Singularitat Humana: Natura, Cultura i Evolució

Singularitat Humana: Natura i Cultura

L'ésser humà és una anomalia, una raresa de l'Univers. En part és natura, però és ben diferent a la resta d'animals. Com que té consciència de si mateix, comprèn el seu poder, però també la seva importància i les limitacions de la seva existència. Contempla la seva pròpia fi, la mort, i mai no s'allibera de reflexionar. No es pot desempallegar de la ment ni del cos mentre viu; al contrari, el cos l'obliga a desitjar la vida. Ateses aquestes condicions, vivim en un món on ens hem de fer un lloc. Les persones no ens adaptem al medi com els animals, perquè els éssers humans no tenim medi, sinó món. La llibertat, és a dir, la capacitat o la necessitat d'escollir i, com a conseqüència d'això, l'exercici de la voluntat, deriven d'aquesta condició d'ésser obert. Així com en el cas de la majoria dels animals el comportament es transmet a través de la informació genètica, en l'ésser humà la cultura substitueix aquesta funció de la natura.

Trets Peculiars

• La capacitat tècnica. L'ésser humà fabrica eines que utilitza per obtenir un millor rendiment en la seva tasca de dominar la natura.
• La tradició. La persona pot aprendre tot allò que li han llegat els avantpassats: llengua, usos i costums.
• El progrés.
• La capacitat de pensar.
• La reflexió.
• La capacitat de comprendre.
• La consciència de la mort.

Natura i Cultura

Els comportaments humans es poden estudiar des de punts de vista biològic, psicològic, fisiològic, històric, etc. L'única manera de comprendre el fenomen humà és buscar una visió global i unificada. Això mateix passa amb la distinció que fem entre natura i cultura. L'ésser humà conviu amb aquesta dualitat, de manera que totes les persones mengem (per una necessitat biològica), però no totes ho fem de la mateixa manera, ni mengem les mateixes coses, ni fem servir els mateixos instruments o eines per a la cocció (elements del patrimoni cultural). En el món hi ha cultura des de l'aparició de l'ésser humà. Abans només hi havia natura. La persona té una relació complexa amb la natura: se n'aprofita, se'n defensa, l'explota, la transforma, la modifica, fins i tot la fa malbé. També intenta comprendre-la, esbrinar-ne els secrets, ordenar-la, gestionar-la per treure'n profit, manipular-la per aconseguir determinats efectes estètics. És cultura tot allò que l'ésser humà és i fa, i que no es pot explicar per la seva simple herència biològica. La cultura és una creació social i, per bé que es tracta d'un producte del cervell humà, contrasta amb el merament biològic. Davant l'innat, la cultura representa l'adquirit; davant el natural, la cultura representa l'artifici, el que l'home ha creat; davant el que és comú a la humanitat, la cultura representa el que és divers, exclusiu i fins i tot divergent. Tot i així, hi ha una cadena causal que va des de la biologia fins a la cultura, ja que en els gens humans hi ha la possibilitat del llenguatge, de la fabricació d'utensilis, de la creació de formes de vida social i moltes d'altres. Tota pràctica humana comporta sempre un aspecte cultural que la societat imposa a l'individu. Aquest fet és present a les funcions biològiques, com ara menjar, beure, caminar, dormir o fer l'amor. Per tant, en la persona totes les conductes re regides per instints són matisades per la tradició cultural. A diferència dels animals, les persones desenvolupem les capacitats naturals dins d'una organització social. La cultura s'aprèn en societat i obtenim una manera de veure les coses que condicionarà el nostre pensament i la nostra acció en el futur. Arribarà un moment que les decisions i accions que duem a terme seran, en bona part, el que la nostra cultura i experiència ens hauran portat a fer. I ens serà difícil, si no impossible, decidir quin aspecte del nostre comportament, i en quin grau, pertany a la nostra naturalesa biològica o és fruit de la influència cultural. En el fons, en l'ésser humà tots els comportaments són culturals. La societat representa la base o el suport més eficaç per a la conservació, el desenvolupament i la difusió d'una cultura. Aquest procés de transmissió cultural és la socialització. La socialització respon a una demanda social i es duu a terme per mitjà del llenguatge, l'educació i l'observació dels altres. Els grups socials són els principals agents de socialització de la nostra cultura.