Sarcòfag dels esposos i altres obres d'art etrusc i romà

Sarcòfag dels esposos

DESCRIPCIÓ FORMAL: Les dues figures es troben jacents, el tors s'erigeix quasi en angle recte sobre un eix horitzontal. Les formes del cos estan sintetitzades i presenten volums molt definits. No hi ha gairebé un interès en l'estudi anatòmic de la figura i la seva plasmació. El cos es resolt en una superfície lineal i amplis volums. Hi ha una sèrie de masses orgàniques que es combinen entre sí, però l'escultor no mostra interès en mostrar l'estructura del cos (no hi ha treball escultòric del cos). El grup dels dos esposos no està plantejat de forma simètrica, però l'obra està perfectament equilibrada. Els cossos dels dos esposos estan en paral·lel creant una sensació d'estabilitat i harmonia. Les figures estan en repòs, però les mans estan en moviment i transmeten una gran vitalitat, pel contrari els cossos estan totalment estàtics. Així hi contrast entre l'estatisme del cos i el dinamisme de les mans. Hi ha voluntat d'eternitat. Els dos esposos semblen saludar-nos des del més enllà plens d'al·legria, saviesa i serenitat. En quant a l'expressivitat, els etruscos adopten aspectes de l'escultura grega com són: el somriure arcaic i els característics ulls ametllats, lleugerament obliqus. Els cossos estan enverats. Els aspectes originals de l'art etrusc són l'expressiu moviment de les mans i el detallisme de les seves ornamentacions. Etrusc. Presenta les característiques fonamentals d'aquest: Immediatesa, expressivitat i rapidesa en la execució (l'art de moldejar). L'escultura etrusca preferia materials lleugers, encara que també hi ha obres en pedra (el marbre s'ignora). És un art molt detallista i descriptiu. El que importa sobretot és el tema i la seva significació. No hi ha una búsqueda/investigació formal, de manera que l'escultor etrusc no teoritza cànons d'expressions. Roman fora del procés racional i dialèctic de l'artista grec.

TEMÀTICA: Aquest sarcòfag de terracota representa una parella feliç reclinada en un llit o triclini. Es troben dialogant mimàticament entre sí "Somriure etrusc". Els esposos estan asseguts com si estiguessin participant en un banquet i xerren entre sí. La dona etrusca participava activament en la vida pública i aquí hi apareix en un primer pla. L'escultura funerària era un tema característic en la cultura etrusca, els etruscos creien en la vida d'ultratomba i la realització d'hipogeus tindrà un gran desenvolupament; el fet de trobar-hi escultures ja demostra el rang nobiliari dels difunts. En la tomba es perpetuava el rang social del difunt col·locant objectes de la vida quotidiana. A més hi havia pintures murals amb escenes alegres (banquets, danses) ja que es creia que la representació de persones i el seu entorn podien transmetre força i vitalitat al difunt. FUNCIÓ: Funerària. El sarcòfag és en realitat una urna funerària, ja que en la part posterior d'aquest es disposaven les cendres de la persona o persones difuntes.

August de Prima Porta

DESCRIPCIÓ FORMAL: Les mides són lleugerament superiors a les naturals. La composició és oberta. La imatge de l'emperador es presenta dempeus i descalça sobre un pedestal, vestit amb una túnica sobre la qual exhibeix una cuirassa musculada esculpida amb relleus, i una capa anomenada paludamentum que li envolta la cintura i que sosté amb el braç esquerre, creant una lleugera diagonal. Amb el braç dret aixecat, exhibeix una actitud segura d'autoritat. Sota la cama dreta hi ha la figura de Cupido sobre un dofí, grup que ajuda a sostenir l'enorme pes del marbre, i que a l'original de bronze no hi era. Tant en la composició com en les proporcions, l'estàtua reprodueix el model grec clàssic del Dorífor de Policlet i utilitza el famós contrapposto: manté el tors recte mentre es marca l'elevació del maluc dret i flexiona la cama contrària. Tanmateix, a diferència del model grec, el rostre no reflecteix una bellesa ideal, sinó que mostra les seves pròpies faccions individuals i, encara que rejovenides, aconsegueixen captar un retrat psicològic perfecte de l'individu en el qual es barregen autoritat i humanitat. En la imatge de la dreta s'observa el cromatisme original on August porta la capa vermella de general. El dofí de Venus amb Eros al damunt resol el problema de sustentació de l'estàtua de marbre, que no existia a l'obra de bronze original, i serveix també per recordar l'origen diví de l'emperador August, que com a membre de la gens Iulia era descendent d'Enees, fill de Venus.

TEMÀTICA: Aquesta escultura representa l'emperador August (63 a.C.-14 d.C.) amb la indumentària militar pròpia de general romà, en l'acte d'adreçar un discurs a les seves legions. Les escultures d'aquest tipus tenien com a funció principal la glorificació de la figura de l'emperador i la propaganda política. Per això, a la cuirassa hi ha en relleu nombroses escenes relacionades amb els déus i la història militar del personatge, entre les quals destaca, als dos costats del plastró, la representació de les dues noves províncies conquerides sota el seu mandat, la Hispania (esquerra) i la Gàl·lia (dreta). També hi apareix esculpida la imatge del seu fillastre Tiberi, i a la part inferior de la cuirassa Diana i Apol·lo, divinitats protectores de la casa imperial

Columna Trajana

És l'únic monument del fòrum de Trajà que ha arribat fins avui gairebé intacte. La columna cilíndrica, d'uns 4 m. de diàmetre, s'aixeca sobre un pedestal en forma de dau; aquesta base quadrada és decorada amb detallats relleus d'armes. Segueix la columna, que consta d'una base simple - tallada en forma de corona de llorer -, amb un fust format per tambors cilíndrics, que és coronada amb un capitell jònic. Damunt d'aquest hi havia una estàtua de bronze de l'emperador que va desaparèixer durant l'edat mitjana. El gran atractiu de la columna de Trajà és el fust, que presenta una cinta helicoïdal de 200 metres de longitud plena de relleus. Es tracta del relleu més prolongat que es va esculpir a l'antiguitat i és una obra imponent perquè aconsegueix que, en una extensió tan llarga, l'interès no decaigui gens en cap moment. A la meitat inferior hi ha narrada la primera guerra dàcia, i a la meitat superior, la segona. En comptes de la tradicional juxtaposició d'escenes, els relleus mostren una seqüència narrativa de les diverses accions bèl·liques de Trajà resolta amb mitjans escultòrics com ara les profunditats diferents de relleu. Malgrat la il·lusió espacial que s'hi aconsegueix no es fa un ús correcte de la perspectiva i la sensació de profunditat és produïda, en darrera instància, per les diverses grandàries dels elements i pel joc de llum i d'ombres. En aquesta narració continuada que sembla una pel·lícula, s'hi poden observar tots els esdeveniments, il·lustrats amb un gran detallisme; fins i tot hi ha reflectits els accidents del terreny i les més petites contingències de les campanyes. El realisme també arriba als rostres dels personatges retratats. Trajà hi és representat unes 70 vegades - sempre amb una grandària superior a la resta de protagonistes -. Les figures, plasmades en actituds solemnes, confereixen al conjunt un esperit èpic. Per facilitar-ne la visibilitat, l'alçada de la franja del relleu va augmentant a mesura que s'allunya de terra, de manera que la imatge més propera fa 0,89m. I la més allunyada, 1,25m. Pel que fa a l'estructura de la columna, té una entrada a la cara principal de la base - la que mira cap a la basílica Úlpia - i és possible pujar-hi fins a dalt per una escala de cargol. El fust de la columna és format per 12 tambors de marbre que es cohesionen gràcies a l'estructura helicoïdal d'aquesta escala de cargol. S'ignora quin mètode van utilitzar per col·locar els grans blocs l'un damunt de l'altre, però tot fa pensar que ho feren per mitjà d'un sistema de politges. Aquesta columna espectacular no té antecedents, però sí que va tenir nombroses imitacions per a la major glòria d'Antoní Pius i de Marc Aureli (aquesta encara s'aguanta dreta), entre d'altres. La columna de Trajà barreja sàviament una execució simple i directa amb convencions de l'escultura etruscoitàlica que l'apropen a l'estètica popular. Els personatges se superposen per donar profunditat a l'escena i fan possible que l'escultor ofereixi una visió panoràmica dels combats o de la seva preparació. Apol·lodor de Damasc, el director de l'obra, va ser l'arquitecte que va dissenyar el pont sobre el Danubi. Havia acompanyat l'emperador en moltes expedicions militars i gràcies a aquest fet va poder plasmar amb tanta exactitud l'esperit de la guerra. Aquests relleus fins i tot van servir d'inspiració als grans artistes del Renaixement que van treballar a Roma, com ara Rafael i Miquel Àngel.