Salvador Espriu i Antígona: Anàlisi i Context

Espriu i Arenys de Mar

Arenys de Mar era on estiuejaven els Espriu. Això va fer que l'autor creés un món mític per a les seves obres, un món ple de plaers on succeeixen esdeveniments i apareixen personatges reals.

Cita d'Espriu relacionada amb Antígona

Espriu volia representar la disputa estatal en comparació amb la disputa dels germans de la mateixa sang. Creont personifica Franco, dictador espanyol, autoproclamat cabdill a través de la repressió. Espriu dona a entendre que tant en la seva història com en la disputa estatal, era republicà, però partidari d'un pacte entre franquistes i republicans.

Gènere d'Espriu a la postguerra

Va conrear la poesia, ja que no hi havia tanta censura.

"La pell de brau": Relació amb Antígona

Reflecteix un sentiment tràgic a causa de la lluita entre germans, semblant al tema d'Antígona. Proposa un apropament entre els pobles de la Península i les diferents cultures a través de la voluntat, la generositat i la tolerància.

Situació del teatre català a la postguerra

Al principi de la postguerra estava prohibit representar obres en català. Tot i així, existia un teatre oficial permès pel règim (de comèdies de costums amb visió folklòrica de la realitat) que no reflectia la societat. El teatre català es reduïa a l'obra dels Pastorets.

1946 – Primeres representacions en català (Àngel Guimerà, Frederic Soler, Santiago Rusiñol). Primera companyia – ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona); com que són grups amateurs, la censura els menysprea. Un altre grup de teatre – EADAG (Escola d'Art Dramàtic d'Adrià Gual) dona una formació completa als actors amb l'objectiu de recuperar el teatre clàssic català (Espriu hi juga un paper important).

Tragèdies gregues

Gènere dramàtic en el qual el protagonista de l’obra, un heroi o heroïna d’especial grandesa moral, s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del sofriment. A través del mite es posava en qüestió la forma de ser de la societat grega amb l'objectiu que els espectadors n'aprenguessin i la catarsi (purificar emocions a través del temor que provoca). S'estructura en:

• Pròleg: informa de la situació.
• Pàrode: cant amb què entra el cor.
• Alternança d’estàsims (cants del cor) i episodis (diàlegs dels actors).
• Èxode: última escena.

"Antígona" de Sòfocles

Sòfocles va escriure moltes obres, de les quals destaquen, de les que encara es conserven, les del cicle de Tebes, sobre el mite d'Èdip i els seus fills. A l’Antígona de Sòfocles la història comença un cop Etèocles i Polinices han mort i el rei Creont, oncle dels nois, prohibeix l’enterrament de Polinices, ja que el considera culpable de la mort d’Etèocles i la desgràcia de Tebes. Antígona decideix desobeir el seu oncle i aquest ordena que sigui enterrada viva. Quan Creont s’adona del seu error i vol desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.

Pròleg a "Antígona" de Salvador Espriu

És una necessitat per a Espriu, ja que serveix per resumir el mite al qual fa referència l'obra, fent referència al tòpic de la captatio benevolentiae.

Els alter ego d’Espriu a "Antígona"

La veu de l'autor real es reparteix en diversos personatges:

• El jo del pròleg
• El Lùcid Conseller
• Eumolp: Dolç cantor
• Antígona: Espriu era partidari d'un utòpic pacte entre franquistes i republicans que superés la bel·ligerància en benefici de l'entesa nacional, com Antígona, amb qui l'uneix la inútil ofrena de la vida pel mateix motiu.