Serveis, Comerç, Transport i Turisme: Anàlisi i Tendències a Espanya i Catalunya

1.- Característiques i classificació dels serveis

El sector terciari o de serveis és el conjunt de prestacions orientades a satisfer les necessitats i les demandes de la societat. Així, són activitats econòmiques que no produeixen béns materials.

El terciari és un sector molt heterogeni format per activitats molt diverses, doncs comprèn totes aquelles activitats que no es poden considerar ni agrícoles ni industrials, és a dir, que no s’inclouen en els sectors primari i secundari.

1.1.- Característiques del sector terciari

Les característiques principals que defineixen el sector terciari són:

• Activitats intangibles i immaterials: el que s’ofereix i es valora és la qualitat de la prestació que es fa (per exemple, un servei mèdic o un assessorament).
• Activitats impossibles d’emmagatzemar: els serveis es presten quan calen o quan són demanats, de manera que solen localitzar-se a prop dels possibles usuaris.
• Activitats molt diverses: s’hi inclouen una gran varietat: administracions públiques, serveis financers, comercials, culturals i de lleure, sanitaris i educatius, direcció, administració i assessorament d’empreses, serveis de neteja i manteniment, assistència social, comunicacions, etc.

Actualment es tendeix a diferenciar dos subsectors dins del sector serveis:

• Terciari clàssic: s’inclouen el transport i les feines rutinàries.
• Terciari superior o quaternari: aplega les activitats més qualificades: recerca, telecomunicacions, alta tecnologia...

Per analitzar la importància del sector serveis se solen utilitzar dos indicadors:

• El percentatge que aporta el sector serveis al PIB. Aquest indicador permet conèixer la riquesa que crea el sector terciari en el conjunt de l’economia del país. A la Unió Europea s’hi constata un augment progressiu de l’aportació dels serveis al PIB, tot i que a alguns països, com ara Alemanya, el Regne Unit o Espanya, continua sent rellevant l’aportació de la indústria.
• El percentatge de treballadors ocupats en el sector serveis. Es considera que una societat està terciaritzada si més del 60% de la població activa treballa en els serveis. A Espanya, aquest percentatge és del 75%.

1.2.- Classificació dels serveis

El sector dels serveis es pot classificar així:

• Serveis de consum final: adreçats directament als consumidors (comerç minorista, hoteleria, restauració, serveis d’oci).
• Serveis de producció i de distribució: orientats a empreses o a professionals (serveis financers, comerç a l’engròs, transports).
• Serveis públics o serveis comercialitzables: es distingeix entre aquells que estan en mans d’administracions públiques i aquells que depenen d’una empresa privada.
• Serveis estancats o serveis progressius: es distingeix entre aquells que no poden augmentar la seva productivitat, perquè no poden reduir mà d’obra (serveis socials), i aquells en els quals és possible un estalvi en els factors de producció (les comunicacions).

1.3.- El sector dels serveis a Espanya

A Espanya, el sector terciari ocupa actualment prop del 76% de la població activa. Aquest valor, però, varia segons les diferents comunitats autònomes. Els percentatges més alts en ocupació terciària corresponen a:

• La Comunitat de Madrid, pel gran nombre de serveis públics d’àmbit estatal, degut a la seva condició de capital.
• Les comunitats autònomes de Canàries i les Illes Balears, per l’activitat turística.
• Les ciutats de Ceuta i Melilla, que mostren el valor més alt de població ocupada en els serveis per la manca gairebé total d’altres tipus d’activitat productiva i pel pes de l’exèrcit i del funcionariat.

Distribució dels serveis per subsectors

En desglossar el sector terciari s’observen els següents fets:

• Els subsectors de serveis socials tenen molt pes laboral i es troben repartits de manera força equitativa al territori. Aquest és el cas del serveis administratius, sanitaris o educatius, tot i que hi ha comunitats més ben situades que d’altres. Si, per exemple, es pren com a indicador el nombre de metges per cada 10.000 habitants, hi destaquen Aragó i la Comunitat de Madrid. Però, si es mesura la capacitat hospitalària, Catalunya i Canàries es troben per damunt de la mitjana de les altres comunitats autònomes.
• El subsector de les comunicacions, les finances i els serveis a empreses està molt relacionat amb els nivells de renda i amb la concentració de la població, les empreses i les institucions. Madrid i Barcelona són al capdavant d’aquest sector, seguides per València i Sevilla.
• La major concentració d’empreses comercials es dóna a Andalusia, Catalunya, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana. Aquestes quatre comunitats autònomes acumulen més de la meitat de les empreses comercials que hi ha a tot Espanya.

2.- El comerç i els intercanvis. El comerç exterior espanyol

El comerç és l’activitat d’intercanvi per la qual els recursos que s’obtenen de la natura, els objectes fabricats i els serveis es posen a disposició dels consumidors. El comerç es realitza als mercats, que poden ser concrets (en els quals s’exposen les mercaderies i es comercialitzen), i abstractes (en els quals es negocien mercaderies que no hi són presents: la borsa de valors).

2.1. Les característiques principals del comerç

En l’activitat comercial hi destaquen aquestes característiques:

• La forta concentració de la demanda a les zones urbanes i industrials.
• El gran volum de la demanda permet una especialització creixent del comerç dedicat a la mercaderia. Aquesta especialització ofereix més facilitats de venda i més beneficis.
• L’augment notable del volum total dels intercanvis, doncs es comercia amb tota mena de productes, encara que siguin de poc preu o de molt volum. La facilitat, la capacitat, l’especialització i el baix preu del transport han permès un intercanvi a gran distància i que el comerç hagi esdevingut una activitat global.
• Es realitzen estudis comercials per tenir un coneixement més gran sobre les tendències i les preferències de la demanda, amb la finalitat de desenvolupar una logística o planificació de la producció, el transport, l’emmagatzematge i la distribució de les mercaderies.
• Al llarg del procés d’intercanvi, el producte passa per diferents intermediaris (agents comercials majoristes, transportistes...) i hi intervenen entitats financeres o asseguradores.
• La creació de grans empreses comercials, de vegades multinacionals, que dominen gran part del procés de comercialització.

2.2.- El creixement del sector comercial

L’expansió dels intercanvis internacionals es deu bàsicament a dos factors:

• La liberalització del mercat: l’eliminació progressiva de barreres al lliure comerç va ser impulsada en primer lloc per l’Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) (1947) i, després, per l’Organització Mundial del Comerç (OMC) (1995). La supressió de molts aranzels ha permès a les empreses crear xarxes d’intercanvis cada vegada més denses i extenses.

Però, malgrat la mundialització del comerç, aquest es distribueix de manera desigual arreu del món. El comerç, tant interior com exterior, és especialment intens al Primer Món (Unió Europea, Estats Units, Xina i Japó-Corea del Sud).

• Les noves tecnologies: les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) han permès tenir coneixement dels mercats i de les seves peculiaritats, comprar i vendre a temps real i realitzar cobraments i pagaments a través de la xarxa informàtica bancària amb nivells de fiabilitat molt alts.

2.3.- El comerç internacional espanyol

El comerç internacional representa l’intercanvi de béns i mercaderies de cada país amb altres països. Espanya està integrada en el bloc comercial de la Unió Europea, que reuneix països altament industrialitzats amb un comerç molt actiu, tant entre els seus membres com amb l’exterior. Espanya comercia dins de la UE al voltant del 70 % de les seves exportacions i el 59% de les importacions. La relació comercial espanyola és especialment intensa amb Alemanya, França i Itàlia. La resta del comerç que Espanya manté amb altres països representa percentatges molt menors, entre els quals destaca el comerç amb Amèrica i les importacions de petroli procedents de països del golf Pèrsic.

2.4. La balança de pagaments

La balança de pagaments indica el conjunt de transaccions econòmiques que un Estat realitza amb l’exterior. Es subdivideix en:

• Balança per compte de capital: inclou les transferències de capitals públics i privats. Es pot presentar conjuntament amb la balança per compte corrent.
• Balança de compte financer: registra inversions directes i financeres i reserves dels bancs nacionals, entre d’altres.
• Balança per compte corrent: comptabilitza ingressos i pagaments per comerç, serveis, rendes i transferències. S’hi inclouen:
  • Balança comercial: registra les importacions i les exportacions.
  • Balança de serveis: inclou turisme, viatges, assegurances, serveis informàtics i patents.
  • Balança de rendes: compta amb els rendiments o els beneficis de capital, treball, etc.
  • Balança de transferències: conté les trameses de capital d’immigrants, donacions i ajudes al desenvolupament.

La balança de pagaments a Espanya

La balança de pagaments a Espanya tradicionalment mostra un saldo negatiu:

• La balança comercial presenta un dèficit elevat pel valor de la importació de productes energètics (petroli i gas natural).
• La balança de rendes també sol ser deficitària, a causa de l’endeutament extern de l’economia espanyola.
• La balança de serveis sol tenir superàvit gràcies al turisme.

Els darrers anys, la disminució en el dèficit de la balança comercial és conseqüència de la davallada del consum generada per la crisi econòmica mundial: els productes d’importació han estat substituïts per productes fabricats a Espanya, han augmentat les exportacions i ha disminuït el dèficit energètic.

3.- Les característiques del comerç interior a Espanya

El comerç interior d’Espanya presenta dues característiques bàsiques: és un sector amb nombroses empreses petites que estan distribuïdes de manera desigual.

3.1.- Els canals de comercialització

El comerç interior espanyol es caracteritza per la dualitat, de manera que hi coexisteixen un gran nombre d’empreses petites juntament amb empreses comercials grans, de capital nacional o multinacional.

Els canals de distribució dels béns d’equipament

Els béns d’equipament no necessiten gaires intermediaris perquè en general es fabriquen per encàrrec. En la comercialització d’aquests béns de gran preu es practica molt sovint el leasing, que consisteix a llogar la maquinària i pagar-ne una renda amb possibilitat de compra, i el renting, que inclou el manteniment i l’assegurança de possibles sinistres, però sense possibilitat de compra. En aquest subsector són importants les fires de maquinària (Madrid, Barcelona, València, Bilbao...).

Els canals de distribució dels béns de consum

Els aliments frescos exigeixen una comercialització ràpida i, en general, la dimensió reduïda de les explotacions explica que hi hagi una llarga cadena d’intermediaris. Això fa que se’n vagi carregant el preu inicial, de manera que de vegades el consumidor acaba pagant-ho cinc vegades més car que en l’origen. Això ha afavorit la creació de cooperatives i agrupacions de productors que s’encarreguen de la comercialització i la venda directa a les grans superfícies o als mercats centrals, com ara Mercabarna o Mercamadrid.

La comercialització de béns de consum duradors, com ara aliments enllaunats i conserves, confecció, electrodomèstics, mobles, etc., continua molt atomitzada en petits comerços que ofereixen l’avantatge d’un servei personalitzat. Van guanyant terreny les grans superfícies comercials, els supermercats, els hipermercats i els grans magatzems que poden oferir preus més ajustats perquè contracten grans comandes, ofereixen marques blanques i fan promocions i rebaixes.

Sovint la implantació d’una gran superfície ha comportat el tancament de petits comerços que no podien competir amb la imatge i els preus d’aquests grans centres, i aquest fet ha provocat una decadència de la funció comercial de molts centres urbans. Actualment es limita l’obertura de nous centres comercials o se’n promou la instal·lació si es combinen amb mercats i comerços tradicionals.

4.- El transport: funcions i problemàtiques

Els transports connecten persones i llocs i fan possibles els intercanvis de tota mena (financers, artístics, empresarials...). A més, la densitat i la qualitat de la xarxa de transports d’un país són indicadors del nivell de desenvolupament econòmic.

4.1.- El transport i les seves funcions

El sistema de transport permet el desplaçament de persones i mercaderies d’un indret a un altre. Les infraestructures (carreteres, vies fèrries, ports, aeroports) són necessàries per a la circulació dels mitjans de transport (camions, trens, vaixells, avions...), que són cada vegada més ràpids i sofisticats.

Els transports en conjunt tenen assignades tres funcions importants:

• Permeten el desplaçament de les persones, ja sigui per desig o necessitat. Aquesta mobilitat ocasiona una gran intensitat de circulació a causa del distanciament cada vegada més gran i més freqüent entre els llocs de residència i els llocs de treball, de serveis o d’oci. La mobilitat obligada (per raons de treball o d’estudi) crea greus problemes de circulació a les grans ciutats, especialment en les anomenades hores punta.
• Satisfan les necessitats econòmiques perquè posen en contacte la producció amb el mercat i fan possible la distribució de béns i serveis. La dotació d’infraestructures està estretament relacionada amb el nivell econòmic. Per això, la densitat i la qualitat de les comunicacions, les vies de comunicació ràpides i segures i els ports i els aeroports ben situats i equipats solen estar directament relacionats amb les àrees de desenvolupament urbà i econòmic.
• Contribueixen a integrar els diferents grups socials i la difusió de les idees, les tècniques i les cultures. Actualment, la televisió o Internet suposen una revolució en la facilitat del transport de la informació, essencial en el procés de globalització econòmica.

5.- Els mitjans de transport a Espanya

El transport de mercaderies a Espanya es caracteritza pel fet de ser majoritàriament nacional, amb una quota del 70,9 % davant del 29,1 % internacional. El mode predominant és la carretera (72,8 %), seguit del marítim (25,7%), del ferrocarril (1,5 %) i de l’aeri (0,04 %). En l’àmbit internacional és el mode marítim el que té una major representació (79,7%).

5.1.- El transport terrestre

La xarxa de carreteres

El sistema de transport espanyol, tant de viatgers com de mercaderies, dóna un protagonisme indiscutible a la xarxa de carreteres, que ha esdevingut un element fonamental de l’organització de l’espai i de l’economia; aquest fet ha provocat un desequilibri en el sistema de transport, perquè s’hi ha invertit més que en la xarxa ferroviària, a diferència del que ha passat als altres països europeus. Les conseqüències són:

• Una alta congestió de la circulació, especialment a les zones més poblades (Madrid, Barcelona, València...).
• Una demanda constant de noves vies a causa de l’augment de la circulació.
• Un gran impacte ambiental, tant visual com acústic i de contaminació atmosfèrica.

Durant molts anys, la xarxa estatal de carreteres ha estat bàsicament radial per permetre una connexió fàcil de la perifèria amb Madrid, però ha desatès els contactes entre els eixos radials. Aquesta situació es va corregint progressivament mitjançant la introducció d’una millor connectivitat entre els radis.

La xarxa ferroviària

A diferència de la xarxa de carreteres, la ferroviària mai no va ser tan radial i va constituir la xarxa bàsica de comunicacions fins a la Guerra Civil (1936-1939), quan les seves infraestructures van quedar greument malmeses.

La xarxa ferroviària espanyola presenta problemes diversos:

• L’amplada de la via espanyola és d’l,67 m, mentre que la majoria dels països europeus tenen una amplada d’l,42 m; això obliga a fer transbords costosos a les fronteres, de manera que es busquen solucions tècniques que permetin als trens circular indistintament per trams de l’una i l’altra amplada de via.
• Molts trams ferroviaris són de via única, i això redueix la velocitat i la freqüència dels trens.
• A causa del mal estat d’algunes infraestructures i de la poca demanda de passatgers, molts trams antics estan infrautilitzats.

5.2.- El transport aeri

Els avions són un mitjà de transport en gran expansió, especialment després de la irrupció de les anomenades companyies de baix cost (low cost), però necessita unes instal·lacions adients, així com mesures molt exigents de seguretat i de control.

El transport aeri ha estat bàsicament de passatgers; actualment, però, hi ha demanda creixent per al transport de mercaderies, de manera que els aeroports, a més de terminals per a viatgers, han d’estar equipats amb hangars per emmagatzemar i redistribuir la càrrega.

5.3.- El transport marítim

Actualment, el transport marítim és rendible per desplaçar grans volums de càrrega a llarga distància.

Les empreses marítimes, per aconseguir augmentar la rendibilitat, han d’utilitzar grans vaixells i reduir-ne el temps d’immobilització en operacions de càrrega i descàrrega, i això obliga a condicionar els ports amb infraestructures molt costoses que facilitin l’emmagatzematge dels contenidors i el transport combinat per tal de, posteriorment, distribuir la càrrega, ja sigui en camió o en ferrocarril.

7.- Els serveis relacionats amb el turisme, la cultura i l’oci

Les activitats d’oci han esdevingut un fenomen de masses, que fa una aportació cada vegada més gran a l’economia. Dins d’aquest ampli sector hi destaca el turisme, que a Espanya té una rellevància especial.

7.1.- Importància del turisme

El turisme és una forma tradicional d’oci que durant anys va ser practicada per una minoria que disposava d’un poder adquisitiu elevat. Però, a partir de la segona meitat del segle XX, el turisme va esdevenir un fenomen de masses.

En l’etapa de gran creixement econòmic que va caracteritzar les dècades del 1950 i el 1960, els sindicats europeus van aconseguir el reconeixement de les vacances pagades com a dret laboral. D’aleshores ençà, els desplaçaments a l’estranger per turisme han anat en augment. El sud d’Europa, i especialment el litoral mediterrani, van esdevenir destinació preferent per l’atractiu de les platges d’aigües càlides, els preus baixos i un cert exotisme. Aquest fet va ser afavorit per l’augment del nivell de vida, les millores socials, la generalització de les vacances pagades per les empreses, el progrés dels mitjans i dels sistemes de transport que permeten desplaçaments a preus assequibles, i una informació fluida.

Origen i destinació dels visitants estrangers

Els turistes que visiten Espanya procedeixen majoritàriament d’altres països de l’Europa occidental: el Regne Unit, Alemanya i França. Actualment també destaca l’arribada de turistes procedents de l’Europa oriental i de Rússia, així com de la Xina. La majoria d’aquests turistes arriben a Espanya per via aèria, durant els mesos de juliol, agost i setembre.

Els llocs de destinació principals són les comunitats del litoral mediterrani (sol i platja) i la Comunitat de Madrid, que atrau un turisme de tipus urbà i cultural. La resta de comunitats autònomes participen d’un percentatge turístic discret però creixent.

Les condicions climàtiques han convertit Espanya en destinació elegida per persones jubilades de països del nord d’Europa, que han fixat aquí la seva residència. A més, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació permeten a molts estrangers viure a Espanya i treballar al seu país.

7.6.- Noves polítiques per al desenvolupament del turisme

Els tres tipus principals de turisme a Espanya:

• Turisme de sol i platja. Es proposa un pla per millorar-ne la qualitat mitjançant la limitació de la construcció, la modernització hotelera i el foment de la qualitat ambiental. Alhora, s’opta per la diversificació de les ofertes d’oci a llocs d’estiueig en un moment en què el turisme es mostra més actiu i participatiu.
• Turisme cultural i de ciutat. Espanya és el segon país del món amb un nombre més gran de conjunts històrics de valor artístic declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO. També destaca l’oferta espanyola de museus i col·leccions d’art, que atreuen un turisme més selecte, menys estacional i que arriba a qualsevol indret de la geografia espanyola.
• Turisme esportiu. Espanya ocupa el primer lloc en oferta esportiva de golf i disposa d’infraestructures nàutiques que promocionen el turisme de iot i de vela. Les estacions d’esquí atreuen un gran nombre de turistes nacionals. Certs esdeveniments esportius, a més d’atreure molt públic directe, suposen una gran promoció atesa la projecció mediàtica que comporten.

10.- Les activitats terciàries a Catalunya. El comerç, els transports i el turisme

A Catalunya els serveis són indiscutiblement l’activitat més bàsica de la seva economia.

10.1.- L’activitat comercial

A Catalunya es dóna una significativa combinació entre petit comerç de botiga especialitzada amb servei personalitzat i de qualitat, d’una banda, i grans superfícies comercials, generalistes i funcionals, de l’altra. Com que és a la regió metropolitana de Barcelona on es localitza la major part de la població, també és aquí on es concentra la major oferta comercial. El comerç català es caracteritza per un dinamisme alt i per l’existència d’un teixit de comerç urbà petit i mitjà.

Comerç interior i exterior

Si considerem la destinació de les vendes de productes industrials que es fabriquen a Catalunya, es comprova que el gruix de l’activitat comercial té lloc dintre de Catalunya i amb la resta d’Espanya: d’entre totes les comunitats autònomes, Catalunya és la primera tant pel que fa al valor de les importacions com de les exportacions.

10.2.- Els transports

El transport per carretera

Històricament les carreteres catalanes han seguit un model radial amb centre a Barcelona, ciutat al voltant de la qual es dibuixa l’anomenat “vuit català”, entre el Vendrell i Tordera.

El transport per ferrocarril

La xarxa ferroviària transcorre quasi pels mateixos corredors que la de carreteres. Des de Lleida i les terres de l’Ebre, les vies que vénen de la Península arriben a Barcelona, a través del litoral i el Vallès i avancen cap a França per Portbou. Algunes línies remunten cap a l’interior i els Pirineus. Tanmateix, la major part dels serveis es concentren a l’àrea de Barcelona, i àmplies zones queden desateses.

El transport marítim

El transport marítim es concentra majoritàriament als ports de Barcelona i Tarragona, que depenen de l’Estat i tenen el seu principal motor econòmic en el transport de mercaderies.

El transport aeri

L’aeroport de Barcelona-el Prat és un dels grans aeroports mundials i el segon d’Espanya en nombre de passatgers i operacions de càrrega.