Socialització i desenvolupament moral en la infància

Socialització primària i secundària

La socialització primària

Es produeix en el si de la família, on el bebè, en un context basat en la relació afectiva, va incorporant les principals formes de comunicació social i, d'aquesta manera, aprèn a respectar els hàbits i les regles més elementals de convivència. La socialització primària es caracteritza per la incorporació de les normes d'una manera personalitzada, flexible i subjecta, en molts casos, a la negociació. Per exemple, en l'entorn familiar hi ha ocasions en què es demana al nen/a que s'ajusti a certes regles, com ara recollir les seves joguines, vestir-se, etc.; però també que s'hi oposi i que es negociïn contínuament les condicions en què les ha de complir.

La socialització secundària

Es produeix en altres contextos socials, com l'escola o altres grups d'oci, on les relacions són menys íntimes, les regles menys personalitzades i la flexibilitat de negociació menor. Per això, si la nena o el nen ha pogut negociar en el si familiar, ha après que hi ha unes regles que es poden qüestionar i unes altres que no, i, d'aquesta manera, li serà més fàcil acceptar les regles col·lectives. Per exemple, a l'escola infantil, si per postres hi ha pera, difícilment es podrà donar un flam, cosa que en l'àmbit familiar podria ser negociable.

Agents de socialització

Anomenem agents de socialització les persones o institucions que influeixen sobre el nen o la nena i incideixen, d'aquesta manera, en el seu desenvolupament social. Els principals agents de socialització són la família, l'escola i el grup d'iguals, tot i que també cal tenir en compte la televisió, les noves tecnologies i altres mitjans de comunicació.

La família

Constitueix el primer agent de socialització, ja que és en el si d'aquesta que l'ésser humà interacciona per primer cop amb altres éssers de la mateixa espècie. Cal tenir en compte que, durant un cert temps de vida del nadó, la família constitueix l'únic entorn de desenvolupament. A més, en aquest context familiar es comencen a desplegar les funcions bàsiques de l'ésser humà, com ara el llenguatge verbal. Com a agent de socialització principal, la família també actua com un filtre sobre la resta dels agents socialitzadors, ja que és aquesta qui decideix en quin moment és convenient que l'infant accedeixi a altres contextos, com l'escola infantil.

La funció educadora dels pares

Són els primers educadors dels seus fills, ja que, simplement pel fet de conviure, interaccionen contínuament, la qual cosa suposa una transmissió de valors, d'idees, d'actituds i, en definitiva, d'aprenentatges. Per tant, si existeix convivència, es vulgui o no, existeix educació. Això significa que mares i pares, per diferents motius (sobreprotecció, permissivitat, omissió, etc.), podran no educar adequadament, però el que no podran fer en cap cas és no educar.

Les relacions entre germans

És important destacar que es tracta de relacions diferents qualitativament de les que s'estableixen amb els pares. En aquestes relacions, els infants aprenen a barallar-se i a resoldre conflictes, a compartir i a estimar. Les relacions, de vegades, són positives, però en altres casos es tracta de relacions molt conflictives. Els motius que determinen la qualitat d'aquesta relació són diversos: la similitud en el temperament, la manera d'acollir el nou germà, la relació de cadascun dels germans amb els pares. Per exemple, un germà gran és un model que cal imitar, una font d'aprenentatge i d'afecte que influeix d'una manera clara en el desenvolupament social, però també es converteix en un rival en molts moments.

L'escola

És una de les formes més habituals, en els nostres temps, d'entrar en contacte amb la societat. Es tracta d'una institució organitzada per a la transmissió de continguts i de maneres de comportar-se socialment desitjables. En aquest sentit, l'escola és com una societat en miniatura, en la qual es fa evident la necessitat de respectar certes normes de convivència. Així doncs, els infants, des d'edats molt primerenques, aprenen habilitats socials, maneres de comportar-se i de resoldre conflictes, valors, normes, etc. L'estil educatiu i les actituds de l'educadora, les expectatives que es creen sobre cada nen/a, el nombre d'infants que formen el grup classe, les instal·lacions, etc., influiran en el desenvolupament social de cada infant. La formació de l'autoconcepte, l'autoestima i les primeres relacions d'amistat també es donen en aquest context.

El grup d'iguals

És a partir del moment en què els nens/es es poden desplaçar que podem començar a parlar pròpiament de relacions entre iguals: relacions interactives i autònomes entre criatures d'una edat similar, sense la interacció directa d'una persona adulta. En aquest moment és quan es desenvolupen una àmplia gamma d'habilitats socials complexes i cooperatives (fer cua, compartir espais, etc.), encara que també apareixen dificultats i conflictes (baralles per joguines, conductes agressives, etc.). Participant en situacions d'interacció, els infants aprenen habilitats socials i de negociació, però també altres formes de comportament menys adequades, com ara conductes agressives d'autoafirmació.

L'educació incidental: televisions i pantalles

Es caracteritza pel fet que té lloc de forma espontània i informal, sense sustentar-se en objectius educatius. Generalment, la televisió ocupa un lloc central en les cases i això implica que els missatges que emet influeixen en la vida dels nens/es des d'edats molt primerenques. Actualment, la televisió ha cedit espai als dispositius electrònics (mòbils, tauletes, etc.). La tecnologia permet accedir a diversos continguts des de qualsevol lloc i en qualsevol moment: a l'autobús, al pati, en un restaurant, etc.; tant és així que cada vegada és més difícil estar desconnectat. Hem de valorar que, per si mateixa, aquesta realitat no és dolenta, ja que la capacitat d'accedir al coneixement és il·limitada i immediata, i es pot utilitzar com a recurs educatiu de primer ordre. Però també sabem que comporta perjudicis i perills importants si no es fa servir de la manera adequada. El temps que els nens/es dediquen a aquesta activitat es resta d'altres activitats socialitzadores, com ara els jocs, els passejos, parlar o, simplement, avorrir-se i ser creatius, totes elles molt importants per al desenvolupament social. A través de la pantalla, els infants aprenen maneres d'expressar emocions, valors i formes de relacionar-se, d'afrontar les dificultats i de resoldre conflictes, encara que no sempre sigui de la manera més adequada (sexistes, bel·licistes, etc.).

Teories explicatives del desenvolupament social

Els diferents corrents psicològics s'han preocupat per intentar explicar com es produeix el desenvolupament social de les persones. Les teories explicatives més influents en aquesta matèria són: les teories de l'aprenentatge social d'A. Bandura, la teoria sociocultural de Vygotski, la teoria psicosocial d'Erikson i la teoria ecològica de Bronfenbrenner.

La teoria ecològica d'U. Bronfenbrenner

Bronfenbrenner formula la teoria anomenada ecologia del desenvolupament, que posa l'èmfasi en l'anàlisi dels entorns o contextos on es produeix el desenvolupament de l'ésser humà, i en les relacions generades entre ells com a determinants d'aquest. Així, el desenvolupament de l'ésser humà es veu afectat per les relacions que es produeixen en els diferents contextos en els quals participa, des dels entorns més immediats fins als més amplis. A més, aquests contextos van variant i es van modificant al llarg del cicle vital de la persona.

Microsistema

És el context immediat de desenvolupament i es caracteritza perquè:

• Les relacions interpersonals són directes (cara a cara).
• La persona assumeix un determinat rol en el microsistema (per exemple, alumne o fill), complint en cada cas unes funcions més o menys diferenciades.
• S'hi donen uns patrons d'activitat: hi ha unes activitats que s'espera que tinguin lloc en el microsistema, i unes altres que no. Per exemple, a la classe de matemàtiques no es balla, però sí que es resolen problemes de càlcul.

Per a un/a nen/a, tant la família com l'escola són contextos en els quals es produeixen relacions significatives; per tant, constitueixen exemples de microsistema.

Mesosistema

És un sistema de microsistemes. Està compost per tot l'entramat de relacions que s'estableixen entre, per exemple, la feina i la família, en el cas d'una persona adulta, o entre l'escola i la família, en el cas d'un infant.

Exosistema

La persona no hi participa de forma directa, però tot el que hi té lloc influeix en el que es produeix en la resta de contextos del desenvolupament. L'impacte del que s'esdevé en aquests contextos no afecta de forma directa la persona, ja que no són contextos immediats, però hi té una influència evident. Per exemple, per a un infant seria la situació laboral dels seus pares, ja que els problemes laborals d'aquests poden fer que estiguin més tensos, nerviosos i poc empàtics amb els seus fills.

Macrosistema

Tracta del context més global, exercint la seva influència sobre tots els altres sistemes de desenvolupament. Inclou aspectes relacionats amb la cultura, les ideologies i les creences. Per exemple, és el propi país, ja que, malgrat les diferències, hi ha uns trets comuns en els diferents microsistemes (família, escola, feina, etc.).

La sociabilitat en la infància

El context social és un dels aspectes importants de la socialització de l'ésser humà. Tenir coneixements sobre un mateix, sobre els altres i sobre les relacions que estableixen les persones entre elles són qüestions importants en relació amb el desenvolupament social.

El coneixement d'un mateix

El jo existencial s'estableix quan existeix una clara diferenciació entre un mateix i la resta de persones. Els infants ja s'autoreconeixen com a subjectes independents i diferents dels altres. Apareixen la reafirmació del jo i els sentiments de competència o incompetència, que es mostren amb alegria o enuig. A partir dels dos anys, amb l'aparició de la funció simbòlica i del llenguatge, es promou el jo categòric, una comprensió més objectiva en relació amb algunes de les característiques pròpies, com ara l'edat, el sexe o l'aspecte físic.

La formació de l'autoconcepte (2-6 anys)

L'autoconcepte inclou les creences sobre les capacitats, les habilitats o els valors que una persona considera que li són propis. Inicialment, l'autoconcepte es basa en característiques concretes (aspecte físic, possessions, activitats habituals, etc.), però es limita a una funció simplement descriptiva (jo sóc fort, corro molt, tinc moltes joguines...). No serà fins als 8-10 anys que es comença a incorporar els trets de la personalitat de forma habitual. En l'etapa preescolar, l'autoconcepte encara no inclou cap tipus d'autoavaluació, perquè, generalment, els nens/es creuen que poden fer-ho tot bé i sobreestimen les seves capacitats.

El desenvolupament de l'autoestima

La valoració de l'autoconcepte dóna lloc a l'autoestima, que pot ser positiva (alta), negativa (baixa) i ajustada o desajustada. Cap als 7 anys, els nens/es diferencien entre tres autoestimes separades: l'autoestima física, la social i l'acadèmica. Al llarg de l'edat escolar, les comparacions socials i les avaluacions d'altres persones incideixen en una certa disminució de l'autoestima, ja que els infants detecten que, realment, ni ho poden fer tot ni tot el que fan ho fan d'una manera correcta. És important que l'autoestima sigui ajustada a la realitat. Cal que les persones adultes significatives valorin les qualitats dels nens/es, que els felicitin pels seus assoliments, reconeixent-ne les virtuts i, al mateix temps, els acompanyin en l'acceptació de les limitacions pròpies.

A la recerca de la identitat

No és fins a l'adolescència que la recerca de la identitat es converteix en una qüestió prioritària, amb la pregunta "Qui sóc jo?".

Important: Seria desitjable que tots els processos de desenvolupament transcorreguessin amb una autoestima positiva i ajustada, ja que aquest és un aspecte que es relaciona amb una bona salut mental. Tenir una valoració realista del que s'és i es pot fer, conèixer les dificultats i limitacions pròpies i confiar en les capacitats que es tenen permet afrontar la vida amb més garanties d'èxit i de benestar personal, perquè suposa l'acceptació i el respecte envers un mateix. En aquest sentit, és molt important la feina de les educadores.

Dificultats i conflictes en el desenvolupament social

Comportament agressiu

Durant la infància, són més freqüents les conductes amistoses que les conductes agressives; no obstant això, molts infants, alguna vegada, manifesten aquest tipus de conductes com a mitjà per resoldre els seus conflictes. El problema sorgeix quan aquestes s'incorporen al repertori conductual com el mitjà habitual de relació. Al voltant de l'any i mig, els infants ja tenen prou capacitat emocional i cognitiva per sentir i manifestar enuig o frustració davant d'alguna cosa que volen i que no poden obtenir. La seva capacitat motriu també els permet aconseguir el que desitgen. Per tant, és freqüent trobar infants a les escoles infantils que responen a les dificultats amb què es troben a l'aula mossegant, donant empentes, esgarrapant o pegant. Amb l'aparició del llenguatge, l'agressió física es veu majoritàriament substituïda per l'agressió verbal; d'aquesta manera, apareixen els insults i les burles. En tot cas, és en aquest període on s'ha d'aprendre a realitzar la negociació del conflicte entre iguals o amb la intervenció de l'adult. Això ha de servir per reduir aquestes dinàmiques agressives. No obstant això, alguns infants tenen un comportament que es pot qualificar d'altament agressiu. Aquests infants acostumen a manifestar poca tolerància a la frustració i no saben distingir en els altres si una acció ha estat realitzada sense intenció de causar dany, per la qual cosa solen respondre agressivament davant de qualsevol provocació o qualsevol acció que els molesti.

Tipus d'agressivitat

Segons el caràcter de l'agressivitat, podem considerar tres categories o nivells associats: l'agressivitat adaptativa, les conductes agressives no adaptatives i els anomenats trastorns de conducta dissocial.

Agressivitat adaptativa (2-3 anys)

Aquesta forma part del desenvolupament normal de l'ésser humà i constitueix una resposta lògica davant de la frustració. Es tracta d'un comportament d'autoafirmació que, molt sovint, posa a prova la paciència de familiars i educadors. Mitjançant aquest comportament, l'infant està esbrinant fins a quin punt pot aconseguir el que es proposa i quines són les conseqüències de comportar-se agressivament. És important que, en aquestes situacions, l'adult sigui ferm en els límits i comprensiu en les reflexions sobre el fet.

Conductes agressives no adaptatives

Existeix un altre tipus de conductes agressives que no són adaptatives. Són les agressions que s'utilitzen per resoldre conflictes, però que, en realitat, no solucionen res i suposen un cost en les relacions socials. Aquest tipus de conductes agressives deterioren les relacions socials i originen problemes de convivència importants. Acostumen a estar causades per dificultats d'adaptació a l'entorn, per diferents motius. Per tal d'atenuar aquest tipus d'agressivitat, seran útils els programes d'entrenament en habilitats socials, la utilització de l'empatia i l'aprenentatge de tècniques de gestió de conflictes. Tot i que els infants agressius acostumen a estar mal valorats entre els companys, generalment no els preocupa el rebuig que puguin originar, ja que pensen que, amb les seves accions, dominen els altres. És important no posar etiquetes i centrar-se en el reforç positiu i la capacitat de millora.

Trastorn de conducta dissocial

Hi ha un tipus de conductes agressives més greus, que es manifesten a partir dels 10 anys i en l'adolescència, i en les quals la violència és més gratuïta. Quan la conducta agressiva es converteix en perillosa i antisocial, ens trobem davant d'un trastorn de conducta que requereix un tipus d'intervenció i tractament diferent, a causa de la seva significació clínica. Es tracta d'un problema clínic seriós, que es manifesta, entre altres coses, per baralles i insults freqüents, agressions, robatoris, incompliment repetit de les normes..., tot això acompanyat de la falta de sentiments de culpa.

La convivència amb la violència

L'adopció de models de comportament agressiu està vinculada, de forma determinant, amb una socialització duta a terme de manera deficient. Com a centre educatiu, és important que no contribuïm a aquesta forma de fer. Més enllà del nostre modelatge com a referents, podem incentivar els jocs i les joguines cooperatius en detriment d'aquells que fomentin el conflicte. Altres aspectes influents són els mitjans de comunicació, on la violència es veu reflectida de forma continuada i que els infants consumeixen diàriament. Per últim, en l'àmbit familiar, moltes vegades aquest comportament dels infants va lligat a contextos familiars on les relacions violentes (crits, petites agressions físiques, etc.) estan normalitzades. Tot això pot donar peu que aquests infants es relacionin únicament amb persones que experimentin els seus mateixos problemes i es retroalimentin les conductes disfuncionals.

La moralitat social

L'ésser humà, com a ésser social, necessita establir acords que li permetin tenir una convivència respectuosa dins de la pluralitat en la qual viu i interacciona. Aquests acords constitueixen la moralitat, que ha de donar coherència al sistema de relacions entre persones. La moralitat està configurada per l'adquisició d'una sèrie de valors i normes. Aquests poden evolucionar i canviar.

• Els valors: Són universals i es refereixen a conceptes com ara el respecte per la vida, la generositat, la llibertat, la justícia, etc.
• Les normes: Acostumen a estar més determinades per les cultures i els costums (maneres de vestir, d'actuar en diferents situacions, etc.).

La moralitat individual

La moralitat social es transmet a les persones que en formen part mitjançant el procés de socialització, però cadascuna d'aquestes persones, al llarg del seu desenvolupament, va configurant el seu particular codi moral o escala de valors. El desenvolupament moral és el procés d'adquisició i interiorització de conductes, normes i valors socialment acceptables. L'estructura psíquica de la persona i la seva particular manera de comportar-se i enfrontar-se amb les situacions, els dilemes i els conflictes quotidians vindrà determinada per aquest sistema moral.

Els components de la moralitat

La moralitat determina la resposta d'una persona davant d'una determinada situació conflictiva. I aquesta resposta està influïda per components emocionals, cognitius i conductuals.

• Component emocional: Es refereix a les emocions que se senten en enfrontar-se amb els conflictes o les situacions problemàtiques: ira, tristesa, aversió, vergonya, culpabilitat, etc.
• Component cognitiu: Fa referència a tot allò que es pensa i es comprèn pel que fa a la situació. És necessari per elaborar judicis de valor sobre el que cada persona creu que és correcte o no ho és.
• Component conductual: Es refereix a la conducta o comportament que es pren davant de cada situació. Es respon amb violència, amb assertivitat, amb indiferència, amb prepotència, etc.

Educació moral

L'educació moral té una importància transcendent en el desenvolupament moral dels infants. L'objectiu final de l'educació moral és que els infants siguin capaços d'elaborar, pel seu compte, els seus propis criteris morals. És important que els nens/es interioritzin aquests criteris per poder tenir autonomia i no estar supeditats a la moral dels altres, encara que els criteris han de ser coherents amb els principis i les normes establertes socialment.

Teories explicatives del desenvolupament moral

• Les teories biològiques emfatitzaven que els valors com ara la cooperació o l'ajuda mútua estan implícits en l'herència genètica de l'espècie per garantir la supervivència.
• Les teories psicoanalítiques argumenten que el desenvolupament moral, a l'edat infantil, es produeix mentre es va configurant el superjò o consciència. Freud defensava que l'infant formava la seva moralitat directament a partir de la relació amb els seus pares.
• Les teories de l'aprenentatge social defensen la importància de la presència d'un model que els infants puguin imitar i l'existència, després, d'un reforç positiu perquè aquesta conducta es pugui fixar.
• Les teories cognitives difereixen de les anteriors. Piaget, i més tard Kohlberg, tenen una visió més evolutiva: pensen que la moralitat és un aspecte que cada persona va construint a poc a poc a mesura que es va replantejant tot el que va vivint i interioritzant.

Piaget i Kohlberg sostenen tres principis bàsics:

1. El primer considera que l'educació moral és un procés que té com a objectiu que les persones vagin evolucionant en el seu desenvolupament i en el qual és importantíssima l'estimulació del pensament en temes morals.
2. El segon principi parla d'una sèrie d'estadis a l'hora de formular els judicis i els dilemes morals.
3. Finalment, el tercer proposa que els estadis superiors sempre són més evolucionats moralment que els inferiors.

L'aportació de Piaget

El 1932, Piaget va publicar El judici moral del nen, en el qual va exposar que el raonament moral es desenvolupa en tres grans moments del desenvolupament infantil:

El període de la moral heterònoma (fins als 7 o 8 anys)

S'anomena així perquè, en aquest període, els infants depenen de l'autoritat de les persones adultes. Sobre els 5 anys, es comença a desenvolupar una moral heterònoma, és a dir, els infants demostren interès i respecte per les regles i les normes externes. A aquestes edats, les normes es veuen com a immutables i universals. I, en general, tot ho veuen correcte o incorrecte, sense parar-se a pensar més enllà. El càstig marcarà la bondat o la maldat d'un acte.

El període de la moral igualitària progressiva (entre els 8 i els 11 anys)

Piaget planteja aquest període com un estadi intermedi en el qual es conjuguen característiques del primer i el tercer estadi.

El període de la moral autònoma (al voltant dels 11 o 12 anys)

En aquesta etapa, ja s'ha produït un període d'interiorització de les regles, que permet a l'infant flexibilitzar la seva conceptualització moral. Així doncs, comencen a actuar seguint els seus propis criteris i no les imposicions externes. Seran capaços d'adonar-se que no existeix un únic patró moral inamovible. Ara, valorarà els actes tenint en compte les intencions i no únicament les conseqüències. Serà capaç d'entendre que les regles estan fetes per les persones i, per tant, poden ser canviades, fins i tot per ell/a mateix/a.

Els judicis morals

De la mateixa manera que es pot ajudar un infant durant el seu creixement físic o intel·lectual, també se'l pot ajudar a créixer moralment. Piaget insisteix que la consciència del que és bo o dolent, del que és correcte o incorrecte, arriba als infants a través de la cooperació mútua amb els altres i, per argumentar-ho, va plantejar una sèrie de judicis morals.

El desenvolupament moral segons Kohlberg

Nivell I. Preconvencional

• Estadi 1. Moral heterònoma o d'obediència i por del càstig.
• Estadi 2. Individualista, instrumental o afavoridor dels interessos propis.

Nivell II. Convencional

• Estadi 3. Expectatives de relacions interpersonals.
• Estadi 4. Sistema social establert i consciència.

Nivell III. Postconvencional o de principis

• Estadi 5. Drets prioritaris i contracte social.
• Estadi 6. Principis ètics universals.