Societat, Moviments Socials i Catalanisme al segle XIX a Espanya

Societat i Moviments Socials al Segle XIX

6. L'Arribada de l'Internacionalisme (1868-1874)

Associació Internacional dels Treballadors (AIT): Organització creada a Londres l'any 1864 en defensa de la unió dels treballadors de tot el món per lluitar per l'emancipació de la classe obrera. També és coneguda com la Primera Internacional.

6.1. L'Arribada de la Internacional a Espanya

Després del triomf de la Revolució de Setembre del 1868, va arribar a Espanya un enviat de l'AIT, Giuseppe Fanelli, que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear-hi els primers nuclis afiliats a la Internacional. Fanelli, que era membre de l'organització anarquista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, fundada per Bakunin l'any 1868, va difondre els ideals anarquistes com si fossin els de l'AIT. Així, doncs, els primers afiliats espanyols a aquesta organització van creure que el programa de l'Aliança (supressió de l'Estat, col·lectivització, apoliticisme, etc.) es basava en els principis generals de la Primera Internacional, un fet que va contribuir a l'expansió i a l'arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català i la pagesia andalusa.

A partir del 1869, les associacions obreres es van difondre per tot Espanya: n'hi va arribar a haver 195, que tenien 25.000 afiliats: un terç a Barcelona, un terç a la resta de Catalunya i un terç a la resta d'Espanya (Andalusia i València). En el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT, celebrat a Barcelona el 1870, s'hi van adoptar acords clarament concordants amb la línia anarquista de l'obrerisme. S'hi va definir la vaga com l'arma fonamental del proletariat, així com l'apoliticisme i la realització de la revolució social pel camí de l'acció directa.

6.2. Crisi i escissió a la FRE

L'any 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, i va impulsar la creació d'un grup d'internacionalistes madrilenys més favorables a les posicions marxistes. Aquest grup va desenvolupar una àmplia campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquerís el poder polític. Les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar el 1872 amb l'expulsió del grup madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caire marxista. No obstant això, la majoria de les organitzacions espanyoles de l'AIT van mantenir l'orientació bakuninista.

La Internacional va ser declarada il·legal arreu d'Europa l'any 1871 arran dels fets revolucionaris de la Comuna de París, perquè s'acusava els internacionalistes d'haver-hi participat. A Espanya, els nuclis de la FRE van continuar la seva expansió i, durant la Primera República (1873), van assolir el nombre d'afiliats màxim, prop de 40.000. Després del fracàs de les revoltes cantonalistes, en les quals participaren nombrosos bakuninistes, la FRE de l'AIT va perdre força i el seu declivi definitiu va tenir lloc a partir del 1874, en què va ser declarada il·legal pel nou règim de la Restauració, cosa que l'obligà a actuar en la clandestinitat.

Anarquisme i Socialisme

• El marxisme (socialisme): Creia que l'element clau de l'explotació capitalista era la plusvàlua. Demanaven que, a través de la revolució, el proletariat conquerís el poder polític i econòmic i creés un nou estat, la dictadura del proletariat, on no hi hauria propietat privada. Els principals teòrics són Marx i Engels.

• L'anarquisme: Vol dir "sense comandament". La majoria d'anarquistes criticaven la societat capitalista perquè no assegurava el respecte dels drets fonamentals, la igualtat i la llibertat dels homes. Consideraven que l'estat era una forma d'opressió i, per tant, s'havia d'acabar de forma violenta amb ell i es crearia una nova societat que es basaria en el contracte lliure dels seus membres. També eren contraris a l'existència de partits. Criticaven la propietat privada i defensaven la propietat col·lectiva; els mitjans de producció han de ser propietat de tota la comunitat i cooperativa d'obrers. Finalment, defensaven l'espontaneïtat de masses, l'individualisme i l'acció directa. Creien que la revolució no ha de ser dirigida ni preparada per cap partit, sinó fruit de l'espontaneïtat de les masses. Els principals teòrics són Bakunin i Kropotkin.

Orígens i Consolidació del Catalanisme (1833-1901)

8.1. Una Nova Cultura Catalanista

8.1.1. La Renaixença Literària i Cultural

La Renaixença fou un moviment cultural que va sorgir a la dècada del 1830 per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. Tradicionalment, s'ha convingut que la publicació en català de l'oda La Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, i les propostes de Joaquim Rubió i Ors de recuperar el català com a llengua literària marquen l'inici de la Renaixença. El redescobriment de la idea de pàtria i l'assimilació d'aquesta amb la llengua materna van ser l'impuls que donà origen a la Renaixença.

La Renaixença va ser l'eclosió d'un gran procés de maduració per recuperar la identitat pròpia que havia començat al segle XVIII: intel·lectuals i erudits van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans. L'estudi del passat medieval, impulsat per literats com Manuel Milà i Fontanals i l'arxiver Pròsper de Bofarull, vindicà el paper dels comtes de Barcelona i la importància de la Corona d'Aragó; Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull i Antoni Aulèstia i Pijoan paraven atenció en la història de Catalunya; juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyets i Manuel Duran i Bas analitzaren el dret com a expressió de l'ànima catalana i defensaren que els costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d'un poble. Finalment, filòlegs, folkloristes i músics, entre els quals destaca Marià Aguiló, es dedicaren a aplegar manifestacions culturals com a mostra de la personalitat col·lectiva.

Els Jocs Florals, creats pels principals iniciadors de la Renaixença, van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals, va començar la preocupació entre els escriptors de crear un model de llengua literària, ja que la tradició s'havia estroncat feia tres segles.

8.2. El Federalisme

Des de la dècada del 1840, en un context de lluites polítiques i socials, el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme, amb Abdo Terradas com a primer referent. El 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van experimentar una expansió política important. La implantació d'aquest partit va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans, va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial.

Francesc Pi i Maragall, el principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la península.

En aquesta direcció, l'any 1869, un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, van signar el Pacte Federal de Tortosa. Aquest document constituïa un acord per impulsar un Estat Federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés sobre el concepte de la sobirania popular.

La caracterització de com havia de ser un Estat federal es va concretar durant la proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de constitució del 1873. Però el fracàs de l'experiència republicana i la nova situació provocada per la Restauració van fer perdre influència al republicanisme i les dissidències van fragmentar el partit.

En el nou context de la Restauració, el federalisme va replantejar-se la relació entre els diferents territoris que havien de constituir l'Estat federal. Josep M. Vallès i Ribot, principal federal a Catalunya, va proposar la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola (1883). El text dotava Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competències i sense altres limitacions que les derivades del pacte federal.

La dimensió catalanista del nou programa no va ser compartida pel conjunt del partit federal, i Pi i Maragall va reformular el projecte a nivell espanyol posant l'accent en la problemàtica social, en especial la reforma agrària i les reivindicacions dels treballadors industrials. La defensa de la independència de Cuba feta per Pi i Maragall va augmentar les divisions a l'interior del partit, que va entrar en decadència a la seva mort.