Salut i Malaltia: Factors, Prevenció i Tractaments

La Salut

Malgrat el gran desenvolupament de les tècniques mèdiques i dels coneixements biològics entorn del funcionament del cos humà, no és possible determinar del tot el concepte de normalitat biològica, no es pot donar una resposta absolutament satisfactòria i objectiva al concepte de salut. La medicina actual tendeix a considerar que parlar de salut no és només parlar d’absència de malaltia, perquè la salut consisteix sobretot a sentir-se sa, i per això implica elements subjectius relacionats amb el benestar físic, psíquic i social. El concepte de salut fa referència a un estat subjectiu d’equilibri entre l’individu i la societat. La salut és allò que ens fa sentir-nos integrats socialment i alliberats d’alteracions biològiques, mentals o socials que puguin fer que se’ns rebutgi o margini.

Com mesurem la salut?

L’indicador més usat arreu per mesurar la salut d’una població és l’esperança de vida. L’esperança de vida en bona salut i l’esperança de vida lliure d’incapacitat estimen els anys que una persona d’una edat determinada pot esperar viure en un territori determinat, amb bona qualitat de vida.

Factors determinants de la salut

Els factors que afecten la salut d’una persona poden ser de caire biològic, ambiental o estar relacionats amb l’accés als serveis sanitaris o amb l’estil de vida. Els factors biològics són propis de l’organisme, mentre que els factors ambientals i els factors relacionats amb l’accés als serveis sanitaris depenen del lloc on es viu, de la situació econòmica i també del moment històric.

L’estil de vida i les pràctiques saludables

Els factors relacionats amb l’estil de vida depenen de decisions personals o culturals. Dur una vida sana és tenir cura de la dieta, fer exercici físic i evitar consumir substàncies addictives. La dieta mediterrània és desplaçada pel menjar escombraries, el consum de tabac i alcohol augmenta entre joves i estar bronzejat és més important que protegir la pell dels efectes nocius del sol. És de vital importància que modifiquem alguns hàbits per tal de conservar la salut i la qualitat de vida.

Dieta Mediterrània enfront de Menjar Escombraries

L’obesitat es considera una de les epidèmies del segle XXI. Les dades són prou significatives: a Europa una de cada tres persones té problemes de sobrepès i una de cada deu és obesa.

Què és l’obesitat?

És l’excés de greix corporal produït per factors genètics, hormonals, metabòlics, dietètics, culturals i socioeconòmics. Si consumim més energia de la que gastem, l’excés d’energia s’acumula en forma de greix i es produeix un augment de pes. Es tracta d’una malaltia crònica i és un factor de risc associat al desenvolupament de malalties com les cardiovasculars, la diabetis o el càncer. Actualment, l’alimentació mediterrània es considera una de les més saludables del món.

L’OMS

Ha classificat l’anorèxia nerviosa, la bulímia i els trastorns per afartament com a trastorns mentals i del comportament. Els trastorns del comportament alimentari són malalties que afecten més del 5% dels adolescents i joves, però també es produeixen en adults. La persona que els pateix menja molt poc o impulsivament fins a afartar-se, vomita, fa exercici de forma exagerada, abusa dels laxants i pren diürètics, sempre amb el desig insatisfet d’estar prima.

Posa’t en Marxa

Caminar, anar amb patinet o bicicleta, fer gimnàstica o natació, practicar algun esport o simplement pujar les escales ens ajuda a sentir-nos millor, amb més energia, i a relaxar-nos, reduir l’estrès i prevenir l’obesitat, perquè regula la gana i augmenta el nombre de calories que gastem cada dia. Ens ajuda a reduir el risc de patir malalties cardíaques, embòlies, diabetis i hipertensió arterial.

Conductes que afavoreixen la malaltia: les drogues

Les drogues són substàncies que alteren l’estat d’ànim, la percepció o el coneixement i que sovint produeixen dependència i tolerància. Algunes drogues tenen aplicació terapèutica i, per tant, efectes beneficiosos; però el consum d’altres pot perjudicar molt seriosament el nostre cos. Entre les drogues depressores hi ha l’alcohol, els sedants o els opiacis, que actuen sobre el sistema nerviós central i entorpeixen el funcionament del cervell i fan que les reaccions siguin més lentes i imprecises del que és habitual. Les drogues estimuladores (cafeïna, nicotina, amfetamines) actuen sobre el sistema nerviós central i fan que el cervell s’activi i produeixi efectes que van des de la dificultat per dormir fins a la hiperactivitat. Les drogues al·lucinògenes (derivats del cànnabis, LSD, mescalina) distorsionen la percepció. A banda dels efectes nocius per l’organisme, el consum del cànnabis, l’heroïna i la cocaïna afecta greument la nostra vida perquè destrueixen els vincles socials i provoquen problemes psicològics, a més de problemes indirectes.

L’alcoholisme

L’alcohol, com a depressor del sistema nerviós central, inicialment produeix una sensació d’eufòria i desinhibició que després es torna en somnolència, tristor i depressió. L’absència de consum produeix l’aparició del síndrome d’abstinència, que es caracteritza per la irritabilitat i els tremolors. Si la situació s’agreuja es pot arribar al delírium tremens, quan apareixen al·lucinacions, i, fins i tot, a la mort. La dependència de l’alcohol no es cura mai més i pot adquirir-se des de jove. L’abús de l’alcohol produeix malalties en l’aparell digestiu i en l’aparell circulatori. També pot provocar trastorns psicològics.

El tabaquisme

S’estima que el consum de tabac és la causa evitable de mort més important arreu del món. Segons l’OMS, el tabac causa la mort de tres milions de persones l’any. El tabaquisme, a llarg termini, pot produir càncer de pulmó, de laringe i d’estómac, bronquitis crònica, emfisema i malalties cardiovasculars. Però el consum de tabac no afecta només els fumadors, sinó també les persones que els envolten: els fumadors passius. La prevenció del tabaquisme és essencial en la infància i l’adolescència, ja que el 90% dels fumadors adults es consolida abans dels 18 anys.

La Malaltia

La construcció social de la malaltia

Determinades malalties adquireixen la condició de malaltia social. Un exemple de malaltia social és l’epidèmia de pesta negra o pesta bubònica, que va assolar el continent europeu les primeres dècades del segle XIV. La mortalitat va ser tan gran que la població es va reduir en dues terceres parts. Hi ha altres malalties que poden ser considerades com a socials, per la importància que se’ls dóna, sense tenir unes repercussions tan catastròfiques i evidents. Malalties com la tuberculosi, la sífilis o el càncer en són un bon exemple. La SIDA seria el cas més actual de malaltia social.

Distribució de les malalties al món

A les zones més pobres del planeta un de cada cinc nens no viu més de cinc anys. La xifra ascendeix a 11 milions de morts infantils cada any, degudes principalment a infeccions intestinals o respiratòries agudes. Encara que la pobresa sigui la causa més important de les malalties al món, hi ha altres amenaces associades al creixement econòmic, quan té lloc sense protecció adequada del medi. Els problemes relacionats amb la salut i el medi ambient varien enormement d’una regió a una altra, segons la geografia, el clima, i, sobretot, el desenvolupament econòmic i la situació política d’un país.

Malalties, pobresa i subdesenvolupament

Molts problemes de la salut estan associats a la pobresa i a la manca de recursos essencials, principalment aigua neta, alimentació, habitatge, combustible i aire pur. L’OMS ha assenyalat la pobresa com la principal causa de mort. Els problemes ambientals, que els països més rics han solucionat des de fa temps, són la causa fonamental dels 17 milions de morts cada any per malalties infeccioses. La majoria d’aquestes morts són mèdicament evitables. L’aigua contaminada per excrements orgànics segueix sent una de les principals causes de mort al món. Les aglomeracions urbanes i ambients interiors contaminants pel fum contribueixen a aguditzar les infeccions respiratòries.

Les Malalties

La malaltia és una alteració orgànica o funcional que afecta negativament l’estat de benestar de l’ésser humà.

Les malalties infeccioses i el sistema immunitari

La causa de les malalties infeccioses són els microorganismes. Les malalties infeccioses es transmeten per contagi, i d’aquesta manera s’estenen. La transmissió pot ser per contacte directe amb altres persones o objectes contaminants, per inhalació de gotes d’aigua o saliva carregada de gèrmans, per la ingesta de líquids o menjar contaminat per microbis, per insectes o vectors o per contacte indirecte. Els éssers vius han desenvolupat una complexa xarxa de defenses amb la finalitat d’evitar l’entrada de microorganismes. La pell, les mucoses i els macròfags són les defenses que formen la primera barrera, tenen però caràcter inespecífic. Un cop superada la primera barrera defensiva, els bacteris, els gèrmans o les deixalles metabòliques han de lluitar contra les cèl·lules que els fagociten, els engloben i generalment els destrueixen. Aquestes defenses són específiques per a cada microorganisme i constitueixen el sistema immunitari de l’organisme. L’organisme detecta els elements estranys quan identifica alguna de les molècules característiques de l’intrús. Aquestes molècules s’anomenen antígens i quan l’organisme en reconeix algun fabrica anticossos o cèl·lules sensibilitzades contra ell. Cada anticòs només actua contra un antigen. Els microbis també es poden eliminar amb substàncies verinoses per als microorganismes però que no ho siguin per a les cèl·lules del nostre organisme. Hi ha medicines que maten els microorganismes, d’altres que impedeixen que es reprodueixin, d’altres que eviten que els productes tòxics que fabriquen ens facin mal o que estimulen el sistema defensiu. La malària, també anomenada paludisme, és una malaltia infecciosa produïda per mosquits del gènere Anopheles. Es manifesta pels accessos característics (calfreds, febre, suor). A banda de la sida (acrònim de síndrome d’immunodeficiència adquirida), han aparegut altres noves malalties infeccioses que encara no estan sota control. La majoria són d’origen víric, com l’Ebola. D’altres, com la grip aviària, afecten les aus i només accidentalment els humans, però es tem que el virus es transformi i es pugui convertir en una epidèmia humana.

Malalties autoimmunitàries: l’esclerosi múltiple

Normalment, el sistema immunitari defensa l’organisme d’invasors aliens, com els virus i bacteris, però en les malalties autoimmunitàries, l’organisme ataca sense advertència el teixit propi. L’esclerosi múltiple és una malaltia del sistema nerviós central que afecta el cervell i la medul·la espinal. Les fibres nervioses són envoltades i protegides per la mielina, que facilita la conducció dels impulsos nerviosos. Si la mielina és destruïda o danyada, l’habilitat dels nervis per conduir els senyals des del cervell i al cervell s’interromp i aquest fet produeix l’aparició dels símptomes de la malaltia. La causa exacta de l’esclerosi múltiple es desconeix, molts científics creuen que la destrucció de la mielina és el resultat d’una resposta anormal del sistema immunitari cap al propi organisme.

Malalties neoplàstiques: el càncer

Les cèl·lules del nostre cos creixen i es divideixen per produir noves cèl·lules a mesura que l’organisme les necessita. Quan les cèl·lules envelleixen, moren i són substituïdes per altres cèl·lules. A vegades, el procés de la divisió cel·lular s’altera i es reprodueixen de manera incontrolada cèl·lules que el nostre cos no necessita. Aquestes cèl·lules formen agrupacions o tumors que poden mantenir-se localitzats (tumors benignes) o provocar una invasió en altres teixits (tumors malignes) en un fenomen que s’anomena metàstasi (el vertader càncer). El càncer té un alt índex de mortalitat i els tractaments - normalment molt agressius (la quimioteràpia, la radioteràpia)-, acostumen a tenir efectes secundaris que debiliten i malmeten força la persona.

Malalties mentals

Les malalties mentals formen un grup de trastorns d’origen ben divers que alteren i afecten el pensament, els sentiments, les emocions i la conducta de l’individu. La diferència que s’estableix entre neurosi i psicosi en les malalties mentals consisteix en el fet que en la neurosi l’afectat és conscient del que li passa i els canvis en la conducta no tenen la intensitat com en la psicosi.

El VIH i la SIDA

La síndrome d’immunodeficiència adquirida (sida) és la primera causa de mort en la població jove de molts països industrialitzats. La sida és l’etapa més greu de l’evolució de la infecció provocada pel VIH i s’anomena síndrome perquè agrupa un conjunt de malalties (infeccioses oportunistes, determinats tipus de càncer i alteracions neurològiques) que es desenvolupen principalment per l’alteració del sistema immunitari com a conseqüència de l’acció del virus. El VIH, a diferència del que passa amb altres virus, no pot viure gaire temps fora de l’organisme, de tal manera que a la pràctica només la sang, el semen, el fluix vaginal i la llet materna són realment susceptibles de contenir-lo i, per tant, de transmetre’l. Per evitar el contagi és important no estar en contacte amb el virus ni practicar conductes de risc. Una persona infectada pel VIH no està necessàriament malalta de sida. Pot ser que no presenti símptomes ni signes externs de la malaltia, però pot infectar altres persones des del primer moment. Als països industrialitzats, des de la introducció dels tractaments antiretrovirals de gran activitat (TARGA), la taxa de mortalitat ha disminuït considerablement i ha fet que la sida hagi esdevingut una malaltia crònica. Els TARGA, a més de ser cars, necessiten una infraestructura per a l’aplicació i el control, la qual cosa els fa poc accessibles a la majoria de països en vies de desenvolupament. Des del principi, la infecció s’ha viscut com una amenaça social, s’ha estigmatitzat la malaltia i s’ha discriminat les persones infectades. La sida és una malaltia de transmissió però sortosament es pot prevenir. És important, doncs, tenir presents quines són les vies de transmissió, acotar les situacions de risc i, sobretot, saber conviure amb les persones que pateixen la infecció.