Socialització, Conducta i Desenvolupament Infantil

UF2 1. Què és la socialització?

La socialització és el procés pel qual els membres d'una mateixa col·lectivitat aprenen els models de la seva societat. Gràcies a l'aprenentatge de la socialització, el nen i la nena poden arribar a ser membres d'una societat. Els éssers humans tenen una predisposició a ser sociables, però aquesta funció social s'ha d'anar desenvolupant, i això és gràcies a les interrelacions d'experiències amb els altres.

Parlem de procés en el sentit que hi ha una seqüenciació progressiva de l'adquisició i de la dependència d'unes normes que el regulen; dit d'una altra manera, l'infant necessita tenir adquirida una etapa per a passar a la següent. Com a resultat d'aquest procés, aprèn a comportar-se socialment seguint els valors, les conductes i les normes del grup on viu.

2. Àmbits d'adaptació social de l'infant

L'adaptació social de l'infant es produeix en els següents àmbits:

• Àmbit biològic: va desenvolupant necessitats fisiològiques, gestos, preferències segons l'entorn.
• Àmbit afectiu: cada cultura afavoreix o rebutja l'expressió de certs sentiments o conductes.
• Àmbit mental: va incorporant coneixements, imatges, prejudicis o estereotips característics d'una cultura determinada.

3. Teoria ecològica de Bronfenbrenner

a) Entorns i identificació en una situació

Seguint la teoria de Bronfenbrenner, els diferents entorns són:

• Microsistema: és l'entorn més immediat de la persona. Per exemple, la família d'en Joan: el pare, la mare i la germana.
• Mesosistema: comprèn les interrelacions que hi ha entre el conjunt de microsistemes. Per exemple, entre la família i l'escola, entre la família i els amics.
• Exosistema: entorns en què la persona no es desenvolupa activament però en els quals es produeixen fets que la poden afectar indirectament. Per exemple, en Joan va a l'escola i no a treballar, però la feina dels seus pares incideix en el seu ritme de vida i en la manera d'estar i relacionar-s'hi.
• Macrosistema: influència de la cultura i la societat. És el context més global i el que es troba a la capa més externa. Influeix sobre tots els altres sistemes o contextos. Per exemple, com la mateixa societat atén els seus membres, tant en l'orientació ideològica per quan tot va bé, com en l'organització dels serveis per atendre les persones en casos de dificultat.

b) Característiques dels infants en entorns no òptims

Quan les condicions socials de l'entorn no són les òptimes, els infants poden presentar:

• Una expressió emocional forta.
• Un caràcter dur.
• Baixa resistència a la frustració.
• Dificultats per a canalitzar l'agressivitat i les reaccions primàries impulsives.
• Poca capacitat d'autocrítica.
• Una personalitat fàcilment influenciable per les circumstàncies i l'entorn.

4. Valors transmesos per la família

Des de l'òptica de les funcions externes que desenvolupen com a família, els pares transmeten els següents valors als seus infants:

• Valors socials: són una síntesi de les tradicions i concepcions ètiques, morals i jurídiques de la societat a què es pertany.
• Valors familiars: són un reflex dels anteriors, ja que són interpretats de manera particular per cada família, que els atorga sentits psicològics nous. Constitueixen normes comunes i metes compartides que han establert els membres de la família. Condueixen els individus que les comparteixen a actuar d'una manera determinada, seguint les pautes instituïdes pel grup.
• Valors individuals: regulen el comportament individual i són assumits per l'individu de manera voluntària. Fan coherent la seva conducta davant d'ell mateix, al marge de les reaccions que susciti al seu voltant.

5. Estils educatius de Diana Baumrind

Diana Baumrind va definir els següents estils d'educar i les seves conseqüències:

a) Pares autoritaris

Són molt estrictes, imposen les seves regles i esperen que siguin obeïdes. Normalment no expliquen res als fills/es perquè creuen que no és necessari, creuen que han d'obeir perquè ells són la norma. Per a aconseguir-ho, molts cops fan servir tècniques punitives com reafirmar-se en el poder o no fer demostracions afectives. Generalment no escolten el punt de vista del fill/a, sinó que esperen ser obeïts i que es respecti la seva autoritat.

Els infants d'aquests pares són desconfiats, tenen mal humor, quasi sempre es mostren enfadats, sorruts, els molesta la gent i tenen baixa competència social.

b) Pares amb autoritat

Són autoritaris però flexibles, fan demandes raonables als fills/es. Els argumenten els límits que posen i després fan un seguiment per a veure si es compleixen. Accepten que el fill/a doni el seu punt de vista, hi són sensibles i intenten que pugui participar en les decisions familiars. Fan la seva tasca de pares de manera racional i democràtica.

Els fills/es mostren un bon desenvolupament social, una gran responsabilitat des dels primers anys, són cooperatius amb els companys i amb els adults, mostren una gran habilitat per a aconseguir l'ajuda dels altres.

c) Pares permissius

Tenen un control baix sobre els fills. Permeten que expressin els sentiments i els impulsos de manera clara i no tenen un control sobre el seu comportament. Els infants són més dependents i mostren poca capacitat d'autocontrol.

6. Conducta d'un infant de 10 mesos

Els pares d'en Xavier pregunten si és normal que el seu fill, de 10 mesos, quan juga mira de cua d'ull els altres nens i nenes però no hi interactua. Estan preocupats per saber si la sociabilitat que mostra el seu fill segueix una línia de desenvolupament normal.

La conducta d'en Xavier entra dins del que s'espera per l'edat. De tant en tant miren el que fan els altres, però encara no té eines per compartir amb els altres el seu joc. Això és així perquè en el seu procés d'autonomia estan reconeixent-se a si mateixos. No podran compartir i jugar junts fins que no tinguin una idea més clara de les seves pròpies possibilitats. D'altra banda, encara no hi ha llenguatge, i el seu desenvolupament cognitiu no els permet jocs amb regles.

7. Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH)

a) Definició de TDAH

El Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH) es caracteritza per la manca d'autocontrol a causa de la impulsivitat, i per una exagerada i desorganitzada activitat motriu. També, associat a aquestes característiques, presenta una dificultat per mantenir l'atenció durant el temps que correspon a la seva edat.

b) TDAH i desenvolupament social a l'escola

La impulsivitat i la dificultat de concentrar-se en la feina porta els infants amb TDAH a anar endarrerits; això farà que els altres infants i ells mateixos es jutgin com a menys que els altres. Baixa l'autoestima i la consideració dels altres com un company valuós.

Això passa dins i fora de l'aula, perquè la manca d'autocontrol en els jocs al pati també pot fer que els companys no vulguin jugar amb ells. Maldestres, i amb dificultats per concentrar-se en la feina, poden ser rebutjats pels companys, que poden menystenir-los, abocant-los cap a la inadaptació social.

c) Intervenció de l'escola davant el TDAH

L'escola ha d'intervenir de la següent manera:

• Coordinar-se amb altres professionals que intervinguin en el desenvolupament de l'infant per marcar objectius comuns (psicopedagog de l'escola, psicòleg extern, la família...).
• Programes d'atenció individualitzada d'entrenament d'autocontrol, per tal que l'infant aprengui a regular la seva conducta de manera efectiva davant la tasca, per mitjà d'instruccions. Inicialment les instruccions partiran de l'adult, però de manera gradual s'aniran reduint per deixar més iniciativa a l'infant. Els principis bàsics d'aquesta tècnica són els principis de modificació de conducta.
• Seleccionar adequadament els estímuls més rellevants per a fer una tasca, evitant l'excés d'informació.
• Clarificar l'estructuració de la tasca. No és convenient donar-li una tasca gaire llarga, més val parcel·lar-la, perquè li costa molt concentrar-se i mantenir l'atenció. Convé marcar-li el temps per a que pugui anar trobant la seva pròpia mesura i no deixar-se anar.
• Donar poques consignes de cop i assegurar-nos que les ha entès, i rebre ajut de l'adult en forma d'intrusions.
• Tenir cura especial en la seqüenciació de les dificultats en les activitats.
• Motivar-lo a l'aprenentatge.
• Fomentar el dinamisme i la creativitat, perquè no tingui la sensació d'avorriment.
• Procurar que tingui tan pocs estímuls com sigui possible al seu voltant.
• Ubicar-lo prop de l'educador/a.
• Pactar un senyal amb el nen per tal d'evitar dir el seu nom en públic, i així, quan estigui dispers, ressituar-lo.
• Fer-li fer encàrrecs perquè pugui desconnectar.

8. Habilitats socials

a) Components de les habilitats socials

Els components de les habilitats socials són:

• Les salutacions.
• Les conductes verbals.
• Saber donar i rebre compliments.
• Sol·licitar canvis de conducta.
• Saber fer preguntes i respondre-les.
• Demanar favors i fer-ne.
• Donar una negativa.
• Defensar els drets propis.
• Cooperar i compartir.
• Els somriures.

b) Tècniques per a l'adquisició d'habilitats socials

Exemple aplicat a les salutacions:

• Instrucció: l'educador/a informa als infants del que han de fer, orientant-los en com es fa. En aquest cas, els explicarà que en arribar a classe miraran a l'educador/a i als companys i diran "Bon dia!", i després aniran a penjar la jaqueta al seu penjador. Els nens i nenes que ja estiguin a l'aula respondran també amb un "Bon dia..." (el nom del nen/a).
• Modelatge: una persona que domini el que volem aconseguir que aprenguin els infants, farà de model. Qualsevol adult que entri a l'aula dirà "Bon dia..." (nom de l'educador/a), "Bon dia a tothom!", fent de model per a la conducta que cerquem obtenir dels infants.
• Assaig conductual: els infants posen en pràctica, a instàncies de l'educador/a, la conducta que han d'aprendre; surten de l'aula i un a un han d'entrar dient "Bon dia!" i la resta contesta, "Bon dia..." (nom del nen/a).
• Reforçament positiu: quan l'infant produeixi la conducta que volem aconseguir, la fixarem amb una aprovació: un somriure, una mirada, una paraula amable....que inciti a l'infant a saludar normalment en entrar a l'aula.
• Modelització: l'educador/a reforçarà la conducta de l'infant que, encara que no aconsegueixi saludar a tots els nens i nenes de l'aula (per exemple els infants molt tímids), faci un esbós de salutació, per exemple mirar a l'educador/a o als companys en entrar, acostar-se cap a l'educador/a a l'entrar...
• Feedback: l'educador donarà informació a l'infant sobre allò que ha fet bé i, si és el cas, allò que ha de millorar. En aquest cas, per exemple, "Molt bé com ens has saludat amb el gest a l'entrar, ara posa-hi veu!".
• Transferència: ara toca practicar l'habilitat de saludar més enllà de l'entrada a l'escola, poden saludar per exemple quan entrin al menjador, quan entrin a les botigues en visitar el barri...

UF2 1. Què és la moral?

La moral és el criteri que la persona adopta sobre les coses que està bé fer-les i les que no. Per tant, inclou un conjunt de valors i principis que manen la pròpia actuació. Tenint en compte que la persona és un ésser social, aquest criteri inclou les normes i principis de relació i respecte cap als altres, que dependran de l'entorn cultural on estigui immers.

2. La moral: innata o apresa?

La moral s'aprèn en relació amb els altres. Primer la família i després també l'escola, altres adults, els iguals, els mitjans de comunicació, etc. A través de la informació que desprenen, ajuden a construir el propi criteri, de manera molt intensa fins a l'adolescència i de manera continuada tota la vida.

3. Desenvolupament moral segons la psicoanàlisi

a) Dificultats per satisfer tots els desitjos de l'infant

Segons la psicoanàlisi, en néixer l'infant és tot Allò, tot impuls a la recerca de la satisfacció. Si la realitat no li ha posat límits, tindrà dificultats per identificar-se a si mateix, dificultats per diferenciar-se del seu entorn, dificultats per construir el seu Jo. Si el seu entorn no posa normes que l'infant hagi de complir, li costarà interioritzar què està bé i què no ho està, i li costarà dirigir la seva conducta sobre el principi de realitat, que significaria l'inici de la moral. La instància encarregada de frenar els impulsos no desitjables és el Superjò, que protegeix a l'infant de portar a terme conductes no adequades i de no aventurar-se per camins que no li convenen i, per tant, de sentir-se segur.

b) Estimulació de l'educació moral

Des de ben petits cal potenciar la reflexió, que els infants pensin sobre els seus actes i les conseqüències que comporten, que prenguin decisions, que es responsabilitzin del que fan, que reflexionin juntament amb els altres; en definitiva, que raonin i que enraonin (és a dir, que raonin juntament amb els altres). D'aquesta manera ajudarem els infants a avançar en el seu desenvolupament intel·lectual i moral. Cal potenciar la reflexió i no esperar l'obediència per l'obediència, la submissió, el conformisme, la passivitat, perquè d'aquesta manera possibilitarem que els infants desenvolupin criteri, capacitat d'anàlisi de les situacions, empatia i respecte cap als altres...

4. Estil educatiu segons Hoffman

L'estil educatiu descrit respon a l'afirmació de poder, per la qual l'adult fa servir el seu poder per a modificar i controlar la conducta del nen o de la nena (restriccions físiques, cridar, pegar, retirada de privilegis, etc.).

Com que els pares no permeten que l'infant digui la seva, l'infant pot acumular ràbia i ressentiment. No deixar-los expressar provoca també por, inseguretat, retraïment i dificultats en les relacions socials.

5. Desenvolupament moral a l'etapa d'educació infantil: Piaget i Kohlberg

Tot i que Piaget està més interessat en com es produeix el raonament moral i Kohlberg en com s'adquireix el concepte de justícia, ambdós participen de criteris comuns per aquesta etapa. Més enllà del nom que reben o de la classificació que fan, tots dos coincideixen en què la moral no és innata sinó que s'adquireix. L'infant va construint en base a la seva experiència i l'educació que rep. Ambdós autors coincideixen que fins cap allà els 4 anys no hi ha mostres d'esquemes morals.

Ambdós autors defineixen una primera etapa de moral heterònoma, és a dir, una etapa on l'infant no qüestiona l'autoritat i actua més per por a perdre l'afecte o per por a les conseqüències de les seves accions, que no pas pel valor de la seva conducta en si, valoració que farà més endavant.

Piaget en descriu 3 característiques:

• La responsabilitat objectiva: per la qual un infant veurà més greu una acció que tingui conseqüències aparatoses, que no pas una acció amb poques conseqüències físiques però feta amb mala intenció.
• Moral immanent: una mala acció sempre tindrà conseqüències.
• No distinció entre mentida intencionada i error.

6. Teoria de l'aprenentatge per observació

El pare de l'Elena diu que ell té molt en compte la seva pròpia conducta, procura ser curós amb les coses que fa, sobretot en aquelles que fa davant del seu fill, perquè pensa que allò que el seu fill li vegi fer, és el que farà també. Continua dient: per exemple, si el meu fill sent que parlo amb paraulotes, ell també ho farà.

El pensament d'aquest pare correspon a la teoria de l'aprenentatge per observació. Per aquesta teoria cada infant es desenvolupa en funció de les pròpies vivències i del seu entorn. Diu també que l'infant manté conductes segons les situacions i que no sempre són uniformes: en una situació pot pensar i actuar d'una manera i en una altra, d'una altra manera. Destaca d'aquesta teoria que els infants aprenen a partir de l'exemple dels altres (els adults també canviem d'opinió i d'actuació de vegades). Albert Bandura, un autor significatiu de l'aprenentatge social, diu que els infants aprenen actituds, valors i patrons de conducta social a partir de les persones que l'envolten (pares, educadors, companys, TV...) i a partir del reforç que els adults exerceixen sobre les conductes dels infants a través dels premis i càstigs.

De la mateixa manera que els autors cognitius, Bandura també afirma que el control de la conducta de l'infant passa de ser externa (els altres imposen els límits) a interna (l'infant aprèn a regular-se).

7. Actituds, valors i normes

a) Definició d'actituds, valors i normes

Les actituds són les disposicions que tenim a pensar i a comportar-nos d'una manera determinada, davant de persones, fets, situacions i objectes. Les actituds es reflecteixen amb el comportament.

Els valors són creences personals que tenim sobre el que ens sembla important. Són criteris o judicis que presideixen i regulen el funcionament de les persones en qualsevol moment. Un valor per a una persona és una cosa que ella ha escollit lliurement i segons la qual actua.

Les normes constitueixen una concreció dels valors; són regles de conducta que s'han de respectar en determinades situacions. Les normes serveixen per a facilitar la convivència i les relacions entre les persones.

b) Actituds dels educadors segons Sílvia Palou

Segons Sílvia Palou, els educadors han de mantenir les següents actituds:

• Transparència per a ser honest amb un mateix i amb els altres.
• Confiança en la capacitat dels altres i en la pròpia.
• Tacte per a tenir una escolta sensible de l'entorn.
• Paciència per a esperar. Respecte i escolta del temps propi.
• Responsabilitat per a assimilar compromisos.
• Elasticitat per a ser flexible i adaptable.
• Harmonia per a recuperar l'equilibri que ens permet estar bé amb nosaltres mateixos.

c) Valors segons M. Carmen Díaz Navarro i exemples

M. Carmen Díaz Navarro descriu els següents valors, amb exemples de com treballar-los a l'aula:

Valor de no deixar-se envair

Exemple 1: En Pere té una pala, la Sònia, com que també la vol, intenta treure-li i en Pere, com a reacció, li dona una empenta, es queda amb la pala i llavors la Sònia es posa a plorar. L'educadora preguntarà a un i a l'altre què ha passat: primer s'explicarà en Pere i després la Sònia o a l'inversa i se li preguntarà a en Pere si ha actuat bé i si diu que no, que ens expliqui com ho resoldria ara. A la Sònia també se li preguntarà si ella ha actuat bé i si diu que no, també se li plantejarà com actuaria ara davant del mateix conflicte. Ells resoldran.

Es reforçarà la conducta de quan algú vol una cosa que té un altre se li ha de demanar i no prendre-li sense consentiment de qui té l'objecte o joguina. I si una persona intenta treure't la teva joguina se li ha de dir que no, que ara la tens tu i que després li deixaràs.

Exemple 2: En Gerard té dos anys acabats de fer i és la seva primera setmana d'escola. Ha portat de casa un cotxe vermell, com el del seu pare, però aquesta joguina crida poderosament l'atenció de la Mercè, que farà tres anys al gener i ja venia a l'escola el curs passat. Amb no res de ser a l'escola en Gerard ja no té el SEU cotxe vermell, a la Mercè li cridava molt l'atenció i li ha pres... Com que en Gerard acaba d'arribar a l'escola i encara no té experiència de tractar amb els seus iguals, no sap què ha de fer; l'educadora veu com el nen està quiet al mig de l'aula, sense plorar, sense bellugar-se, amb la boca mig oberta, és evident que no entén què li ha passat, no pot explicar-se a si mateix què sent i per què...

Caldrà rescatar-lo d'aquesta situació, acollint-lo, posant paraules al que ha passat "Gerard, estàs enfadat perquè la Mercè t'ha pres el teu cotxe vermell..." i donar-li eines perquè pugui resoldre tot sol aquest tipus de situacions "agafa'l més fort", "avisa'm", "guarda-te'l a la teva bossa",...

El valor d'acceptar els propis errors

Exemple 1: A la classe, a l'hora de recollir hem de posar les coses al seu lloc. Quan m'adono que en Jordi ha posat els trencaclosques al bagul dels contes li ho dic. La seva resposta és posar-ho al seu lloc mentre diu: "Ai, siiiii Berta, és veritat!!!".

Exemple 2: Després de fer psicomotricitat tots els infants es posen les sabates. Mentre els ajudes veus que una nena de la classe s'ha posat les sabates als peus contraris i li dius. Ràpidament, s'asseu a terra, se les treu i se les torna a posar, aquest cop bé, al mateix temps que et va dient "ho faig jo sola". Quan acaba, et ve a veure i et pregunta "a què ho he fet bé?...i no m'has ajudat!".

El valor d'aguantar els sentiments

Exemple 1: En situacions a l'aula quan un infant li diu a un altre que no ha fet bé determinada cosa (una activitat proposada, cridar, empènyer a un company....) i, malgrat que no li agradi el que està sentint, i li vingui de gust contestar de males maneres, es controla i accepta les crítiques per millorar el seu comportament i la relació amb els seus companys.

Exemple 2: La Maria estava jugant al pati a l'escola quan ha arribat la Teresa i li ha pres la pala, la Maria molt enfadada li volia pegar però finalment li ha demanada.

El valor de saber-se diferent

Exemple 1: En l'assemblea, quan parlem de com ha anat el dia, de les coses que ens han passat i demanem la seva opinió. Aprofitem per parlar de què tots podem pensar de diferent manera.

Exemple 2: Amb la llibreta viatgera, quan veiem què hi ha posat cada família i veiem coses diferents de cadascú.

El valor d'expressar allò que se sent

Exemple 1: Quan davant de cada descobriment que es fa, quan un s'ho està passant d'allò més bé, o quan està trist, o després d'un conflicte..., l'educadora ajuda a posar paraules al que se sent, ajudant a identificar a l'infant els seus propis sentiments.

Exemple 2: Quan algun/a nen/a té un germanet, porta fotografies, robeta...i explica els seus sentiments.

9. Empatia

a) Definició d'empatia

L'empatia consisteix a saber-se posar en el lloc de l'altre, i no solament des del raonament sinó també des del sentiment. És a dir, l'empatia implica uns processos cognitius (i per tant requereix un cert grau de maduració intel·lectual, per a inferir l'estat afectiu dels altres), però també, i sobretot, posa en joc l'afectivitat: s'esdevé una resposta afectiva que està en sintonia amb la manera com se sent l'altra persona.

b) Relació entre empatia i desenvolupament moral

L'empatia implica un requisit previ per entendre que jo tinc drets i que els altres també en tenen, i que a aquests drets es corresponen unes obligacions dels altres i també meves. Serveix per a prevenir situacions desagradables i per crear ambients i situacions en les quals els altres es sentin a gust.

10. Conducta de la Paula

La Paula, amb poca diferència d'edat del seu germà, ha captat el sentiment de tristesa d'aquest i per identificació amb quan ella està trista, li ha deixat allò que la consola: el seu osset de peluix. Correspon a l'etapa d'empatia amb els sentiments dels altres, descrita per Hoffman (dels 2-3 anys fins l'adolescència).

11. Recurs per identificar conductes: agressiva, passiva o assertiva

a) Materials

Material: imatges relatives a l'agressivitat (en aquest cas un lleó), a l'assertivitat (en aquest cas 2 infants compartint una activitat) i a la passivitat (en aquest cas un petit pardal sol).

b) Procediment

Després d'haver parlat amb els infants sobre com es sent un quan algú ens escridassa, ens empeny, ens dóna cops o ens pren coses, representarem l'agressivitat amb la imatge d'un lleó; el mateix respecte la passivitat, després d'haver parlat sobre què sentim quan no sabem com defensar-nos ni què fer, representat en aquest cas per un petit pardal; i, després d'haver parlat també de quin és el nostre estat anímic quan sabem expressar el que desitgem i no permetem que els altres ens perjudiquin o ens afectin amb les seves actuacions, en aquest cas representat per 2 infants que transmeten alegria, després d'haver-ho treballat, posarem aquestes imatges a la paret de l'aula, així, quan hi hagi algun conflicte a l'aula, demanarem als infants implicats com els sembla que s'han portat: si com a lleons, si com a pardalets o com nens alegres i contents.

c) Avaluació

Ens basarem en la següent graella: