Romanticisme i Neoclassicisme: Característiques i Obres

Característiques del Romanticisme

El terme romanticisme es pot utilitzar per expressar:

• Una actitud (sentimental, generosa…) però davant d’aquest ús genèric, un significat precís d’aquest terme, és el nom amb què es coneix el moviment cultural i artístic que sorgeix a Europa a l’inici del segle XIX.
• Les arrels ideològiques del moviment romàntic s’enfonsen en els grans pensadors del segle XVIII, especialment en Rousseau i en la filosofia alemanya vinculada al naixement del nacionalisme.

• Nou ordre ideològic basat en la necessitat d’explorar nous camps: exotisme oriental, conflictes bèl·lics, anàlisi psicològica, exaltacions nacionalistes i religioses, costums populars…
• Diversitat oposada a la uniformitat, i amb això, l’exaltació de l'individu i de les tradicions.
• Aspiració a la llibertat individual i nacional. Comprensió i sentiment per la natura des dels vessants religiós i sensible.

Característiques del Neoclassicisme

L'interès per l'antiguitat grecoromana, pel model polític republicà, per les teories filosòfiques pel món clàssic, sistema de vida, etc., es va estendre per Europa a meitat del segle XVIII i això es va anomenar l'estil neoclàssic. Es va utilitzar per designar una etapa breu d'imitació aparent dels models de Grècia i de Roma en què es produeix un art intel·lectualista i impersonal.

• Va voler abandonar la imaginació i sotmetre l'art al predomini de la raó amb equilibri i l'harmonia ideal de les formes clàssiques.
• Aquest art es construeix a partir d'un concepte estètic basat en els models grecs.
• Va voler ser un art modern i compromès amb la problemàtica del seu temps.
• L'academicisme, és a dir, la necessitat d'ajustar-se a unes normes establertes per l'acadèmia, va ser un tret fonamental del neoclassicisme.
• Reflecteix el rebuig del decorativisme del rococó.

Eros i Psique

Fitxa Tècnica

• Títol: Eros i Psique.
• Autor: Antonio Canova (Possagno, 1757 - Venècia, 1822).
• Cronologia: 1787-1793.
• Tipologia: escultura exempta.
• Material: marbre.
• Estil: neoclàssic.
• Tema: mitològic.
• Localització: Musée du Louvre (París).

Context: 1787, Il·lustració. Reivindicar el paper de l’ésser humà, enfront de tot el que havia portat a la corrupció. L'Antic Règim està en crisi.

Anàlisi formal

En aquesta obra podem veure dues figures, un noi i una noia. El noi té agafat el pit de la noia i té unes ales. La noia està recolzada i porta un vel que li cobreix les parts íntimes, i els seus braços agafen el cap del noi. El noi està una mica ajupit, i estan a sobre d'una pedra.

Els dos cossos entrellaçats amb les ales formen una X. Aquests dos joves fan l’acte de donar-se un petó i Canova el que fa és que els envolta en un cercle format pels braços de Psique a Eros, així provocant que l’espectador centri l'atenció en aquest punt. Té una composició tancada. Canova, a més, va aconseguir una tècnica per polir el marbre amb pedra tosca, i a sobre li posava una calç per damunt. Deixava el marbre fi, llis, i quan la llum impacta a l’obra, ressalta la lluminositat a la pell, una pell radiant, i així fa que els joves semblin més joves. Canova busca dinamisme a l'escena amb els cabells de la noia i busca l'atenció en el petó que no es donen, en l'escena congelada.

Temàtica

Aquesta escultura reflecteix el final de la història mitològica narrada per l'escriptor llatí Apuleu a l'Ase d'or, l'única novel·la llatina completa que es conserva.

Eros, déu de l’amor, es va enamorar de Psique, la filla d’un rei d’Àsia. Per enamorar-la, va construir un palau on es trobaven cada nit sense que Psique sabés qui era ni pogués veure’l. Un dia, ella va acostar una llàntia al seu amant, va caure una gota, ell es va despertar i, en veure descoberta la seva identitat, va fugir. Psique, desconsolada, va anar a parlar amb l'oracle de Venus per recuperar el seu amor, i li va posar tres condicions. Una d'elles era anar a agafar l'atuell de Proserpina que contenia el secret de la bellesa. Quan el va obrir, ella va quedar adormida profundament i no es despertaria fins que Eros la besés.

Ens representa les coses segons el pensament i no en els sentits. Ella és la ment, l’ànima (psique en grec), i ell és l’amor físic, i tots junts signifiquen l’amor, la passió, l'amor més idealitzat.

Models i influències

Té com a referent el món clàssic que ell havia estudiat a través de les col·leccions italianes. Aquesta obra va tenir una gran influència sobre el moviment neoclàssic, tanmateix la seva particular sensibilitat va sobrepassar els conceptes neoclàssics estrictes i va anticipar conceptes de l’escultura moderna.

El Jurament dels Horacis

Fitxa Tècnica

• Títol: El Jurament dels Horacis.
• Autor: Jacques-Louis David (París, 1748 - Brussel·les, 1825).
• Cronologia: 1784.
• Tècnica: oli sobre tela.
• Estil: neoclàssic.
• Tema: literari.
• Localització: Musée du Louvre (París).

Anàlisi formal

Aquesta obra és una obra dibuixística, de forma tancada. David situa els personatges sobre un fons arquitectònic, unes columnes de forma dòrica o toscana i uns arcs de mig punt. David distribueix els personatges d'aquesta escena en tres blocs: a la dreta hi ha unes dones amb nens, al centre el pare, i a l'esquerra els militars. El punt de fuga són les espases.

Cada un dels grups d'aquesta història, encara que són família, no arriben a tocar-se. Altres formes geomètriques que podem trobar: la mare amb els nens forma un petit triangle, l'altra dona amb una altra dona forma un triangle, els romans i el pare un rectangle, i ells mateixos, la seva forma dibuixada són triangles.

Podem veure un estudi anatòmic molt detallat, ja que podem veure els músculs molt retallats. El color que més predomina a l'obra és el vermell, el gris, i una mica de blanc. David, tot i tenir colors tan reduïts, equilibra els diferents tons de vermell fent que l'obra estigui ordenada, fent un equilibri.

I, per últim, compensa l'aptitud masculina, amb caràcter fort, i a les dones amb caràcter cansat, amb tristesa. La llum que trobem és freda. És una escena amb tensió, però per la pintura i la llum queda una obra freda. La llum és tènue i no veiem quin és el focus lumínic. Està molt elevada.

Temàtica

L’obra s’inspira en la tragèdia literària Horaci. David representa el moment en el qual els tres germans Horacis (fills de Roma) juren al seu pare que combatran fins a la mort contra els tres guerrers de la ciutat veïna d’Alba Longa per decidir qui seria el vencedor i així agafar el control d’Itàlia central. En segon pla, a la dreta, apareixen tres dones ploroses.

El pintor no va voler reproduir un episodi històric sinó que va voler mostrar l’honor i la lleialtat.

Models i influències

Influència de la cultura grega i romana, també influència de Poussin (composició equilibrada) i Caravaggio (tractament de la llum). Va servir com a referència a altres pintors neoclàssics, sobretot l’actitud dels homes d’energia i resolució i la de les dones de dolor.

La Llibertat Guia el Poble

Fitxa Tècnica

• Títol: La Llibertat Guia el Poble.
• Autor: Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix (París, 1798-1863).
• Cronologia: 1830.
• Tècnica: oli sobre tela.
• Estil: romàntic.
• Tema: al·legòric i històric.
• Localització: Musée du Louvre (París).

Descripció formal

La composició de l’obra està estructurada a partir d'un triangle en què la bandera tricolor de França ocupa el vèrtex superior i els cossos morts situats al primer terme de l'escena ocupen la base. En l’eix central hi trobem una figura femenina. Un dels aspectes molt remarcats d’aquesta pintura és la gran mobilitat; a més, també dóna més importància a la línia corba. D'aquesta manera, Delacroix fa participar l'espectador a l'escena. Al fons podem veure edificis de París (les dues torres de Notre-Dame).

Cromàticament, l'obra està dominada per tonalitats fosques i ocres. L'autor trenca aquesta monotonia amb la inclusió, a zones determinades de la tela, dels colors de la bandera francesa: blau, blanc i vermell. Aquests colors són il·luminats per un focus irreal que l’artista disposa expressament per destacar aquestes zones.

A més, l'autor ha creat un dinamisme intern que reforça el caràcter abrandat del quadre.

Temàtica

Aquest quadre representa els fets revolucionaris que es van produir a París els dies 27, 28 i 29 de juliol del 1830 i que van posar fi al regnat dels Borbó a França i van donar pas a una monarquia constitucional. La finalitat d'aquesta obra va ser remarcar l’esperit de combat i de rebel·lia que va unir el poble francès.

Per això, hi ha representades diferents classes socials:

• La burgesia (personatges que porten barret de copa alta).
• La classe menestral (personatges amb camisa blanca, un barret i un sabre a la mà).
• Els joves (personatges armats amb pistoles).

Guiant tots aquests personatges hi ha una figura femenina nua i armada, que porta la bandera de França. Aquesta representa la llibertat i la nova França.

Models i influències

Ell va agafar influència de creadors com la força dinàmica de Rubens, la terribilità de Miquel Àngel, el clarobscur de Caravaggio, etc.

Va ser l'influent màxim de l'art romàntic francès i va ser un dels pintors principals de la temàtica exòtica, amb una gran riquesa cromàtica. Això va inspirar l'obra de molts artistes com Renoir, Seurat, Van Gogh, etc.

El 3 de Maig a Madrid

Fitxa Tècnica

• Títol: El 3 de Maig a Madrid.
• Autor: Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 1746 - Bordeus, 1828).
• Cronologia: 1814.
• Tècnica: oli sobre tela.
• Estil: neoclàssic / romàntic.
• Tema: històric / al·legòric.
• Localització: Museo del Prado (Madrid).

Context històric

La Guerra de la Independència, l'ocupació d'Espanya per Napoleó.

Descripció formal

En l'obra podem veure un afusellament. A la dreta hi ha soldats francesos amb els seus fusells que apunten cap a l'escena que està a l'esquerra. A l'esquerra podem veure uns quants morts, el personatge principal amb els braços oberts i més gent pels costats. És una escena que és de nit i estan a l'exterior, i pel fons podem observar també que hi ha uns edificis.

L'escena està girada cap a l'esquerra. Podem observar que el personatge principal fa una forma de X, a la dreta les cames estan de forma triangular. Aquesta obra tracta d'una forma pictòrica, de forma oberta. Goya treballa molt bé la llum i la foscor, ja que el punt de fuga és la llum.

El color on predominen els càlids combinats amb els tons negres. El vermell també destaca molt, ja que es representa com la sang. El punt de vista és d'esquena, ja que no podem veure la cara dels militars. A l'altre costat és on hi ha moviment. Els personatges tenen pintada la cara, els desitjos, els ulls, que representen la por que tenen. El costat esquerre està ple de dinamisme mentre que el dret està quiet. Els colors del fanal són els mateixos que el personatge principal.

Torre Eiffel

Fitxa Tècnica

• Edifici: Torre Eiffel.
• Autor: Maurice Koechlin i Émile Nouguier; Constructor: Alexandre Gustave Eiffel (Dijon, 1832 - París, 1923).
• Cronologia: 1887-1889.
• Tipologia: monument commemoratiu.
• Material: ferro forjat.
• Estil: arquitectura del ferro.
• Localització: París.

Enterrament a Ornans (1850)

Fitxa Tècnica

• Títol: Un Enterrament a Ornans.
• Autor: Jean-Désiré Gustave Courbet (Ornans, 1819 - La-Tour-de-Peilz, 1877).
• Cronologia: 1849-1850.
• Tècnica: oli sobre tela.
• Estil: realista.
• Tema: escena costumista.
• Localització: Musée d'Orsay (París).

Aquesta pintura d’oli sobre tela d’estil realista feta per Gustave Courbet es troba al Museu d'Orsay (París).

Descripció formal

Aquesta pintura és un retrat col·lectiu amb personatges de diferents classes socials en el moment en què estan llegint l’oració fúnebre mentre davalla el fèretre a la sepultura. Al voltant, de manera horitzontal i al fris, estan totes les figures.

L’únic element que s’aixeca per sobre és el santcrist, que trenca la uniformitat del paisatge del fons.

En la franja superior hi domina una línia horitzontal dels penya-segats. Això contrasta amb la verticalitat del santcrist, de les persones que hi assisteixen i ajuda l’espectador a fixar l’atenció en l’acció principal, ja que tanca la composició.

La llum de l’alba és tènue i permet que hi hagi contrastos de clarobscurs. Hi ha molt pocs colors, predominen el blanc i el negre i destaca el vermell de les dues figures del centre. El blanc està present en elements concrets com els vestits de les persones del clero, les còfies o el gos. El negre és el color que més predomina al quadre.

Temàtica

L’autor va pintar l’enterrament d’un pagès, una escena quotidiana del seu poble i alhora un tema que no havia provocat interès als artistes.

Per pintar aquest quadre, va posar la cara de 50 persones del seu poble que li van fer de model, entre els quals destaquen les seves germanes.

L'obra va ser molt criticada a les acadèmies del jurat d’exposicions, que no van aprovar el quadre ja que faltava bellesa i era molt vulgar i lleig.

Models i influències

Courbet va aprendre molt copiant les obres dels naturalistes del segle XVII, sobretot de Caravaggio i Velázquez. Amb ells va trobar la manera de trencar amb els estereotips de decorum, és a dir, representar la realitat d'una manera objectiva, i si calia, crua per comunicar-la a l'espectador tal com era.

Va influir als pintors realistes i va obrir les portes a noves formulacions pictòriques, com l'Impressionisme, i sobretot va ser considerat com un referent pels cubistes.

El Pensador

Fitxa Tècnica

• Títol: El Pensador.
• Autor: François-Auguste René Rodin (París, 1840 - Meudon, 1917).
• Cronologia: 1880-1900.
• Tipologia: escultura exempta.
• Material: bronze.
• Estil: impressionista.
• Tema: simbòlic.
• Localització: Musée Rodin (París).

Context històric

Darrer quart del segle XIX, la Tercera República Francesa, París.

Descripció formal

Un home nu que està assegut en una roca. L'home està encorbat cap endavant, el seu braç dret està flexionat i la seva mà està al cap reposant, i l'altre braç està damunt de la cama. Els peus estan damunt de la roca. La composició està en forma de ziga-zaga. Tenim dues diagonals: del cap a la cadera, de la cadera als genolls, i dels genolls fins als peus, i això dóna moviment. És una obra centrípeta. D'una banda, els peus i les mans estan ben treballats però són una mica més grans. L’obra és molt realista, tant que se l'acusava de tenir cadàvers, però ell baixava els models d’homes amb la fotografia.

El pensador té el cos en tensió mentre no fa cap esforç físic. Juga molt bé amb el material, treballa més les zones on la llum serà més il·luminada i no treballa tant on hi ha ombra.

Tema

La Divina Comèdia. Aquesta manera és la manera de representar l'ésser humà, i posa aquesta actitud de pensar que posa un gran esforç. Una persona d'aquesta època que està vivint grans canvis, quin és el paper de l'ésser humà. No volia que aquest ésser humà s'assemblés a ningú, no és cap rei, filòsof, sinó un ésser humà que està fent l'esforç de pensar.

Funció

Era una obra per a les Portes de l'Infern que li van encarregar.

Models i influències

Miquel Àngel.

Dinar Campestre

Fitxa Tècnica

• Títol: Dinar Campestre.
• Autor: Édouard Manet (París, 1832-1883).
• Cronologia: 1863.
• Tècnica: oli sobre tela.
• Mides: 2,64 × 2,08 m.
• Estil: realista/impressionista.
• Tema: escena costumista.
• Localització: Musée d'Orsay (París).

Descripció formal

La composició s’estructura en tres plans horitzontals sobreposats:

• A sota hi ha una panera amb fruites, pa i els vestits de les dues dones.
• Al centre, una dona nua que mira fixament a l’espectador i dos homes vestits.
• Al fons, una altra dona, vestida amb roba interior, remullant-se en un rierol.

Les tres escenes formen part d’un triangle compositiu i el punt de fuga es troba al tros de cel pintat a la part alta, tot i que hi ha una dispersió en els diferents elements, sobretot en l’escena central, ja que cada personatge sembla aïllat en el seu món, ja que no es miren entre ells.

L’autor integra els personatges en el paisatge, evitant l’ús de clarobscurs. Això ho aconsegueix gràcies a la gradació tonal del color. Així, l’autor és capaç de reproduir l’ombra d’un arbre i aconseguir la transparència del rierol. Els colors predominants en les figures centrals són el negre i el blanc.

Fa una representació plana, utilitza tots els tons de verd. Té una graduació del color, el color dominant és el verd i totes i cadascuna de les ombres del quadre estan pintades de verd. Això fa que les figures apareguin sense aquest volum com algunes obres del barroc, això fa que sembli que li falti naturalisme.

Utilitza la tècnica de Manet. Per il·luminar els personatges, utilitza els colors blancs, tant com la dona, com la dona que s'està refrescant al riu.

En aquest primer pla de la cistella hi ha vermell que recrea el detall. Entre tots els personatges, només la dona despullada mira a l'espectador.

Temàtica

Aquesta reflecteix una escena quotidiana, en la qual se’ns mostren:

• El germà del pintor, Eugène (amb un bastó a la mà).
• L’escultor Frances Leenhoff (futur cunyat de Manet).
• Victorine Meurent (la seva model preferida).
• Al fons, una dona desconeguda que es banya al rierol.

Models i influències

Els dos referents bàsics d'aquesta obra van ser el Judici de París de Rafael, i el Concert Campestre de Ticià.

Era admirat pels impressionistes per la seva manera de tractar la llum i el color, però la seva aportació va arribar encara més lluny. La seva negativa a seguir les pautes il·lusionistes, desintegrant la composició a manera de collage, va ser l'origen dels plantejaments de Cézanne i el Cubisme.

Sol Ixent. Impressió

Fitxa Tècnica

• Títol: Sol Ixent. Impressió.
• Autor: Oscar-Claude Monet (París, 1840 - Giverny, 1926).
• Cronologia: 1872.
• Tècnica: oli sobre tela.
• Estil: impressionisme.
• Tema: paisatge.
• Localització: Musée Marmottan (París).

Descripció formal

Sobre un fons nebulós en el qual a penes es diferencien els pals dels grans vaixells, el sol, representat per una petita rodona ataronjada, il·lumina les tranquil·les aigües marines on hi ha tres petites embarcacions que s’apropen a l’espectador. Aquesta obra ressalta, no perfila ni detalla elements, tot és fruit d’un conjunt de pinzellades brillants i dinàmiques que només aconsegueixen una sensació d'esbós. Composició oberta (pictòrica).

La paleta de colors que hi predomina és el blau grisenc, l’ataronjat del sol i el seu reflex. L’elecció dels dos colors complementaris, sinó que el pintor coneix la llei del contrast simultani, segons aquesta llei la juxtaposició de dues tonalitats complementàries fa que la intensitat de totes dues sigui més gran, així no mostrant clarobscurs.

Temàtica

Ens mostra una vista plàcida del port de Le Havre, on l’autor va passar la seva joventut. L’autor fa una bona representació dels reflexos de la llum en l’aigua. A més, es pot observar com l’autor intenta captar la presència de l’atmosfera en la natura. Així doncs, no es poden distingir clarament les embarcacions del fons.

Monet li va posar aquest nom. Un crític va criticar aquesta obra i, gràcies a aquest, va suposar un canvi en la història de la pintura i va començar a ser valorat.

Models i influències

S'inspirava de l'escola de Barbizon i la influència de l'obra del paisatgista anglès William Turner (la famosa boira de Londres).

Dels primers va heretar la defensa del paisatgista anglès, l'intent de representar en les seves teles la sensació vaporosa de l'atmosfera i les variacions de la llum.

Monet va aportar a l'art un element clar de trencament en relació amb el sistema perceptiu i representatiu tradicional i va continuar mostrant una actitud naturalista. La seva experimentació va servir com a base per a les revolucions i per als pròxims artistes i avantguardistes posteriors.