Rodin: Escultura entre Impresionisme i Expressionisme

L'Estil de Rodin: Entre Impressionisme i Expressionisme

Situar l'estil de Rodin en l'impressionisme, encara que és difícil d'atribuir a un període concret, és rellevant. L'obra de Rodin és l'escultura més important del segle XIX, perquè recull bona part dels moviments de mitjans del segle XIX i obre tot un vocabulari que serà la base de les avantguardes. Recull els estils propis del segle XIX i anticipa les avantguardes.

Hi ha propostes de Rodin molt properes al romanticisme; on destaquen autors com Rude; al simbolisme, on les formes són menys dures, menys dramàtiques, amb moviments menys intensos, i on destaquen obres com El petó de Nereida. També influeix a Llimona, l'autor de Desconsol. El realisme també és present.

El Rodin més innovador o influent, el que obre camins d'expressió als autors posteriors, és el que se situa entre les portes de l'impressionisme i l'expressionisme. Es tracta del Rodin d'Els burgesos de Calais, El pensador i el Monument a Balzac. La força expressiva que transmet Rodin el porta a utilitzar sistemes nous, a treballar la matèria de manera nova sense les eines habituals, modelant amb les mans. Aquestes obres es caracteritzen per la força o la voluntat expressiva, les tècniques, el tractament del material i el naturalisme. La proporció es deixa de banda i es posa al servei d'aquesta voluntat.

Es parla del terme terribilità de Miquel Àngel com a influència per a Rodin: el conflicte que té l'artista per fer aparèixer una forma d'una cosa informe, passant per un procés de fúria o ira expressiva. Aquesta lluita entre forma i matèria es fa visible tant en Miquel Àngel com en Rodin. D'aquí radica bona part de l'expressivitat d'aquestes obres. Es caracteritza per la desproporció; hi ha una despreocupació per la descripció naturalista o la versemblança.

Anàlisi d'El Pensador

L'obra representa un home nu assegut, en una posició bastant forçada, ja que és molt tancada en si mateixa (posició centrípeta). Tot i que està assegut, col·loca el colze dret sobre la cama esquerra i la mà fa un gir molt forçat cap a la barbeta, cosa que genera molta tensió i reforça la idea de les formes tancades en si mateixes. Aquesta forma, per donar moviment a l'escultura, utilitza una forma trencada en ziga-zaga: la cama, els genolls, els bessons, la cuixa i l'espatlla.

Es tracta d'una obra que sembla inacabada, però els límits es desdibuixen, qualificant-se com a obres Nonfinito. No té un punt de vista privilegiat; està pensada per ser vista des de diversos punts de vista (multifacialitat). La voluntat que té Rodin és representar l'energia convulsa, palpitant; el moviment i l'agitació interna passen a ser externs perquè els percebem. És un moviment interior que es trasllada a la forma. Aquesta agitació la veiem en el tractament del material, modelat amb les mans, per tant, molt expressiu; formes molt expressives. La llum és molt expressiva, dramàtica, jugant amb les ombres, molt matisada, intensa, no suavitzada. Encara que hi ha estatisme en la posició de l'escultura, aquesta agitació interior fa que hi hagi moviment. Hi ha despreocupació pel detall acurat i guanya en voluntat expressiva.

Context Històric: Les Portes de l'Infern

L'obra va ser encarregada per l'estat francès i formava part d'un conjunt molt més gran que eren Les Portes de l'Infern del Museu d'Arts Decoratives. En l'obra hi treballarà, col·laborant amb ell, l'escultora Camille Claudel. El projecte que idea Rodin està inspirat en diverses fonts: el poemari Les flors del mal de Baudelaire i L'Infern de Dante, que es troba a La Divina Comèdia.

Hi ha una referència a les famoses Portes del Paradís que hi ha al baptisteri de Florència, d'un escultor que es deia Ghiberti. Rodin té la voluntat de superar-ho. No es va acabar realitzant el projecte original; Rodin va fer dibuixos i motllos amb guix. En aquest projecte, a la llinda, hi havia la figura de Dante. El que fa Rodin és agafar aquesta figura i, aïllant-la, la converteix en El pensador. Fa un procés de concreció a universalització: converteix la figura concreta de Dante en l'universal, que és el fet de pensar. Rodin vol donar forma al fet de pensar, a l'acte de crear, a l'aparició de la paraula. Posa de manifest el fet de pensar o l'aparició de la paraula, donar forma a allò informe, i això ho fa posant de manifest el conflicte que hi ha; una lluita que demana molta energia, un conflicte gairebé físic basat en la idea de Miquel Àngel de la terribilità.