Roma: Imperi, Filosofia i Cristianisme

Roma: De la República a l'Imperi

Roma era al segle VIII a.C. una petita ciutat estat, semblant a les polis gregues. Socialment estava organitzada a l'entorn de grans famílies i políticament com una monarquia. L'any 509 a.C., els senadors, que compartien el poder amb el rei, van abolir la monarquia i van instituir la República. La República romana aviat va demostrar un gran afany expansionista i cap al segle I a.C., i després de destruir els cartaginesos, Roma es va convertir en la primera potència de la Mediterrània.

L'expansió cap a l'exterior no va evitar, però, els conflictes socials entre els nobles romans, els patricis, i el poble, els plebeus. Al segle I a.C. alguns generals, com Juli Cèsar, van intentar frenar la violència entre els patricis i els plebeus assumint tot el poder de la República. L'any 27 a.C. Octavi August va pactar amb el Senat la desaparició de la República i la instauració de l'Imperi. Amb aquest pacte comença l'època de més esplendor de la història de Roma, doncs Octavi va instaurar el que es coneix com a Pax romana: absència de conflictes interns, seguretat en els viatges i benestar de la població.

Aquesta situació comença a canviar a partir del segle III, quan apareixen una corrupció i inestabilitat generalitzades. Comença un període de permanent anarquia militar i cada vegada resulta més difícil protegir l'Imperi, doncs les fronteres són contínuament violades pels pobles germànics. Al segle IV es produeix una fragmentació de l'Imperi i l'any 476 els pobles bàrbars van destituir l'últim emperador romà.

La filosofia i la religió a Roma

Roma sempre va ser molt receptiva a la cultura grega i, per tant, les filosofies hel·lenístiques s'implantaran amb força a Roma.

• L'epicureisme va ser defensat entre d'altres per Lucreci (95 - 51 a.C.), que va escriure una obra, De rerum natura, on difonia la física i l'ètica d'Epicur.
• L'escepticisme fou adoptat per Ciceró (106 - 43 a.C.) i també per Sext Empíric cap al segle II de la nostra era. Sext Empíric era un ferm partidari de l'observació i a totes les conclusions que no derivaven de l'observació dels fets les atacava amb arguments escèptics.
• Finalment, l'estoïcisme va ser defensat pel cordovès Sèneca (4 a.C. - 65 d.C.). Sèneca fou un defensor convençut de la igualtat humana i va criticar durament les lluites de gladiadors i l'esclavatge. Va defensar el dret de les dones a la mateixa educació que reben els homes.

Paral·lelament a l’hel·lenització de la filosofia es va produir una hel·lenització de la religió i els romans adapten els seus déus als déus de la religió grega. Les religions orientals també van començar a ser importants com a conseqüència de l'expansió romana. Diferents religions d'origen persa i egipci van començar a tenir adeptes entre els romans i els mateixos emperadors van acceptar-les i utilitzar-les per generar entusiasme entre la població. No va passar el mateix amb el judaisme que, tot i ser inicialment tolerat, aviat va ser mal vist i reprimit amb violència.

Van ser molts els filòsofs que van intentar fer compatible la filosofia grega i la religió. Així, per exemple, Filó d'Alexandria (13 a.C. - 50 d.C.) va intentar demostrar que la filosofia grega, especialment el platonisme, i la religió jueva coincidien. Un altre egipci admirador de Plató, Plotí (205 - 270), va crear una filosofia, el neoplatonisme, que serviria de punt de referència a la filosofia cristiana d'Agustí d'Hipona. Plotí va elaborar la teoria de les emanacions segons la qual Déu és l'U i d'ell en sortirien totes les altres realitats: la Intel·ligència o nous, l'ànima còsmica, les ànimes individuals i, finalment, la matèria.

L'aparició del cristianisme

El cristianisme representa una novetat de gran importància dins la cultura romana i aporta una sèrie d'innovacions des del punt de vista del judaisme. El cristianisme apareix amb la figura de Jesucrist i el seu missatge, tot i que al començament es confonia força sovint amb el judaisme. Els jueus van pensar que Jesucrist intentava crear una secta i molts van creure que era el messies o enviat de Déu per salvar el poble jueu.

El cristianisme proporciona una nova:

• Cosmologia: perquè rebutja la concepció eterna dels grecs i la teoria de Parmènides segons la qual és impossible el pas del no-ésser a l'ésser. Els cristians, en efecte, consideren que el món ha estat creat per Déu a partir del no-res i que tindrà un final en el temps.
• Teologia: doncs concep la divinitat de forma monoteista. Afirma l'existència d'un únic Déu que és, però, trinitari: Déu pare, Déu fill i Déu esperit sant. Aquest monoteisme trinitari s'allunya tant del politeisme grec com del monoteisme jueu.
• Antropologia: perquè l'home i la dona són considerats fills de Déu, creats a la seva semblança i amb una ànima immortal.
• Ètica: doncs parla d'estimar-se els uns als altres i de perdonar els enemics en lloc de venjar-se d'ells, cosa que sobtava en una societat militarista com la romana.

La patrística

Una de les primeres feines que van haver de fer els pensadors cristians va ser fer entendre el missatge de Jesucrist i diferenciar-lo d'altres pensaments. Altres vegades van haver de defensar el cristianisme de les acusacions que els feien els seus enemics i per aquest motiu se'ls coneix com apologistes. Els pensadors que desenvoluparen aquesta feina són coneguts com a Pares de l'Església i aquest període (segles II al VIII) com a patrística.

S'acostuma a diferenciar aquests primers pensadors cristians en dos grups:

• El primer grup, representat per Tertulià (segles II i III), mantenia una actitud negativa cap a la filosofia. Per a Tertulià els filòsofs són els amics de l'error i acostumava a dir que la fe és incomprensible (credo quia absurdum).
• El segon grup, representat per Justí d'Alexandria (segle II), considerava que la filosofia i la fe eren compatibles i afirmava que les obres filosòfiques estaven plenes de veritats cristianes.