El Romanticisme, l'Impressionisme i les Primeres Avantguardes: Història, Característiques i Artistes

Context històric del Romanticisme

La Revolució Francesa (1789) i la Revolució Industrial van determinar les transformacions polítiques, econòmiques i socials que es van desenvolupar al llarg de la primera meitat del segle XIX, donant pas a l'Edat Contemporània. La Revolució Francesa va suposar el triomf de la burgesia i la fi de l'Antic Règim, mentre que la Revolució Industrial va afavorir l'aparició de la nova figura del proletariat i va canviar les estructures econòmiques i productives de la societat. A França, després del període napoleònic, es van produir les grans revolucions socials del 1820, 1830 i 1848. Aquestes revoltes i la difusió dels ideals revolucionaris es van traduir en la fi de l'absolutisme monàrquic, alhora que sorgia a molts llocs d'Europa i de les seves colònies una consciència nacional, creant-se nous estats, com és l'exemple de la independència de Grècia. Durant les primeres dècades del segle XIX, un augment notable de la indústria, un desenvolupament dels transports i l'aparició de noves formes d'energia transformaran la societat d'eixe moment i enfortiran la classe burgesa. En aquest període es produeix un creixement demogràfic ocasionat pel retrocés de la mortalitat, l'augment de la producció d'aliments, la millora de la higiene i de la medicina. Les ciutats van créixer i es crearà un nou model d'urbanisme on les transformacions volien donar solució als problemes d'una nova societat industrial. En aquesta nova societat apareixeran doctrines socials com el socialisme, l'anarquisme i els moviments obrers reivindicatius i revolucionaris.

Localització i evolució artística

Roma i París seran les ciutats més importants des del punt de vista artístic. Roma va ser el focus principal de la recerca del Neoclassicisme, mentre que París serà el centre europeu del Romanticisme. El Neoclassicisme es va desenvolupar paral·lelament a la il·lustració i va coexistir amb el Rococó al llarg del segle XVIII. Mentre que a França, als inicis del segle XIX, el Romanticisme designarà la pintura oposada al neoclassicisme. Els límits cronològics d'aquestes dues corrents artístiques són poc clars i es troben marcats més bé en els diferents estils personals de cadascun dels seus artistes.

Eugène Delacroix

(1798- 1863)

Característiques de la seva obra

Serà, sense cap dubte, el coneixement d'altres terres i cultures el que contribueixi a la configuració definitiva de l'ús de la pinzellada i el color que es convertirà en el centre de tota l'obra de Delacroix. Les figures humanes que apareixen en les seves composicions posseeixen una clara influència dels models pictòrics i escultòrics de Miquel Àngel, atribuint al cos humà unes proporcions quasi perfectes en què ressalta cada múscul del cos masculí i els atributs femenins. El que, per contra, introdueix Delacroix són les expressions dels seus personatges que conserven ulls plens de sentiment, expressions de dolor i ràbia, així com por i valentia. Autoretrat de Eugène Delacroix 1837 La Bassa de la Medusa de Géricault 1812. Uneix, per tant, en els seus personatges realisme i classicisme, obtenint harmonioses representacions de temes històrics i literaris que destaquen sobretot pels detalls i les textures que podem gairebé tocar i olorar. Així, la temàtica triada per l'autor ajuda a la grandesa de les seves composicions. Els temes triats per Delacroix són dos: els històrics i els ambientats en el món oriental, representant la realitat, evitada fins llavors.

Obres importants

• La barca de Dante (1822)
• La Matança de Quios (1824)
• La mort de Sardanàpal (1827)
• La llibertat guiant al poble (1830)
• Grècia sobre les ruïnes de Missolonghi (1826)

El Romanticisme: Característiques generals

La pintura romàntica

La llibertat guia el poble

Descripció formal

Temàtica

Fitxa tècnica

Models i influències

Impressionisme: Context històric

En sentit estricte, els impressionistes són un grup relativament reduït de pintors francesos que desenvolupen la seva activitat com a grup en la dècada del 1870 a 1880. Els impressionistes viuen al París de la segona meitat del segle XIX, l'escenari d'uns fets històrics de primer ordre: la revolució de 1848, el Segon Imperi, la Comuna i la III República. Aquest París és també l'escenari dels grans canvis urbanístics dirigits pel baró Haussmann: apareixen els grans bulevards, les exposicions universals creen monuments emblemàtics com la Torre Eiffel i l'especulació urbanística que afavoreix grans negocis que donaran pas a l'aparició d'una burgesia de nous rics. Tot això tindrà els seus efectes sobre l'art. En aquesta ciutat que bull d'activitat, els artistes i intel·lectuals es reuneixen als cafès (el Cafè Guerbois va ser el centre de reunió dels impressionistes) on discuteixen d'art, de política, de poesia, dels avenços científics, etc. A la seva època, els impressionistes s'identifiquen amb la bohèmia, l'esquerra política, el món dels intel·lectuals crítics al poder com Émile Zola. El món artístic continua girant a l'entorn dels Salons, grans exposicions anuals organitzades per les Acadèmies sota el patrocini del govern i en les quals només s'exposaven les obres que superaven la selecció oficial. El conservadorisme oficial queda contrarestat per la importància cada vegada més gran de la figura del marxant, que aconsella i dirigeix artistes i clients i els allibera de la dependència dels Salons i les Acadèmies. La crítica d'art és present a la premsa escrita i l'interès per l'art creix. És significatiu el fet que el moviment impressionista prengués el seu nom d'una frase despectiva del crític Louis Leroy. Però l'invent que més directament va influir sobre la pintura va ser la fotografia, que allibera la pintura de la necessitat de referir-se a una realitat exterior aliena a la pintura mateixa; la còpia de la realitat deixa de ser l'objectiu de la pintura, davant la qual s'obren nous camins. A més, la fotografia va obrir el ventall de les possibilitats tècniques del pintor: congela els gestos, reflecteix la realitat sense intermediaris, permet analitzar l'estructura dels moviments, les composicions i els enquadraments esdevenen fruit de la casualitat, de l'instant.

Cal esmentar el fet que al llarg del segle XIX moltes col·leccions reials i nobiliàries esdevingueren museus públics, alhora que s'ampliaren els ja existents. Les ampliacions del Museu del Louvre fetes per Lluís Felip d'Orleans i Napoleó III van permetre als impressionistes conèixer obres de Velázquez, Ribera i Zurbarán. Manet va viatjar per Espanya, on va conèixer l'obra de Velázquez i Goya, pintors que l'influiran de forma decisiva. Altres influències arribaren de fora d'Europa: des de 1856 l'art japonès havia començat a difondre's a París amb l'obertura de la botiga La Porte Chinoise. Els colors plans i el tractament sintètic de llum i d'ombra dels gravats d'Hokusai influïren en molts artistes.

Característiques generals de l'Impressionisme

L'impressionisme no va ser aliè als canvis culturals i científics del moment. Els impressionistes conegueren la teoria dels colors de Chevreul i la van aplicar a les seves obres. També comparteixen amb els seus contemporanis la preocupació pel temps, que es manifesta en la proliferació de rellotges a edificis públics, el gust per la història, la difusió del darwinisme i del materialisme històric (marxisme), etc. El ferrocarril facilita els viatges i acurta les distàncies, però també la successió d'imatges des del tren demostra la subjectivitat de les impressions visuals, tal com defensaven els impressionistes. Les troballes en el camp de la química aplicada permeten, d'altra banda, fabricar una gamma molt més extensa de colors industrials de bona qualitat, i suports tèxtils més diversos i barats; la comercialització de pintures a l'oli de bona qualitat en tubs d'estany va afavorir la pintura a l'aire lliure perquè permetia utilitzar la pintura tal com sortia del tub, sense cap preparació prèvia, amb una textura pastosa que cobria bé el llenç, la qual cosa permetia poder prescindir també de la preparació prèvia del llenç i de la superposició de capes de color. A més, com ja hem mencionat al context històric, cal destacar l'aparició de la fotografia. Pel que fa als antecedents estilístics, l'Impressionisme està fermament arrelat en la tradició artística europea. Malgrat el seu rebuig de l'art oficial, els impressionistes admiraren alguns dels seus predecessors immediats: Delacroix per l'actitud alliberadora respecte del color, Courbet pel realisme, l'escola de Barbizon per la pintura a l'aire lliure i Corot per la llum, entre d'altres. El gran mèrit de l'Impressionisme és que va assimilar en un estil coherent diverses tendències que eren latents en l'art europeu des de feia segles: la dissolució de les formes en taques de colors, la recerca dels efectes de llum i moviment les hem vist aparèixer en Velázquez, Rembrandt, Goya i els paisatgistes anglesos Turner i Constable.

Aquest fet queda molt relacionat amb la creació dels primers museus on els impressionistes van poder estudiar les col·leccions reials. Les característiques generals de l'Impressionisme són:

• Desinterès pel tema i per tot allò que no sigui estrictament pictòric. Per això mostren preferència pel paisatge.
• Treball a l'aire lliure i rebuig dels convencionalismes del treball al taller.
• Desaparició del dibuix com a forma prèvia al color. Tècnica de pinzellades soltes, de taques de color.
• Estudi de les ombres i de les relacions entre els colors complementaris. Els impressionistes no utilitzen el color negre per enfosquir els colors a l'ombra.
• Repetició dels temes en diferents circumstàncies de llum, per tal de captar la diversitat d'un mateix paisatge o tema en funció del temps i del moment concret. Per extensió, és freqüent qualificar d'impressionistes pintors que en la seva obra reflecteixen part d'aquestes característiques. Fins i tot es parla d'una fase impressionista en alguns dels grans artistes anteriors.

Postimpressionisme: Característiques generals

El postimpressionisme és un terme artístic-històric aplicat als estils pictòrics que es van desenvolupar a la fi del segle XIX i començaments del segle XX, en l'època posterior a l'impressionisme. És una paraula artificial que s'encunya a posteriori, és a dir, quan ja havia passat aquesta època i els artistes no estaven vius. El terme postimpressionisme s'utilitza per primera vegada per Roger Eliot Fry, crític d'art britànic, per a qualificar les obres que s'exposaven a Londres en les Grafton Galleries, per a l'any 1910. L'exposició incloïa pintures de Paul Cézanne, Vincent van Gogh i Paul Gauguin; els quals, al costat de Georges Seurat, van ser els més destacats representants de la tendència. Encara que es planteja el postimpressionisme com una extensió de l'impressionisme, és al mateix temps un rebuig de les limitacions que aquest moviment predecessor havia deixat. Els postimpressionistes van utilitzar moltes tècniques impressionistes però van intentar plasmar l'expressió i emoció en les seves pintures. Va ser un conjunt de tècniques, tendències i estils artístics que es basaven en el model impressionista. La seva idea central no era renegar, oblidar o repudiar l'impressionisme, sinó que buscava perfeccionar-lo. Per als postimpressionistes, el color viu i la bidimensionalitat eren valors molt importants en les obres. Van continuar emprant la pintura de manera compacta, el color en el seu estat pur i van reflectir temes de la vida real; però van presentar una visió del món molt més subjectiva que la tendència impressionista. El postimpressionisme suposa la recuperació del dibuix com a element important i la preocupació de no solament captar la llum sinó també l'expressivitat dels objectes i persones il·luminades. Pot dir-se que va tenir una gran transcendència en l'evolució de l'art. Gran part dels artistes que amb el temps se'n va dir postimpressionistes, van treballar primer amb l'impressionisme. Després d'agrupar tècniques i característiques de diferents estils, van acabar per redefinir l'impressionisme original i van seguir patrons subtilment diferents. Entre les característiques hi podem destacar: Admet la importància del costat humà, subjectiu, sentimental i emocional en l'expressió artística. Continua emprant colors vius i purs. Representa temes relacionats amb la vida real.

Ofereix una visió més subjectiva del món. Experimenta amb la força de la imatge, el contorn i el color. Els principals representants del postimpressionisme van ser:

Paul Gauguin que comença el seu treball amb l'impressionisme ajudat per Pissarro. Deixa la seva vida còmoda al costat de la seva família i viatja a París, Gran Bretanya i finalment a Tahití; en aquest lloc pinta la sèrie de dones tahitianes. Ressalta l'ús expressiu del color en els tons forts, vius i, en la majoria de les vegades, arbitraris. Disposa el color sobre grans plans que van delimitats per ritmes lineals corbs. Va presentar dos temes: l'exòtic món de Tahití i el primitivismo de Gran Bretanya. Les obres de Gauguin són majorment relacionades amb el simbolisme i el sentit que té del color influeix en els fauvistes i els expressionistes. Renúncia per complet a la perspectiva, elimina el modelatge i l'ús d'ombres i identifica una sensació de pla típica de les pintures japoneses.

L’obra de Paul Cézanne recupera el volum, amb l'ús del dibuix, la geometria i la definició de les formes usant pinzellades que se'ls coneix com a constructives. Aconsegueix tot l'anterior sense haver de renunciar al color intens usant contrastos i ombres acolorides. En les seves pintures s'enforteix el primer pla i es realitzen petites distorsions a causa de l'ús de diversos punts de vistes (natures mortes). L'art de Cézanne és, sense cap dubte, el punt de partida del cubisme.

Vincent van Gogh va pintar paisatges i figures amb formes serpentejants i resplendents que deixen veure el seu foc interior. És un apassionat dels colors com a manera d'expressar les depressions i les angoixes que li va tocar viure. La pinzellada de Van Gogh era característica: espessa i cursiva, amb colors que poden resultar agressius, usant contrastos pocs freqüents com a groc sobre taronja. És la porta que permet l'entrada de l'expressionisme en el segle XX. Altres pintors destacables del postimpressionisme van ser Toulose-Lautrec, Seurat, Georges Serat, Camille Pissarro i Henri Rousseau.

PRIMERES AVANTGUARDES CONTEXT HISTÒRIC El començament del segle XX va quedar marcat per la Primera Guerra mundial (1914 – 1918) que va comportar grans canvis tant polítics, econòmics comsocials. Aquets gran conflicte bèl·lic va obligar a fer un replantejament de la societat europea: ✓ Relaxament de la moral i dels costums amb l’aparició de modes noves. ✓ Un nou paper de la dona en la societat. ✓ Caiguda dels grans imperis de Rússia, Alemanya, Àustria-Hongria. ✓ La remodelació de les fronteres europees. ✓ Gran nombre de baixes tant civils com militars en els desastres de la guerra. ✓ L’arribada de les idees marxistes al poder per primera vegada en la revolució russa 1917. ✓ Els Estats Units es converteixen en la primera potència mundial política, econòmica i militar. Després de la Primera Guerra Mundial, els Estats Units van viure una etapa d’optimisme polític i econòmic anomenada els feliços anys 20 que van acabar de manera dramàtica en el crac de la borsa en 1929. Aquesta crisi va comportar problemes econòmics per tot el món i conseqüències com la gran Depressió nordamericana. A Europa el ressentiment del països vençuts contra els països aliats va fer que sorgirà el nazisme i el feixisme. Tots aquests factorsi molts altres van desencadenarmés endavant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la segona Guerra Mundial (1939-1945). Després de la Segona Guerra Mundial el món es va alinear en dos blocs: l’occidental, dominat pels Estats Units i el soviètic, liderat per Rússia. Això va comportar la creació de dues grans estructures militars vinculades a cada grup i una Guerra Freda.

 LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTISTICA Els grans centres artístics de la primera meitat del segle XX van estar relacionats amb l’aparició dels diversos “ismes” o tendències que van configurar les anomenades Primeres Avantguardes artístiques. París, Alemanya, Àustria, Holanda i més endavant Nova York es van convertir en els primers centres de creació artística. Les Primeres Avantguardes van començar el 1905 data en la qual van aparèixer els dos primers moviments artístics el fauvisme (MATISSE) i expressionisme. Aquest nous llenguatges desafiaven les lleis de les representacions tradicionals. Després van sorgir altres com el cubisme 1907 (PICASSO), el futurisme 1909, l’abstracció 1910, el dadaisme 1916 i el surrealisme 1924. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va comportar la disgregació de molts artistes europeus, que van fugir a terres nord-americanes marcant el final de tot aquest procés de canvi.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

PRIMERES AVANTGUARDES FAUVISME: PINTURA Henri Matisse (1869-1954) BIOGRAFIA: VIDA I FORMACIÓ Henri Matisse és una de les grans figures de la pintura del segle XX i és el representant més destacat del fauvisme. Es va moure en diferents estils i va fer nombrosos treballs en altres àmbits de l'art, com l'escultura, la litografia, el dibuix i el collage. Matisse va néixer a Le Cateau-Cambrésis, França el 31 de desembre de 1869 i va morir el 3 de novembres de 1954 en Niça. Era el primer fill d'una família de comerciants. El 1887, se'n va anar a París per estudiar dret, i treballà com a passant en un tribunal al seu poble natal. El 1889, va començar a pintar; a causa d'un període de convalescència. Després de recuperar-se de la malaltia, mentre reprèn els estudis de dret, va matricular-se a l'escola de dibuix de Quentin de La Tour per a dissenyadors de la indústria tèxtil. El 1890, va abandonar els estudis de dret per dedicar-se a la pintura i a l'escultura, tot i que aquesta decisió va decebre profundament el seu pare. L'any següent, el 1891, es va traslladar a París, on va ser admès a l'Académie Julian. Inicialment, pintava natures mortes i paisatges. En aquella època va poder visitar exposicions d'artistes destacats com Corot i Cézanne. Serà en 1905 quan participarà amb altres pintors en una exposició al Saló de Tardor en el qual rebran el nom de fauvistes, una mena de "salvatges", per la seva manera d'interpretar la realitat. Matisse comença a ser reconegut. Visita Alemanya, Rússia, Espanya i el Marroc que deixen la seva empremta en les seues obres. La seua fama fa que comenci a tenir seguidors i crea una escola de 1907 a 1911. De 1908 a 1913 la seva obra es centra en l'art i la decoració. És el moment de les seves odalisques i dels grans olis de "La Dansa i la Música", encàrrec realitzat per a la casa del seu admirador rus, Serguei Shchukin. El seu coneixement de l’obra de Picasso va fer que la seua obra més endavant es decantarà pel Cubisme com és "El pintor i el seu model".

 En els anys 20 reprèn el seu estil de serenitat lluminosa. És la dècada en la que es trasllada al sud de França i més tard s’instal·larà a Niça. Pinta odalisques, interiors lluminosos i radiants i fruites i flors tropicals influït per la forta llum del sud que reflecteix en els rics colors. En 1941, una malaltia el deixa pràcticament incapacitat i ha d'utilitzar cadira de rodes. No obstant això, no deixarà de treballar fins al final dels seus dies. En els anys finals de la seva vida també es va embarcar en nous experiments, aquests basats en el paper i el collage: "pintava amb paper" que prèviament acoloria i després retallava creant treballs més originals sempre en la línia de l'experimentació amb el color. Va morir en 1954, reconegut com un dels grans artistes del segle XX.

CUBISME: PINTURA Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) BIOGRAFIA: VIDA I FORMACIÓ Pablo Ruiz Picasso és un dels pintors més famosos del món, un dels artistes moderns més importants per la seva influència fonamental en les avantguardes artístiques del segle XX. Picasso va néixer el 25 d’octubre de 1881 a Màlaga en Espanya, i va morir el 8 d’abril de 1973 a Mougins en França. Era fill del pintor i professor d'art José Ruiz Blasco, que va treballar en diferents escoles d'art d'Espanya (a Màlaga, La Corunya i Barcelona) traslladant amb ell al conjunt de la seva família cada pocs anys. Els viatges i els canvis de domicili també seran una constant en la vida de Picasso. És precisament de la mà del seu pare que Picasso s'inicia en la pintura des de menut amb un estil acadèmic. El 1985 ingressa a la mateixa escola d'art de Barcelona en què treballa el seu pare com a professor. A Barcelona Picasso s'endinsa en el grup de l'avantguarda intel·lectual de la ciutat que es reuneix a la cerveseria Els Quatre Gats, local en el qual té lloc la seva primera exposició individual. Picasso viatja per primera vegada a París l'any 1900 començant una nova etapa de viatges entre Barcelona, París, Madrid i Màlaga. • L'any següent, 1901, se suïcida a París el seu amic Carles Casagemas causant una empremta trista i profunda en Picasso que afecta el seu estil pictòric i marca l'inici del seu PERÍODE BLAU (1901-1904), amb obres con “ la Vida” de 1903. • En 1904, vivia en el barri bohemi de París de Montmartre i era assidu a les tertúlies intel·lectuals dels germans Stein. 

Picasso coneix a Fernande Olivier: musa, model, amant i companya sentimental. El seu nou estat emocional, canvia radicalment l'estil i els temes de la seva obra anomenat aquest nou treball com a PERÍODE ROSA (1904-1907), amb obres com “La família de l’acròbata” de 1905. • En 1907-1909 es dona en la seua obra el PERÍODE NEGRE (1907-1909), s'encamina cap a l'origen del Cubisme amb la seua obra (Les Demoiselles d'Avignon, 1907). És durant aquest període que mostra la influència de les mascares africanes cap al cubisme. • En 1909- 1919 es dona el PERÍODE CUBISTA (1909-1919) amb obres com “Els tres músics” de 1921. Després de la fi del Cubisme com a moviment i amb la mort d'Eva Gouel (segona musa de Picasso), Picasso es distancia de la pintura temporalment i col·labora com a dissenyador en diversos projectes dels Ballets Russos. A mitjans dels anys vint manté un estret contacte amb figures importants del Surrealisme com Salvador Dalí. • Al llarg de la seua obra passarà per altres períodes com el NEOCLASSICISME (1917-1927), el SURREALISME ( 1925-1935) fins arribar al període de l’ EXPRESSIONISME (1937-1947) on realitzarà una de les seues obres més destacades, El Gernika (1937) Amb l'impacte de la guerra, augmenta el seu compromís polític: es posiciona amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Pinta en aquest moment el Gernika obra que realitza per a ser exposada en el Pavelló de la República Espanyola a l'Exposició Internacional de París de 1937. Les dècades següents es dedica a rendibilitzar la seva popularitat amb pintures generalment considerades de menor qualitat i dedica un major temps al gravat, l'escultura i la ceràmica període anomenat PERÍODE DE VALLAURIS (1947 – 1954). Al final de la seua obra, fins a la seva mort als 92 anys, realitza una sèrie de quadres en el que aporta una REVISIÓ DELS CLASSICS (1954 – 1973) on representa obres com la seua Versió de les Menines de 1957.