Romanització Jurídica a la Península: Evolució del Dret

La Romanització Jurídica a la Península

La romanització va ser un procés històric llarg i lent. Abans dels romans, ja hi vivien a la península grecs, fenicis i cartaginesos. L'arribada dels romans va conduir a la romanització i una nova manera de viure. Les noves necessitats jurídiques es resolien amb el dret romà, que va ser començat a utilitzar per ciutadans no romans.

Els pobles incorporats al món romà, anomenats pelegrins, van seguir regint el seu propi dret. El dret llatí va ser concedit a alguns ciutadans no romans i reconeixia el ius connubii i el ius commercium.

L'any 74, l'emperador Vespasià va concedir el ius latini a tots els seus habitants, i a partir d'aquest moment podien recórrer al ius civile romà.

Adrià II, al segle II, va estendre aquest privilegi als membres de la curia municipale.

L'any 212, l'emperador Caracalla va concedir la ciutadania romana a gairebé tots els habitants de l'Imperi. El dret romà, per tant, era l'ordenament jurídic de la península ibèrica.

República (754-367)

La crisi religiosa va tancar el monopoli dels pontífexs. La nova noblesa es va convertir en intèrprets laics del dret. El pretor urbà era el magistrat jurisdiccional responsable de dictar el dret entre ciutadans romans.

El ius honorarium podia paralitzar els efectes del ius civile, però no podia derogar-lo o substituir-lo. Es va convertir en l'element més dinàmic i innovador, ja que oferia respostes més adequades a la societat d'aquell temps.

El pretor peregrí va establir nous criteris equitatius per configurar el nou dret, el ius gentium, considerat comú a tothom.

Ius gentium i ius honorarium complementen al ius civile.

El dret de la República estava format per: mores mairoum, llei de les 12 taules, ius gentium, ius honorarium, lleis i plebiscits establerts per les assemblees populars.

Principat (367-27 aC)

La guerra civil del segle I aC es va resoldre amb la renúncia de Lèpid l'any 36 aC i la victòria d'Octavi sobre Marc Antoni l'any 31 aC.

August (Octavi) va pacificar un Imperi en crisi de creixement i transformació. Va retornar els poders al poble i senat i va concedir poders extraordinaris.

Al Principat, la legitimitat del príncep va deixar de recaure en el senat. August va ser el primer a rebre els poders que pertanyien al poble romà. Era considerat el primer entre els ciutadans romans. Va crear una administració pròpia, eficaç i capaç de controlar un imperi en expansió.

A partir d'August, les decisions del senat van adquirir valor de llei. Els primers prínceps van començar a enviar les seves propostes (Oratio principis).

Els juristes van seguir actuant, però el seu paper va canviar. El príncep va concedir capacitat de respondre ex auctoritate principis, i els jutges estaven obligats a seguir les solucions aportades del ius publice respondendi atorgat pel príncep.

A mesura que el príncep va desenvolupar la seva pròpia administració, va començar a actuar en el ius civile, creant dret a partir de constitucions imperials que tenien valor de llei. S'entenia que el príncep era l'hereu de l'antiga maiestas del poble romà.

Constitucions de caràcter general: Edicta, Mandata, Decreta, Escipta.

Dominat (235-476 aC)

Aquesta etapa va començar amb la mort d'Alexandre. La crisi es va generalitzar amb les lluites entre emperadors i aspirants al càrrec. El Dominat es va consolidar en l'època de Dioclecià amb la divisió de l'Imperi en dues parts.

Les reformes de Dioclecià:

L'Imperi Romà durant el Dominat era una monarquia absoluta on l'emperador ostentava el poder absolut. La desaparició de les tradicions republicanes va impossibilitar la participació del poble en els afers públics. Els emperadors volien mantenir el poder.

• Reorganització de l'administració territorial, dividint l'Imperi i separant l'administració civil de la militar.
• Reestructuració de l'administració central.
• Concilium principis és substituït per consistorium principis, integrat per alts oficials, funcionaris i persones de confiança de l'emperador.
• Reforma de l'exèrcit.
• Reforma fiscal per a tenir més ingressos.

Aquestes reformes de Dioclecià van fracassar, ja que van provocar inflació, desestabilització monetària i corrupció.

Creació del dret per l'emperador.

El sistema del poder de legitimació era de caràcter sacre. L'emperador s'identificava com una mena de déu i intermediari entre déu i els homes, fent que l'església estigués sotmesa.

Es va consolidar el principi: allò que plau al príncep té força de llei, el príncep no està sotmès a la llei. Les leges són voluntat del príncep i són ius novum.

En oposició a les leges, hi ha els iura, escrits dels juristes que recollien el dret antic.

Ordenament Jurídic del Dominat

Teodosi II va manar reunir en un llibre totes les constitucions generals i va establir en vigor un nou codi, on només es podien emprar les constitucions que hi incloïa. Aquesta obra es coneix com a Codi Gregorià i Hermogenià.

També calia determinar quins iura havien de ser invocats. Això ho va fer el Codi Teodosià II mitjançant la constitució de Valentinià II. Aquesta constitució és coneguda com la Llei de Cites, que establia quins cinc juristes es podien invocar a judici. Aquesta constitució es va incloure al Codi Teodosià, conegut com Breviari d'Alaric.

El fet de poder esmentar només 5 autors demostra la pobresa de la cultura jurídica del moment.

Recopilacions

Al Dominat hi havia tres tipus de recopilacions:

-Recopilació de lleis→ durant el mandat de Dioclecià es van recopilar constitucions imperials, apareixen al final del s.III i son el Codex Gregorianus i el Codex Hermogenianus, pero no va assolir carácter oficial fins el reconeixement de Teodosi II. Aquest va proposar:

• Impulsar els estudis dels juristes formant una recopilació de totes les constitucions generals.

• Seleccionar dels 2 codis les constitucions vigents, complementant-les amb els fragments de iura per formar un quart codi que recollís tot el dret vigent.

El projecte va fracassar i Teodosi es va limitar a recollir constitucions generals.

-Recopilació de iura → durant el Dominat van aparèixer diversos obres nascues i dirigides a la practica, la finalitat d'aquestes era fer accessible la tradició jurídica romana.

-Coleccions mixtes → pretenien facilitar el coneixement i l’aplicació del dret, es volia reunir tot l’ordenament jurídic vigent al dominat en una obra, pero el projecte va fracassar.

ALTA EDAT MITJANA

L’assentament musulmà i l’ordenament juridic visigotic

La invasió musulmana entre els any 711-716 va comportar la desaparició de l’organització política visigoda, pero no l'ordenament jurídic, van permetre que els cristians mantinguessin la seva propia religió i el seu propi dret, recollit en el Liber Iudiciorum.

En aquells moments la península estava dividida per: 

• mossàrabs (cristians vivint sota domini musulmà)

• cristians vivint al nord de la peninsula no controlats per musulmans.

• cristians vivint a l’Imperi Carolingi, a la Marca Hispànica.

Tots ells vivien amb la tradició jurídica visigoda heretada del Liber. A mitjans del segle IX es va accelerar l’emigració de mossàrabs cap al nord. Finalment Al-alandalus viurien només musulmans i al nord només cristians. L’alta edat mitjana va donar pas a una nova concepció del dret, noves idees polítiques i jurídiques.

Formació de la Res publica christiana

Agustí d’Hipona  plantejava que el mon natural, terrenal o temporal havia d’estar sotmès al món sobrenatural, ja que aquesta era l’única realitat i l’única veritat. El poder dels homes precedia de Déu. Al final del segle V i desaparegut l’imperi occidental, el papa Gelasi va reiterar la doctrina d’Augustí d’Hipona, reconeixent la supremacia de l’església, Gelasi afirmava que hi havia 2 grans poders: el pontífex que disposava d’autoritas i el dels reis de potestas.

Isidor de Sevilla va avançar en aquesta mateixa línia de pensament, ell es referia al caràcter ministerial del rei visigot, per Isidor el poder polític no existia per si sol, només

existia per complir els objectius divins. El poder polític era un instrument en mans de nl’església, aquesta per mitjà del terror apartava els homes del mal i els conduïa cap al be. Els reis tenien una finalitat purament instrumental al servei de l’Església. L’església es reservava el paper de constatar en quins moments i en quines ocasions el rei no havia actuat d’acord amb la justícia divina.

La difusió del pensament i obra d’Isidor va arribar a la màxima expressió amb Carlemany i també als francs. La teoría de la res publica christiana es sintetitza així:

• Fora de l’Església no existeix cap organització política. El cap de l’església és Crist, que alhora és sacerdot i rei.

• El poder té origen diví

• El rei ocupa un poder ministerial que implica regir el poble amb equitat i justícia, però més com un rei-jutge que no com un rei-legislador.

• Tots els reis antics són considerats tirans perquè no van assumir la defensa de l’església tal com hauria correspost a la seva funció ministerial.

• Si els reis són els defensors de l’església, han d’assumir les tasques pròpies de l’església. No hi ha d’altres tasques fora d’aquestes.

Enfrontament entre papa i emperador

La ideologia de la res publica cristiana acollia la possibilitat d’enfrontaments per la supremacia entre els titulars del poder temporal i el titular del poder espiritual. L’enfrontament va esclatar a la segona meitat del segle IX entre l’emperador Enric IV i el Papa Gregori VII en l’anomenada lluita de les investidures.

Gregori VII es movia en la línia de pensament de Gelasi , aquest va plantejar 2 espases que regien el mon, el poder temporal investit de potestas i el poder espiritual amb autoritas, però Gregori afirmava que qualsevol poder tenia origen diví, però Déu havia dipositat els dos poders en mans del papa. La conseqüència d’aquest plantejament era que si el papa havia cedit el poder temporal a reis, aquest el podia retirar si no regien rectament. El papa era el vicari suprem de Déu a la terra i els altres poders, eren mers instruments del govern de Déu, només eren legítims si eren aprovats pel papa. En aquest clima de confrontació van sorgir 2 plantejaments:

- La doctrina de la teocràcia pontificada postulava la submissió de l’emperador al papa.

- Doctrina del cesaropapisme postulava la submissió del papa a l’emperador. 

Concepte de dret

A l’Alta Edat mitjana la justicia d’identifica amb la voluntat divina. Es la divinitat qui permet que els homes usar les coses que els hi manquen.

Els homes, en aquesta època, no creen dret sinó que es limiten a descubrir-lo ja que forma part de l’ordre diví de la creació. La situació en la qual es troba cada individu, depenia del lloc on Déu l’havia col·locat. 

Característiques de dret

- L’antiguitat és essencial, ja que no pot existir un dret nou, el dret s’identifica amb l’ordre diví de la creació. Tot el dret és necessàriament actiu, pero no totes les conductes antigues son dret.

- El dret és bo ja que forma part del dret diví, no hi ha possibilitat que no sigui bo. Si una conducta no és bona, no es dret.

- El dret no està escrit ni establert, sino que es inherent i connatural.

- El dret antic deroga al dret nou.

Ordenament jurídic a l’Alta Edat mitjana en la peninsula.

El Liber Iudiciorum va ser el dret comú dels cristians peninsulars de l’alta edat mitjana. A partir, del segle XIII, el conglomerat format per dret romà justinianeu, dret feudal i dret canònic, va ser el dret comú de tot occident, al costat del qual hi havia el conjunt heterogeni de drets propis de cada regne. 

Dret general: s’aplica a tots els membres d’una comunitat política.

Dret particular: s’aplica només sobre algunes persones d’aquella comunitat política.

L'ordenament jurídic altmedieval a la peninsula estava format pel Liber, com a dret comú dels cristians peninsulars, era un dret general i complet. Aquest convivia amb un dret propi de municipis i senyorius, era un dret particular i incomplet. El Liber i els drets municipals i senyorials configuren l’ordenament jurídic. 

La diferencia entre dret municipal i dret senyorial.

Dret senyorial: viles que estaven sota la jurisdicció d’un senyor feudal. No tenien possibilitats de desenvolupament juridic autònom dins el marc d’una entitat política superior com el regne. Era de carácter consuetudinari.

Dret municipal: viles o ciutats que no depenien de cap senyor feudal, sinó directament del rei, gaudien d’una certa capacitat que els permitia organitzar-se autonomment dins de l'àmbit del regne. 

El dret comú hispànic. Pervivència del Liber

El dret contingut en el Liber va perviure a la desaparició del regne visigot, serà la llei per antonomàsia dels cristians peninsulars i l’única llei, però no es va mantenir immutable al llarg del anys. El Liber era un decret creat per l’home, durant l’alta edat mitjana va sofrir un lent procés de sacralització, perquè el rei visigot estava al servei de l’ideal de justícia cristiana i l’església per mitja dels concilis de Toledo havia participat. Contenia un dret viscut que estava omnipresent en la vida, però la llei visigoda era imprecisa i indefinida a causa de la pobresa intel·lectual de l’època, això va permetre atribuir a la llei preceptes que no li pertanyien i fer dir a la llei coses que no deia, això passava perquè no hi havia un poder polític capaç de controlar el contingut del Liber, el rei visigot era l’ultima barrera que contenia dels abusos dels poderosos i un cop desapareguda, la voluntat i els abusos de la noblesa es van desenvolupar lliurement. A partir de l’any 1000 amb el desvetllament cultural va augmentar el nombre de citacions i de reproduccions exactes de lleis del Liber, es feia servir amb mes precisió, al mateix temps es va evidenciar que al costat del Liber sorgia un nou dret per donar respostes a les necessitats de la societat i superar el Liber cristal·litzat que oferia nombroses llacunes. El nou dret havia sorgit a partir de l’herència visigòtica, es desenvolupava en un context marcat per la reconquesta i la repoblació de territoris ocupats per musulmans, la societat es caracteritzava per estar plenament feudalitzada i on els reis no eren capaços de crear dret aquest nou dret sorgia en els centres de convivència per complementar el Liber, era un dret totalment particular, propi i exclusiu de cada centre de convivència. 

Perque diferenciem d’una tradició jurídica romana justinianea de la tradició jurídica romana teodosiana?

El Codi Teodosia recull temes i decisions de l’emperador anomenades lleis, i respostes donades en l’última fase del Principat. És pot dir, que el C.T. pretenia recollir i mantenir el dret postclàssic de l’època de l’anarquia i del Domnat romà, però conservant aquest ius de finals del Principat.

D’altra banda, el dret clàssic era recollit al llibre de Justinia anomenat El Digest, degut al recull d’obres dels juristes romans clàssics. Aquestes obres antigues reben el nom de iure.

Amb l’entrada dels visigots a Roma després que l’Imperi Romà d’Occident desapareixi degut a la mort de Romul Augustul no va ser elegit cap successor, aquests van decidir acceptar i integrar el C.T. aquesta tradició esdevindrà la seva fase per crear el seu propi dret i la seva manera d’organitzar-se. Per exemple, el rei visigot havia de donar respostes als problemes de la pràctica com els conflictes sorgits pel repartiment de terres i totes aquestes respostes tenien caràcter de leges(es el mateix funcionamentt¡ que recollia el CT).

Una vegada incorporat el CT, arriba l’obra del Digest amb la iura. El problema va ser que contenia un dret molt complicat d’entendre. Per tant, no va tenir un gran efecte, ja que no s’entenia.

Per altre banda el dret justinianeu es basa en el dret romà clàssic, un dret molt mes complex en comparació, motiu per el qual cau en desús perquè la societat del moment no requereix d’un dret tan complex i per això s’oblida fins que es torna a trobar segles més tard i es comencen els estudis del dret a Bolonia, llavors juntan el dret romà justinianeu, el dret feu del del moment i el dret canònic es crea el ius comune.

Quina relació hi ha entre la tradició jurídica romana justinianea i el dret visigot?

Quina relació hi ha entre la tradició jurídica romana teodosià i el dret visigot?

La tradició jurídica romana teodosiana va influir notablement en el dret visigot, ja que els reis visigots van adaptar i incorporar elements del Codi de Teodosi i altres fonts legals romanes per establir un sistema jurídic aplicable tant als visigots com als hispanoromans de la península ibèrica. Aquesta integració es va reflectir primer en el Breviari d’Alaric, que recollia lleis romanes per a súbdits romans sota domini visigot, i posteriorment en el Liber Iudiciorum, promogut pel rei Recesvint, que unificava les lleis per a tots els habitants del regne.

En conjunt, el dret visigot va combinar principis del dret romà amb costums germàniques, creant un marc jurídic original però fortament influït per la tradició romana. Aquest sistema jurídic va tenir un impacte durador en el dret medieval hispànic, donant continuïtat a la influència romana en els territoris cristians després de la caiguda del regne visigot.

Relació entre Dret romà justinià-visigot i dret romà teodosià visigot.

Dret visigot te la base en el Codi Teodosià (dret del dominat). No necessitaven respostes elaborades del Digest justinià.El Liber (respostes del rei visigot), es la tradició teodosiana, on la voluntat imperial té força de llei.