Sant Agustí: Pensament i influència a la filosofia medieval

UNITAT 7: FILOSOFIA MEDIEVAL: 1. Context històric: Edat Mitjana s’inicia amb la caiguda de l’Imperi Romà fins el Renaixement (s. V-XIV dC). És una etapa molt influenciada pel cristianisme, tot està sotmès al criteri de la religió, no estan definits els límits entre la religió i política i es donen constants lluites entre poder civil i eclesiàstic. El cristianisme aporta una nova visió del món i de la història que interessarà als pensadors. És un tòpic considerar que va ser una etapa fosca de la humanitat. En el camp de la cultura, es comencen les primeres universitats (París i Oxford s. XII). En el camp de la filosofia, el gran tema és Déu i el problema de Déu i el tema fonamental que tractaven els filòsofs medievals era la relació entre la raó i la fe entre la filosofia i la teologia. Hi ha la necessitat de compaginar el cristianisme amb el pensament grec, tots els filòsofs medievals estaran influenciats per Plató i/o Aristòtil. Divisió filosofia medieval 1) Filosofia patrística: filosofia feta per les persones vinculades a l’església. Autor destacat: Sant Agustí (influenciat per Plató). 2) Filosofia escolàstica: a les universitats. Autor destacat: Sant Tomàs d’Aquino (Aristòtil).

2. Sant Agustí: Pensador medieval del s. IV i V dC. Neix a Tagaste i arriba a ser Bisbe de la ciutat d’Hipona. Va evolucionar el seu pensament, era partidari del Maniqueisme: religió persa, segons la qual es dóna una dualitat, dos principis molt diferenciats: el bé i el mal (els bons molt bons i els dolents molt dolents). Posteriorment es va fer escèptic i, finalment, s’interessa per la filosofia de Plató. Es va convertir al cristianisme a partir de la lectura de les cartes de Sant Pau. 2.1 Relació entre la raó i la fe. Raó i fe estan unides, col·laboren harmònicament en el descobriment de la veritat. “Intellige ut credas. Crede ut intelliges”: entén per creure, creu per entendre. Alguns aspectes de la fe cristiana són raonables i a més, la fe, també ajuda a fer la realitat. Segons ell, s’ha de tenir fe per a poder utilitzar adequadament la raó.2.2 Teoria del coneixement. Sant Agustí va fer una crítica molt aguda a l’escepticisme, segons la qual, l’escèptic es contradiu al defensar que no podem arribar a cap certesa, ja que almenys hi ha un judici social sobre el que si estem segurs “No podem tenir certesa de res”. Afirmació Sant Agustí: “A més, suposant que jo sempre m’equivoqués i sempre estigués en l’eror i el dubte, també seria indubtable la veritat del judici; si m’equivoco, existeixo”: Un ésser inexistent no pot equivocar-se no dubtar (“cogito, ergo sum”), “penso, llavors existeixo” de Descartes. Sant Agustí distingeix 3 tipus de coneixement: Coneixement sensible: ens bé donat pels sentits. Poc fiable. Proporciona opinió (doxa). Coneixement racional inferior: obtingut per la raó. Permet fer ciència (episteme). Coneixement racional superior: conèixer les veritats eternes (les més importants: principis ètics, ànima i déu). L’obtenim a través d’una il·luminació que déu concedeix a l’ànima, permet captar, mitjançant la raó, aquestes veritats.2.3 Anàlisi del temps. Tema important de la filosofia. Sant Agustí té una concepció relativa del temps (el temps és una categoria humana), existeix en relació a la consciència de l’home i, per tant, no és una categoria absoluta de la realitat independentment de l’home. L’home té consciència del pas del temps utilitzant les dèbils categories de passat, present i futur; en el fons sempre estem en present. L’home té una percepció subjectiva del temps. Déu -> Eternitat. Home i realitat -> Temps (=eternitat). El que per a Sant Agustí és la eternitat, per a nosaltres és el temps.2.4. Filosofia de la història. Primer autor que s’interessa per la història de la filosofia. Fa una interpretació d’aquesta i l’exposa a La ciutat de Déu: argument que defensa que la història de la humanitat és la lluita entre dues ciutats (Ciutat de Déu o celestial VS Ciutat terrenal). Ciutat de Déu: la formen tots els homes que opten per creure en déu i intenten ser virtuosos. Ciutat terrenal: la formen tots els homes que opten per l’amor propi, s’estimen tant a si mateixos fins a l’extrem de menysprear a déu. Aquestes dues ciutats (=homes) han conviscut sempre, entre elles s’estableix una sèrie de lluites contínues. No seran separades fins a la final del temps, quan arribi el triomf definitiu de la ciutat de déu, que serà quan l’home es salvarà i s’unirà a déu. Sentit de la història: el situa en interessos més profundament com és aconseguir la felicitat i viure en harmonia amb els altres.