Socialització i Desenvolupament Infantil

Socialització primària i secundària

La socialització primària: es caracteritza per la incorporació de les normes d'una manera personalitzada, flexible i subjecta, en molts casos, a la negociació. Per exemple, en l'entorn familiar hi ha ocasions en les quals es demana al nen/a que s'ajusti a certes regles, com recollir les seves joguines, vestir-se, etc.; però també que aquest s'oposi al fet i que es negociï contínuament les condicions en què les ha de complir.

La socialització secundària: es produeix en altres contextos socials, com l'escola o altres grups d'oci, on les relacions són menys íntimes, les regles menys personalitzades, i la flexibilitat de negociació menor. Per exemple, a l'escola infantil, si per postres hi ha pera, difícilment es podrà donar un flam, cosa que en l'àmbit familiar podria ser negociable.

Agents de socialització

Els principals agents de socialització són la família, l'escola i el grup d'iguals, tot i que també cal tenir en compte la televisió, les noves tecnologies i altres mitjans de comunicació.

1. La família: constitueix el primer agent de socialització, ja que és en el si d'aquest que l'ésser humà interacciona per primer cop amb altres éssers de la mateixa espècie. Durant un cert temps de vida del nadó, la família constitueix l'únic entorn de desenvolupament. A més, en aquest context familiar es comencen a desplegar les funcions bàsiques de l'ésser humà, com per exemple, el llenguatge verbal.
2. L'escola: és una de les formes més habituals en els nostres temps d'entrar en contacte amb la societat. Es tracta d'una institució organitzada per a la transmissió de continguts i de maneres de comportar-se socialment desitjables. En aquest sentit, l'escola és com una societat en miniatura, en la qual es fa evident la necessitat de respectar certes normes de convivència. Així doncs, els infants, des d'edats molt primerenques, aprenen habilitats socials, maneres de comportar-se i de resoldre conflictes, valors, normes, etc.
3. El grup d'iguals: és a partir del moment en què els nens/es es poden desplaçar que podem començar a parlar pròpiament de relacions entre iguals: relacions interactives i autònomes entre infants d'una edat similar sense la interacció directa d'una persona adulta. En aquest moment és quan es desenvolupen una àmplia gamma d'habilitats socials complexes i cooperatives (fer cua, compartir espais, etc.), encara que també apareixen dificultats i conflictes (baralles per joguines, conductes agressives, etc.).

La teoria ecològica d'U. Bronfenbrenner

Bronfenbrenner formula la teoria anomenada ecologia del desenvolupament, que posa l'èmfasi en l'anàlisi dels entorns o contextos on es produeix el desenvolupament de l'ésser humà, i en les relacions generades entre ells com a determinants d'aquest. Així, el desenvolupament de l'ésser humà es veu afectat per les relacions que es produeixen en els diferents contextos en els quals participa, des dels entorns més immediats fins als més amplis. A més, aquests contextos van variant i es van modificant al llarg del cicle vital de la persona.

Nivells de la teoria ecològica

1. Microsistema: és el context immediat de desenvolupament i es caracteritza perquè:
   • Les relacions interpersonals són directes (cara a cara).
   • La persona assumeix un determinat rol en el microsistema. Pot ser, per exemple, alumne o fill, etc.
   • S'hi donen uns patrons d'activitat: hi ha unes activitats que s'espera que tinguin lloc en el microsistema, i unes altres no. Per exemple, a la classe de matemàtiques no es balla, però sí que es resolen problemes de càlcul.
2. Mesosistema: és un sistema de microsistemes. Està compost per tot l'entramat de relacions que s'estableixen entre, per exemple, la feina i la família, en el cas d'una persona adulta; o entre l'escola i la família, en el cas d'un infant.
3. Exosistema: la persona no hi participa de forma directa, però tot el que hi té lloc influeix en el que es produeix en la resta de contextos del desenvolupament. No afecta de forma directa la persona, ja que no són contextos immediats, però hi té una influència evident. Un exemple clar d'exosistema per a un infant seria la situació laboral dels seus pares, ja que els problemes laborals d'aquests poden fer que estiguin més tensos, nerviosos i poc empàtics amb els seus fills.
4. Macrosistema: es tracta del context més global, que exerceix la seva influència sobre tots els altres sistemes de desenvolupament. Inclou aspectes relacionats amb la cultura, les ideologies i les creences. Un exemple de macrosistema és el propi país, ja que, malgrat les diferències, hi ha uns trets comuns en els diferents microsistemes (família, escola, feina, etc.).

La sociabilitat en la infància

El context social és un dels aspectes importants de la socialització de l'ésser humà. Tenir coneixements sobre un mateix, sobre els altres i sobre les relacions que estableixen les persones entre elles, són qüestions importants en relació amb el desenvolupament social.

Tipus d'agressivitat

1. Agressivitat adaptativa (2-3 anys): forma part del desenvolupament normal de l'ésser humà i constitueix una resposta lògica davant de la frustració. Es tracta d'un comportament d'autoafirmació que molt sovint posa a prova la paciència de familiars i educadors. Mitjançant aquest comportament, l'infant està esbrinant fins a quin punt pot aconseguir el que es proposa i quines són les conseqüències de comportar-se agressivament. És important que en aquestes situacions l'adult sigui ferm en els límits i comprensiu en les reflexions sobre el fet.
2. Conductes agressives no adaptatives: existeix un altre tipus de conductes agressives que no són adaptatives. Són les agressions que s'utilitzen per resoldre conflictes, però en realitat no solucionen res i suposen un cost en les relacions socials. Aquest tipus de conductes agressives deterioren les relacions socials i originen problemes de convivència importants. Acostumen a estar causades per dificultats d'adaptació a l'entorn, per diferents motius. Per tal d'atenuar aquest tipus d'agressivitat, seran útils els programes d'entrenament en habilitats socials, la utilització de l'empatia i l'aprenentatge de tècniques de gestió de conflictes.
3. Trastorn de conducta dissocial: finalment, hi ha un tipus de conductes agressives més greus, que es manifesten a partir dels 10 anys i en l'adolescència, i en les quals la violència és més gratuïta.

Activitats

1. Un nen diu que pot córrer fins a Barcelona i tornar súper ràpid. Jo categòric: el nen pensa que té aquestes capacitats distorsionades de la realitat (3-4 anys).
2. Dos infants juguen a cuinetes. Un fa de pare i l'altre de filla. Jo categòric: perquè el joc simbòlic és relacionat amb aquesta etapa (3 anys).
3. Una nena somriu a l'educador/a quan aconsegueix menjar la sopa amb cullera sense que caigui. Jo existencial: mostra felicitat després d'aconseguir una capacitat (1-2 anys).
4. Un nen manifesta que no vol que l'ajudin a obrir l'ampolla d'aigua. Jo existencial: és la reafirmació del jo existencial (2 anys).
5. Una nena diu que li agraden molt els vestits i que té molts vestits a la seva habitació. Jo categòric: perquè fa referència a les seves possessions i els seus gustos (4-5 anys).
6. Una nena veu una senyora amb el cabell curt que va en bicicleta i diu: "Mira pare, un senyor en bicicleta". Jo categòric: categoritza els aspectes físics (2 anys).
7. Una nena aixeca els braços i fa de forçuda. Diu que és forta com la seva mare. Jo categòric: categoritza una qualitat (3 anys).
8. Un nen diu: "No ho sé fer. És que sóc tonto". Jo categòric: perquè entén el concepte i es categoritza (6-7 anys).
9. A un infant li cau una torre de peces que acaba de fer, però ho nega i diu que a ell mai li cauen les torres. Jo categòric: no sap reconèixer la seva capacitat limitada (3 anys).
10. Un infant des de la trona mira la pilota i l'assenyala demanant la pilota a l'avi. Jo existencial: perquè es reconeix a si mateix i a l'entorn (1 any).
11. La mare ha fet un pastís molt gran i el demana per ella tota sola. Diu que se'l menjarà tot. Jo categòric: sobrevaloració de la seva capacitat (+3 anys).
12. Un infant plora perquè vol que li donin una pilota, tot i que hi ha altres pilotes iguals a aquesta al seu abast. Jo existencial: perquè es basa en la reafirmació del jo (2 anys).

Moralitat i desenvolupament moral

La moralitat social: l'ésser humà, com a ésser social, necessita establir acords que li permetin tenir una convivència respectuosa dins de la pluralitat en la qual viu i interacciona. Aquests acords constitueixen aquesta moralitat que ha de donar coherència al sistema de relacions entre persones. La moralitat està configurada per l'adquisició d'una sèrie de valors i normes. Aquests poden evolucionar i canviar.

• Els valors: són universals i es refereixen a conceptes com respecte per la vida, generositat, llibertat, justícia, etc.
• Les normes: acostumen a estar més determinades per les cultures i els costums (maneres de vestir, d'actuar en diferents situacions, etc.).

El desenvolupament moral és el procés d'adquisició i interiorització de conductes, normes i valors socialment acceptables. L'estructura psíquica de la persona i la seva particular manera de comportar-se i enfrontar-se amb les situacions, dilemes i conflictes quotidians vindrà determinada per aquest sistema moral.

Teories explicatives del desenvolupament moral

1. Les teories biològiques: emfatitzen que els valors com la cooperació o l'ajuda mútua estan implícits en l'herència genètica de l'espècie per garantir la supervivència.
2. Les teories psicoanalítiques: argumenten que el desenvolupament moral a l'edat infantil es produeix mentre es va configurant el superjò o consciència. Freud defensava que l'infant formava la seva moralitat directament a partir de la relació amb els seus pares.
3. Les teories de l'aprenentatge social: defensen la importància de la presència d'un model que els infants puguin imitar i l'existència, després, d'un reforç positiu perquè aquesta conducta es pugui fixar.