Societat, Dones i Moviment Obrer al Segle XX

La societat: desequilibris i tensions

L'estructura de la societat espanyola en el primer terç del segle XX va mantenir, en grans trets, les línies evolutives marcades en les darreres dècades del segle anterior amb l'inici de la industrialització. Les classes altes i les elits dirigents continuaven estant formades per l'aristocràcia i la burgesia industrial. La burgesia industrial i financera estava formada pels empresaris de la mineria del ferro i del tèxtil i pels grans comerciants. La petita burgesia i les anomenades classes mitjanes eren grups socials en augment. En algunes ciutats com Bilbao o València van créixer de manera espectacular i es van afegir a les classes mitjanes que havien aparegut en el segle anterior i que s'havien consolidat en ciutats com Barcelona. El proletariat industrial, sobretot en els anys de la Primera Guerra Mundial, va experimentar un accelerat procés de creixement i va passar d'un a dos milions en aquests anys. La pagesia era el grup més nombrós de la societat espanyola. La complexitat de la seva estructura continuava sent la mateixa que la del segle anterior i les seves condicions de vida van millorar poc a poc, ja que el problema de l'estructura de la propietat continuava.

Condició de les dones

La Primera Guerra Mundial va comportar el trencament passatger amb els papers assignats a les dones. Es van incorporar massivament a les fàbriques per proveir els exèrcits, i van assumir l'organització de les famílies i de molts serveis socials. Posteriorment, durant el període d'entreguerres, el retorn a la llar i el prototip tradicional de dona es van accentuar, sobretot sota els règims feixistes. Després del parèntesi de la Segona Guerra Mundial, es va imposar un nou model cultural que insistia a recloure les dones a la llar. Les polítiques a favor de la natalitat impulsades pels Estats per superar les pèrdues demogràfiques també hi van influir. Durant la postguerra, en els països capitalistes més desenvolupats es va anar produint de mica en mica la incorporació de les dones al món laboral i a l'àmbit públic. Aquest fenomen va provocar una lenta però profunda transformació en la distribució dels papers assignats a les dones i als homes. Aquest procés va culminar en una segona onada de feminisme que va radicalitzar les posicions i ha marcat l'evolució de la societat fins a l'actualitat.

A la fi dels anys seixanta, la confrontació de les classes socials es va estendre i, alhora, es va radicalitzar a causa de l'aparició d'uns moviments (estudiantils, pacifistes...) que qüestionaven aspectes de l'organització de la societat sorgida arran del desenvolupament del capitalisme. En aquest ambient de descontentament es va produir una crisi de valors que va desembocar en protestes contundents, com la del maig del 68 a França o la protesta contra la intervenció nord-americana al Vietnam, i es van buscar models alternatius per a molts aspectes de la societat. En aquest esclat de protestes cal incloure-hi el ressorgiment del feminisme, per part de dones que es van conscienciar de la marginació que patien fins i tot dels moviments radicals.

El nou feminisme o moviment d'alliberació tenia uns objectius molt més amplis. Per exemple, va qüestionar la divisió de papers entre homes i dones i els valors, com l'individualisme, la violència o la competitivitat, associats al sexe masculí, i també l'estructura tradicional de la família i la concepció imperant sobre la sexualitat femenina i la maternitat. La reivindicació de les feministes per poder decidir sobre el seu cos i sobre la maternitat anava lligada a la difusió dels nous mètodes contraceptius i a la petició que l'avortament no fos penalitzat.

D'altra banda, va denunciar i continua denunciant que la igualtat jurídica o de drets no elimina la desigualtat d'oportunitats entre homes i dones, per la qual cosa persisteix la desigualtat de fet o la desigualtat en la realitat quotidiana de les dones. També s'ha preocupat de manifestar la situació de les mestresses de casa, la feina de les quals és considerada improductiva.

El moviment obrer

En el primer terç del segle XX, la classe obrera va anar adquirint una creixent importància en la configuració d'una societat de masses. La crisi econòmica desencadenada en finalitzar la Primera Guerra Mundial va accentuar la consciència de classe i va donar una nova empenta a les organitzacions obreres. Les organitzacions obreres espanyoles van experimentar un gran creixement en els primers anys de segle: la CNT amb 400.000 afiliats i la UGT amb 211.000.

Les entitats del moviment anarquista es van organitzar a través del sindicat CNT, creat el 1910, i amb una implantació hegemònica a Catalunya, Llevant i Andalusia. El PSOE i el moviment sindical socialista, articulat a través de la UGT, també van experimentar un important creixement en aquesta època, especialment al País Basc i Madrid.