociologia de la uní de chicago. Sociologia com a ciència: La sociologia és una ciència positiva i no normativa, per tant ha de explicar com son les coses, i no com haurien de ser. L’estudi científic de la societat ha de ser objectiu, reproduir explícitament la realitat, però no pot entrar en judicis de valor. Un dels inconvenients de la sociologia com a ciència és que les seves teories de vegades tenen un excessiu grau de generalització i d’altres és queden ancorades en casos concrets, siguin individus o grups reduïts. Esdevé ciència en sentit propi quan ha assolit les exigències de racionalitat que afecten també a les altres ciències (objectivitat, racionalitat, mètode, crítica). Dificultats d la sociologia: -La inevitable parcialitat del punt de vista sociològic obliga a estudiar els fenòmens de d’una perspectiva pluridisciplinària. -El canvi constant. -La necessària relativitat implica que els nostres comportaments i els nostres actes son relatius a un temps i un espai. -La dificultat del pronòstic.

Mètodes d’investigació sociològica: -Mètode criticoracional: Crítica al mètode experimental, doncs el consideren insuficient per explicar els fenòmens socials.Critica el mètode hermenèutic perquè sempre està condicionat per la pròpia mirada. Busquen transformar la societat  “instrumental” = tecnològica que provoca l’alienació de l’individu. -Mètodes empiricoanalítics: Poden ser de 2 tipos: quantitatius: enquestes (preguntes per recollir informació determinada), qüestionari, mostra (per quota/ aleatòriament), estadística( organitzar i analitzar dades numèriques, q ajuda a les pressa de decisions). qualitatius: entrevistes , històries de vida. -Mètode hermenèutic: interpretar i comprendre. És dirigeix a la comrpensió de les acions ;intent de copsar el sentit de l’esdeveniment. La nostra consciència és troba condicionada per una dimensió històrica determinada. Camps d’investigació sociològica.L’àmbit empresarial: Els sociòlegs estudien les empreses desde la prespectiva de l’organizació, de l’ambit laboral i de la comunicació interna, amb la finalitat de contribuir a l’optimització dels recursos i del seu funcionament. (Recursos Humans). L’àmbit de les administracions públiques o les institucions privades:(fundacions, partits polítics). La participació dels sociòlegs aquí és molt activa, sobretot en la intervenció social: temes de planificació urbana, tractament de drogodependents, educació…). La recerca: els sociòlegs treballen en universitat, com a professors o investigadors, o bé en instituts d’estadística i d’investigació  de caràcter polític. El terreny legal: mesuren els efectes de l’aplicació de determinades lleis i reglaments. Assesors o consellers de teràpia , Els mitjans de comunciació o el periodisme. Cultura: conjunt de tradicions i formes de vida d'un poble, societat o tota la humanitat. Característiques: configuració, és apresa, compartida, transmesa, abstracta i un concepte. Socialització: quan un individu aprèn i interioritza els elements de la cultura del seu entorn social.