El Sistema Democràtic i els Contrastos Econòmics a Espanya i la UE

1. El Sistema Democràtic Espanyol

Espanya és un estat democràtic fonamentat en el constitucionalisme i el parlamentarisme. La seva monarquia parlamentària amb sufragi universal es basa en els principis de llibertat i igualtat.

1.1. Democràcia Constitucional

Amb la mort de Franco el 1975, es va posar fi a un règim dictatorial i es va iniciar un període de transició política. El 1978 es va implantar un Estat social i democràtic a través de la Constitució, la llei fonamental de l'Estat que recull les normes que regulen el govern i garanteix els drets individuals i col·lectius dels ciutadans. Segons la Constitució, la sobirania nacional resideix en el poble espanyol major de 18 anys, incloent-hi els residents a l'estranger.

1.2. Democràcia Parlamentària

En la monarquia parlamentària espanyola, el cap de l'Estat és el rei, però el Parlament és qui emana les lleis i el govern. Per tant, el rei regna però no governa. El rei és el símbol de l'Estat i el seu representant en les relacions internacionals. També modera el funcionament de les institucions i ha de respectar la Constitució.

1.3. La Pràctica Democràtica a Espanya

La participació democràtica més habitual és a través de les eleccions de representants polítics (democràcia representativa) en les institucions d'administració pública (europea, estatal, autonòmica i municipal). Els ciutadans majors de 18 anys tenen dret a elegir i ser elegits. Cada ciutadà emet un sol vot, amb el mateix valor per a tothom. El sistema electoral proporcional pot afectar com es tradueixen els vots en escons.

Espanya, una Democràcia Representativa

(Reconegut per l'article 23 de la Constitució) Una democràcia representativa és un sistema polític on els ciutadans trien representants per prendre decisions en nom seu. Aquests representants legislen i governen en interès del públic. Aquesta forma de govern es basa en la sobirania popular, on el poder emana del poble a través d'eleccions lliures i justes.

1.4. La Divisió de Poders

Un principi bàsic de la democràcia per assegurar que cap poder pugui abusar-ne.

1.4.1. Poder Legislatiu - Parlament (Corts Generals)

• Congrés dels Diputats (Cambra Baixa): Discuteix, aprova i deroga lleis, i aprova els pressupostos generals de l'Estat. Consta de 350 membres escollits per sufragi universal cada 4 anys. Els escons es reparteixen segons la llei D'Hondt, que afavoreix els partits més votats. Si el partit més votat no té majoria absoluta (176 diputats), ha de pactar amb altres o governar en minoria.
• Senat (Cambra Alta): Revisa les propostes legislatives del Congrés dels Diputats, pot proposar modificacions o vetar-ne el contingut, però l'última paraula la té el Congrés. També autoritza o denega tractats internacionals.

1.4.2. Poder Executiu - El Govern

Format pel president i els ministres. Les seves funcions inclouen dirigir la política de l'Estat, administrar els recursos, establir la defensa nacional i les relacions exteriors, i executar lleis i promulgar decrets. El Congrés dels Diputats controla i regula el govern. Pot demanar-li explicacions i fins i tot provocar una moció de censura, retirant-li la confiança. El president del Govern pot presentar una qüestió de confiança i convocar eleccions.

1.4.3. Poder Judicial

L'òrgan més important és el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), format per jutges i magistrats. El presideix el president del Tribunal Suprem, nomenat pel rei a proposta del CGPJ, i 20 vocals escollits per les Corts per 5 anys. El CGPJ garanteix la independència dels jutges.

El Defensor del Poble

Institució designada per les Corts per protegir i defensar els drets i llibertats públiques davant l'Administració Pública, controlant que serveixi l'interès general.

2. La Diversitat i els Contrastos Territorials

Un problema polític crucial i constant a Espanya són les desigualtats entre les diverses parts del territori, derivades del medi físic i l'evolució política complexa.

2.1 Els condicionants del medi físic

La diversitat regional en clima i sòl condiciona la població, les infraestructures i les activitats econòmiques. Abans de la Revolució Industrial, la poca capacitat per superar els condicionaments naturals i la baixa productivitat de l'agricultura i ramaderia van concentrar la població a l'interior de la península.

2.2 La dualitat centre-perifèria

A la primera meitat del segle XIX, la implantació del règim liberal va afavorir la burgesia i l'economia capitalista, però amb notables diferències territorials. El centre de la península es va estancar, mentre que les zones perifèriques, com Catalunya i el País Basc, van desenvolupar la indústria tèxtil i siderúrgica, respectivament.

2.3 El balanç econòmic i demogràfic

A la segona meitat del segle XIX, la industrialització va empobrir les regions no modernitzades, provocant la fugida de capitals i persones cap a les perifèries. El ferrocarril va transformar el sistema de transports al segle XX. A Espanya, van sorgir tres àrees econòmiques: els pols industrials, les àrees pròximes que subministraven mà d'obra, i els espais marginals. La crisi mundial de 1930, la Guerra Civil i el franquisme van paralitzar el creixement fins al Pla d'Estabilització de 1959.

2.4 Els desequilibris i les desigualtats

La diferenciació regional va augmentar amb la configuració del mercat nacional, basat en una xarxa de comunicacions desigual i un sistema proteccionista. Les diferències entre regions riques i pobres van créixer fins a 1970, quan la crisi econòmica mundial i la transició democràtica van impulsar un canvi. L'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 va permetre superar molts desequilibris gràcies als fons europeus.

3. La Globalització

La globalització és el procés d'interconnexió i interdependència creixent entre les regions i països del món. S'accelera pels avenços tecnològics i la necessitat d'expansió comercial. La globalització econòmica es caracteritza per la deslocalització industrial, l'augment dels serveis d'informació i cultura, i la mobilitat de capitals. La globalització social comporta canvis en el consum, el mercat laboral i els models familiars, amb la influència de les xarxes socials. La globalització cultural i tecnològica destaca la importància de la informació científica, l'homogeneïtzació dels gustos artístics i esportius, i la preservació de les identitats culturals.

3.1 Les desigualtats territorials al món

El sistema d'economia de mercat mundial genera desigualtats, amb el benestar concentrat en els països desenvolupats, mentre que altres pateixen pobresa i dependència. Els països desenvolupats, majoritàriament a l'hemisferi nord, tenen economies riques, alt nivell d'urbanització i estabilitat política. Els països pobres, principalment a Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica, pateixen pobresa i endarreriment tecnològic, sovint explotats pels països desenvolupats. Entre aquests dos extrems, hi ha els països en desenvolupament, amb un nivell de vida baix i una economia agrària, i els països emergents, amb un creixement ràpid, com els BRICS.

4. Els Contrastos Econòmics de la Unió Europea

La Unió Europea (UE) presenta forts contrastos socioeconòmics entre les regions del centre i nord, més pròsperes, i les del sud i est, amb menor renda i major atur. Aquests contrastos es manifesten en aspectes demogràfics i econòmics. El sector primari representa un 2% del PIB i ocupa un 5% de la població activa, destacant l'agricultura, la ramaderia porcina i la pesca. El sector secundari contribueix amb un 35% del PIB i ocupa un 22% de la població activa, amb indústries com la metal·lúrgica, la química i l'automobilística. El sector terciari genera un 70% del PIB i ocupa un 73% de la població activa, destacant el comerç, el transport i el turisme. La UE és una important destinació turística mundial. El PIB mesura el valor total de la producció d'un país, i l'IDH avalua el nivell de desenvolupament humà.