Rococó i Neoclassicisme: Estils Artístics i les seves Influències

Rococó: des de França s'estendrà a la resta del continent europeu, sobretot a Alemanya i Àustria.

1. Estil decoratiu d'interiors, dins de palaus, esglésies...
2. Ornamentació ostentosa, capriciosa i, de vegades, fins i tot agobiant.
3. Utilitza marbres de colors, miralls, escultures de caràcter exempt, com sobretot relleus sobre guix o estuc que, de vegades, solen ser pintats.
4. Elements: conques, elements abstractes, la porcellana, les teles xineses. En definitiva, es tracta d'un art lligat amb l'aristocràcia.
5. Reflexa l'ambient cortesà de les classes altes de l'antic règim (fins a l'arribada de la revolució francesa).
6. Pintura optimista, galant, un cant a la vida ociosa de la noblesa.
7. Exalta la natura, molta llum i una gran representació de les festes, les joies, els vestits; en definitiva, els luxes.
8. El precedent més immediat és Rubens, sobretot amb els jardins d'amor, que arrenca la temàtica principal d'aquest art amb aquest colorit viu i la seva lluminositat.
9. Pintors principals: Watteau, Boucher i Fragonard.

Neoclassicisme: durant la segona meitat del segle XVIII, creixement econòmic, consolidació de la burgesia i canvi polític. Contraposició formal contra emotivitat.

1. Tornada a la inspiració del món grec i romà.
2. Importància de les excavacions de Pompeia i Herculà produirà una forta veneració pel món clàssic.
3. Naixement de la història de l'art com a disciplina, sobretot després de la publicació d'un tractat d'art per part de Winckelmann.
4. Aparició dels crítics d'art en revistes i periòdics, i també dels tractadistes d'estètica.
5. Socialment, el neoclassicisme és un art d'intel·lectuals i burgesos lligat a la raó i la racionalitat, enfront del barroc rococó que es considerava l'art de l'antic règim de l'aristocràcia (art que busca la raó i l'equilibri).

Arquitectura: temple grec com a model per a edificis civils i religiosos. Panteó i la Madeleine a París.

• Llenguatge: columnes, fris, frontó.
• Predomini de línies horitzontals, formes compactes, plantes regulars.
• Materials nobles a la vista.
• Monuments commemoratius a partir de l'arc triomfal.

Escultura: la grandesa de la Grècia clàssica cohibeix.

• Canon d'acord amb models.
• Tècniques aparentment gregues (marbre blanc polit).
• Temàtica mitològica o històrica.
• Referents clàssics en els retrats.

Pintura: la llibertat de no tenir model.

• Punt de partida en escultura i relleu (la línia predomina sobre el color, ús de colors primaris, llum freda i tènue).
• Temàtica mitològica o històrica.
• Referents clàssics en els retrats.
• Predomini del missatge sobre la forma (s'elimina decoració secundària, simplicitat compositiva, agrupació de personatges no és mai aleatòria i exaltació de la virtut).

La lliçó d'anatomia del doctor Tulp - Rembrandt

Dades bàsiques:

• Autor: Rembrandt (Leiden 1606 - Amsterdam 1669)
• Cronologia: 1632
• Material: oli
• Suport: tela
• Mides: 169 cm x 216 cm
• Ubicació original: sala de juntes de la seu social dels cirurgians d'Amsterdam
• Ubicació actual: Mauritshuis Museum, La Haia

Biografia: Rembrandt és considerat un dels grans pintors de l'art occidental gràcies a la seva manera de concebre les composicions i per la tècnica de les seves pinzellades. La seva manera de concebre les composicions li porta problemes amb els clients. A partir de la Ronda de Nit (1001) entra en una situació de penúria econòmica.

Descripció formal:

1. Iconografia: retrat de grup davant del cadàver d'Adrien van der Kint, el seu cos usat per fer pràctiques de dissecció. El doctor Tulp analitza els tendons del braç esquerre, savant de Set. A la dreta es veu un llibre obert que podria ser el manual d'anatomia del metge flamenc Vesalius.
2. Funció: estètica i propagandística.
3. Composició: tancada piramidal.
4. Línies compositives: diagonals que convergeixen en un vèrtex, la figura més alta, i una línia horitzontal de base composta pel cos.
5. Recursos tècnics: domini del color per sobre de la línia, clarobscur tenebrista, però no se sap d'on surt la llum. Distribueix els personatges en un mateix pla. Les mirades en direcció a diversos punts d'atenció i els cossos inclinats donen un cert moviment a l'escena de grup.

Significat de l'obra:

1. Elements propis de l'estil: l'obra pertany a l'escola de pintura barroca holandesa pel gust pels temes de grup, per la sobrietat en la composició i els complements, pel clarobscur tenebrista i el domini del color.
2. Relació entre forma i funció: retrats com aquests anaven destinats a les seus de les diverses agrupacions burgeses d'Holanda per tal de perpetuar la memòria d'algunes de les seves personalitats.
3. Iconologia: el doctor Tulp era el primer cirurgià d'Amsterdam quan l'ajuntament li cedia el cos. Aquesta cessió de cossos per a dissecció només es produïa una vegada a l'any i només el cirurgià de més prestigi. Per això es va fer retratar en aquest moment.
4. Relació entre l'època i l'obra: la riquesa d'Holanda va fer créixer les ciutats i va afavorir el naixement d'una nova classe social, la burgesia, que demanava obres artístiques amb tipologies noves i diferents.

Trascendència de l'obra: va ser la que va donar la fama inicial a Rembrandt i li va proporcionar molts encàrrecs. Coneixia i admirava el clarobscur de Caravaggio, el seu naturalisme i les seves composicions. Rembrandt va tenir molts admiradors gràcies als seus gravats i a les pintures del seu taller que van despertar admiració en Goya, Delacroix, romàntics i impressionistes.

3 Gràcies - Rubens

Dades bàsiques:

• Autor: Peter Paulus Rubens (1577-1640)
• Títol: 3 Gràcies
• Cronologia: 1639
• Material: oli
• Suport: fusta
• Mides: 221 cm x 181 cm
• Ubicació original: forma part de la col·lecció particular de Rubens. En morir l'artista, la seva dona va voler destruir-la perquè la considerava una obra pecaminosa; finalment, però, va ser subastada i l'adquirí el rei Felip IV.
• Ubicació actual: Museo del Prado de Madrid.

Breu biografia: Peter Paulus Rubens fou un pintor vitalista i optimista. Es va establir a Anvers, on va muntar un taller de pintura que va arribar a ser el més famós de l'època. D'aquest taller sorgiria la gran quantitat d'encàrrecs que el pintor rebria d'arreu. A més, era diplomàtic i això li va permetre viatjar moltíssim i conèixer les corts més importants d'Europa, i va tenir accés a les col·leccions d'art privades on tingué l'oportunitat d'estudiar tots els clàssics. S'considera el pintor de més influència dins el barroc.

Descripció formal:

1. Iconografia: Rubens reprèn un tema clàssic d'una certa difusió en el cinquecento, i ens mostra les 3 protagonistes a punt d'iniciar una dansa entrelligades de braços, nues, amb només un vel molt transparent que les uneix. Segons la mitologia grega, les Gràcies - Eufrosina, Tàlia i Aglaea - eren filles de Zeus i la ninfa Eurinome i eren considerades models de bellesa; per això sempre se les representa nues, perquè tradicionalment s'ha considerat que la bellesa no s'havia d'ocultar. Representen l'afabilitat, la simpatia i la delicadesa. El fet que Aglaea es casés amb l'artesà dels déus va provocar que les relacionessin amb les belles arts i esdevinguessin muses musicals; per aquest motiu, en algunes representacions sortien amb instruments musicals.
2. Funció: estètica.
3. Composició: tancada simètrica.
4. Línies compositives: línies sinuoses verticals en forma d'S.
5. Recursos tècnics: predomini del color sobre la línia. El color de les carnadures és molt clar a causa de la incidència d'una llum d'origen desconegut que provoca un clarobscur en relació amb l'entorn, tant de la garlanda floral de la part alta com del tronc de la banda esquerra, i la font de Cupido i el corn de l'abundància de la dreta. El paisatge idíl·lic del fons amb animals salvatges pasturant li dóna una certa perspectiva i profunditat. El color és intens, sobretot pel que fa a la pell de les protagonistes: i a la barreja de groc, blau i vermell, que en funció del predomini d'un color o d'un altre, dóna diverses textures.

Significat de l'obra:

1. Elements propis de l'estil: l'obra de 3 Gràcies és un dels exemples més reeixits dins la pintura barroca flamenca per la utilització de colors intensos, per la pinzellada solta que elimina la línia, per les formes dinàmiques i per un cert luxe que es posa de manifest en l'escena. La temàtica mitològica també va ser una de les més utilitzades en un país catòlic com era la zona de Flandes.
2. Relació entre la forma i la funció: aquesta obra no va ser cap encàrrec; es tracta d'una obra personal que el propi artista va dur a terme per ell mateix. Degut a aquest fet, va poder mostrar els seus recursos i les seves intencionalitats estètiques: no hi havia cap imposició externa que pogués reprimir la seva llibertat com a artista.
3. Iconologia: la composició és un pretext per estudiar el seu ideal de bellesa femenina amb uns nus exuberants, plens d'energia i vitalitat. Aquest ideal de bellesa, cercat a través d'elements personals i/o de l'època, sembla que queda confirmat per la possibilitat que les dues Gràcies que ens miren de cara siguin els retrats de les seves dues dones: Helena Fourment, la de l'esquerra, i Isabeya Brandt, la de la dreta.
4. Relació entre l'època i l'obra: la pintura flamenca és un bon reflex de la situació política europea del moment. Les guerres religioses havien acabat, per una banda amb la independència d'Holanda i, per l'altra, amb la submissió política de Flandes (actual Bèlgica) a la corona espanyola, i amb l'adscripció religiosa del país al catolicisme.

Trascendència de l'obra: Rubens és la figura més influent de la pintura barroca europea. La seva influència va afavorir que el tractament del color, provinent dels venecians del cinquecento, tingués una difusió molt més àmplia a partir de la interpretació que ell en va fer. Els seus models estètics, no solament físics sinó també pictòrics, tingueren una enorme difusió gràcies als constants viatges que va dur a terme per les corts europees, uns viatges que li permeteren, a més, relacionar-se amb els millors pintors de l'època, com per exemple Velázquez. Per les composicions complexes, per la utilització del clarobscur i la pinzellada solta, pels colors intensos... Rubens és considerat el prototipus del barroc.

Les Menines - Velázquez

Dades bàsiques:

• 1656, oli, tela, 318 cm x 276 cm, estances privades del rei Felip IV (original), Museo del Prado (actual).

Biografia: Velázquez s'forma a Sevilla, comença a pintar escenes costumbristes fins que s'instal·la a Madrid, on arriba a ser pintor reial. Coneix a altres pintors com Rubens, que viatjaven a Itàlia per contemplar les col·leccions reials. Gran coneixedor de tècniques i composicions d'antiguitat i contemporànies. La seva obra s'compón per un ampli ventall temàtic: mitologia, història, religiós, paisatges, costumbristes...

Descripció formal:

1. Iconografia: Velázquez representa la visita de la infanta Margarida, pintant els seus pares, el rei Felip IV i la reina, que s reflecteix al mirall del fons. La infanta acompanya un seguici compost per Agustina, que li ofereix un got d'aigua, i per Isabel, que representa els respectes als reis. A la dreta, els bufons de la infanta, un d'ells dona una puntada de peu a un mastí. Darrere trobem a Doña Marcela i Diego Ruiz, encarregat de vigilar i protegir-les. A la porta, José Nieto, encarregat d'obrir-la. L'escena és a la cambra de l'Alcàsser de Madrid decorada amb quadres de Rubens.
2. Funció: estètica.
3. Composició: tancada però oberta per la banda esquerra i frontalment amb les mirades dels personatges.
4. Línies compositives: verticals i diagonals.
5. Recursos tècnics: predomini del color sobre la línia, pinzellada solta. Espai perspectiu i incidència de llum per la finestra lateral dreta. La porta oberta també és focus de llum que constitueix el punt de fuga. La concepció de l'espai i la llum reben un tractament subtil, perspectiva que integra a l'espectador.

Significat de l'obra:

1. Elements propis d'estil: pintura barroca per la llum que és protagonista de la composició, les pinzellades soltes amb harmonia cromàtica i els enganys òptics. L'element principal del barroc és el joc visual per representar la mirada de les persones, concretament la del rei.
2. Relació forma-funció: Velázquez pretenia representar l'escena quotidiana de la família reial, per tant, el quadre és un dels preferits del rei.
3. Iconologia: el quadre provoca diverses interpretacions, l'adulació a la monarquia i la reafirmació monàrquica en què el rei tot ho veu. El joc de representar la mirada del rei com a tema, que els quadres mitològics penjats a les parets parlen de les belles arts i que a la mort del pintor el rei li fes pintar la creu de Sant Jaume distingia els nobles d'aquest ordre.
4. Relació entre l'època i l'obra: el quadre reflecteix perfectament l'ambient de les corts de les monarquies d'Europa, on la vida distesa anava acompanyada de tota una sèrie de càrrecs al voltant de les famílies reials.

Trascendència de l'obra: aquest quadre va tenir un profund reconeixement dels altres artistes (Goya, per exemple, és un admirador) i a més van fer quadres com a homenatge a Velázquez. Altres s'han deixat seduir per l'obra com Picasso, que va fer 43 interpretacions de Les Menines. La seva obra també ha tingut un gran acolliment popular ja que ha estat considerat un dels pintors més representatius del barroc i de tots els temps.

Oració a l'Hort del Getsemaní - Salzillo

Dades bàsiques:

• Títol: Oració a l'Hort d'Getsemaní
• Autor: Francisco Salzillo (Múrcia, 1707 – 1783)
• Cronologia: 1754
• Estil: barroc
• Tècnica: fusta policromada i encarnada.
• Temàtica: religiosa
• Localització: Museu Salzillo (Múrcia)

Autor: fill i deixeble de l'escultor napolità Nicolás Salzillo. Sempre va viure a Múrcia, fent escultura religiosa per a convents i esglésies. Amb altres intel·lectuals va fundar, l'any 1777, la Reial Societat Econòmica d'Amics del País, i l'any 1779, l'Escola de Dibuix que va presidir. L'any 1752 la confraria de Jesús Natzarè de Múrcia li encarrega una sèrie de vuit passos processionals, en els quals, al realisme esmentat, Salzillo impregna un sentiment religiós molt profund. Va cultivar un estil molt personal, treballant quasi sempre la fusta policromada amb tècniques com l'acabat del cabell a punta de cisell o l'alaurat en forma d'estries molt fines.

Descripció formal: el grup escultòric de l'Oració a l'Hort d'Getsemaní forma part del conjunt de vuit passos de Setmana Santa que Salzillo féu per a la confraria de Nuestro Padre Jesús Nazareno de l'església de Jesús de Múrcia. El conjunt de l'Oració a l'Hort està compost de dos grups: l'àngel amb Crist, aquest en una imatge d'vestir, i tres apòstols dormint. Sens dubte, és l'obra més coneguda de Salzillo. Les figures dels apòstols, en contraposició, són d'un gran realisme. Destaca el suau modelatge de les figures així com la policromia dels vestits i objectes. Demostra una tècnica molt acurada en l'encarnat, de gran suavitat en la cara, el cos i els braços, sobretot de l'àngel. En Crist s'observa una certa morbidesa groc/violeta, que accentua l'expressió angoixada, i en les cares dels apòstols expressa un gran realisme popular. Aquest grup de tres figures destaca per l'enginyós estudi de les actituds: Sant Joan dorm profundament sobre el seu braç estès; Sant Jaume descansa en actitud descuidada i Sant Pere, amb l'espasa a la mà, està també dormint però amb actitud d'alerta.

Temàtica, significat i funció: després del sopar, Jesús i els seus deixebles van anar a resar a l'Hort d'Getsemaní. Els apòstols es van quedar dormits i Jesús va patir un moment d'ansietat en sentir l'imminent destí. Tanmateix, va decidir acatar la voluntat de Déu. L'àngel ha baixat a la terra per assenyalar el calze. El sentit de devoció està present de manera clara, i també el sentit didàctic de la imatge contrareformista dirigida als sentits. Salzillo, home d'una gran religiositat, pensa que el procés creatiu parteix d'una actitud, fruit de la praxis, i d'una llum divina que inspira l'obra. Per aquesta raó, en l'obra, contraposa la bellesa del grup de Crist i l'àngel amb el realisme popular dels apòstols.

Models i influències

L'obra de Salzillo s'emmarca en la tradició imatgera espanyola del segle XVII, però incorpora un sentit estètic que recorda Bernini. Incorpora una mirada a la realitat, sobretot en els seus personatges no divins, que tenen els trets dels homes de l'horta murciana. En el moment de la seva creació, va possibilitar una major identificació entre l'obra i l'espectador. Salzillo s'inspira també en els gravats de la Bíblia.

Jurament dels Horacis - David

Dades bàsiques:

• Jurament dels Horacis.
• Autor: Jacques-Louis David (París 1748 - Brussel·les 1825)
• Material: oli
• Suport: tela
• Mides: 330 x 425
• Ubicació: Musée du Louvre, París.

Biografia: la vida de David és paral·lela a la revolució francesa. Després de formar-se al costat de figures del rococó, Boucher i Greuze, va ser becat per estudiar a Roma, on va rebre la influència de l'estètica clàssica. Al tornar, s'impregnà del sentiment revolucionari i va participar en la política com a diputat i amb quadres compromesos fins que Napoleó el nomena pintor imperial. Amb la caiguda de Napoleó, s'exilia a Bèlgica fins a la seva mort.

Descripció formal:

1. Iconografia: la ciutat d'Alba pretenia imposar-se a la zona del Laci. Per tal de no provocar una guerra, s'arribà a l'acord que tres germans de les famílies més importants de cada ciutat lluitessin contra els altres i que la victòria comportaria el domini de la ciutat que representessin. Va enfrontar els germans Horacis de Roma contra els Curacis d'Alba Longa. L'escena recull el moment del jurament que fan de defensar Roma per damunt de les seves vides, davant del seu pare i de les dones de la família. Victòria final, amb la supervivència d'un dels germans Horacis, que supera el predomini de Roma i la mort de Camilla, a mans del seu germà perquè plorava la mort d'un enemic de la pàtria.
2. Funció: cívica i estètica.
3. Composició: tancada i simètrica, el pare, les espases i l'arc central són el centre de la composició.
4. Línies compositives: diagonals.
5. Recursos tècnics: domini de la línia per damunt del color, intens i simbòlic, perspectiva marcada per la cambra i les rajoles.

Significat de l'obra:

1. Primera pintura neoclàssica, presenta claredat compositiva i un intent de buscar la bellesa física i moral dels protagonistes.
2. Relació entre forma i funció: exaltació del passat per exaltar el present.
3. Iconografia: exaltació del sacrifici personal i familiar pel bé de la comunitat a la qual pertany i de defensa dels valors comuns.
4. Relació entre època i obra: l'antic règim era més inestable, l'aristocràcia i la burgesia proposaven un canvi radical vers a una monarquia parlamentària, van intentar modificar-la amb un canvi de mentalitat que s'havia d'aconseguir a través de la cultura i l'ensenyament.

Trascendència de l'obra: trenca amb la tradició del rococó, inaugura l'època contemporània, una tornada als models més clàssics.

Església de la Madeleine - Vignon

Dades bàsiques:

• Autor: Pierre Vignon (França 1763 - París 1828), amb la participació d'altres arquitectes francesos com Contant i Couture.
• Tipus de construcció: religiosa. En un principi temple de caràcter laic, posteriorment transformat en església.
• Nom de la construcció: església de la Madeleine o temple de la Gloriosa.
• Cronologia: 1806-1842.
• Ubicació: París.

Breu biografia: Vignon és conegut, sobretot, perquè fou un dels arquitectes d'aquest temple, dedicat a la glòria de l'exèrcit francès de Napoleó. L'obra no va tenir influències en generacions posteriors.

Anàlisi formal:

1. Planta-espai: planta exterior rectangular periptera amb una escalinata d'entrada i un pòrtic octàstil corinti. La cel·la rectangular a l'interior conté una planta de creu grega.
2. Materials constructius: pedra grisa.
3. Sistema constructiu: arquitravat a l'exterior i de volta a l'interior.
4. Elements de suport: sobre un podi a l'exterior, s'aixequen columnes corinties amb el fust acanalat; a l'interior, mur i petxines.
5. Elements sostinguts: a l'exterior, un sostre amb dues aigües, interior i a tres cúpules.
6. Il·luminació: Vignon va seguir el model del Panteó de Roma i va dissenyar oculs a les cúpules.

Espai exterior:

1. Volums: paral·lelepipede amb sostre a dues aigües triangular.
2. Façanes: pòrtic octàstil amb columnes corinties i frontó.
3. Urbanisme: situat a la plaça de la Concorde, part del gran projecte de Napoleó de reformar París a la manera de Roma.

Elements decoratius: l'edifici s'adapta a l'ordre corinti amb el fust de les columnes estriat al timpà i a columnes i a escultures que representen el judici final.

Significat de la construcció:

1. Elements propis de l'estil: l'autor va copiar elements de la Maison Carrée per dissenyar l'església, tant per la concepció estètica com tipològica.
2. Relació entre la forma i la funció: l'immens espai interior de l'edifici permet acollir els fidels en totes les cerimònies.
3. Elements simbòlics: aquesta obra es va projectar inicialment com a temple laic, dedicat a exaltar l'exèrcit de Napoleó; l'autor volia transmetre que l'edifici era símbol de la raó.
4. Relació de l'obra amb l'època: l'any 1806, l'emperador francès Napoleó va decidir encarregar a Vignon la construcció d'un temple de caràcter laic en honor al seu exèrcit, peça bàsica per a l'exèrcit napoleònic; un cop Napoleó va caure, el nou govern la va fer església.

Trascendència de l'obra: malgrat que la Madeleine no va suposar cap innovació en l'aspecte tècnic i estructural, l'església va servir de model als arquitectes encarregats d'elaborar obres de caràcter oficial en els diferents estats europeus del segle XIX.

Eros i Psique - Canova

Dades bàsiques:

• Autor: Antonio Canova.
• Títol: Eros i Psique.
• Cronologia: 1787-1793.
• Material: marbre.
• Forma: grup exempt.
• Mides: 1,55 cm x 1,68 cm.
• Ubicació actual: Museu del Louvre, París.

Breu biografia: Canova es va formar dins d'una estètica barroca. Es va convertir en la figura central del neoclassicisme escultòric. Escultor predilecte de Napoleó.

Descripció formal:

1. Iconografia: aquesta obra de temàtica mitològica narra com Psique, nerviosa quan descobreix que Eros, déu de l’amor, s'ha enamorat d'ella, acaba ofenent-lo. Psique consulta l'oracle de Venus, que la castiga a fer-li buscar el càntir de Proserpina, que conté el secret de la bellesa. Psique no pot resistir la temptació d'obrir el càntir i cau en un son profund. El déu Eros, s'en compadeix i la desperta amb un bes.
2. Funció: estètica.
3. Composició: oberta i simètrica.
4. Línies compositives: el conjunt de l'escultura té forma de X i el centre és circular.
5. Recursos tècnics: l'autor va treballar molt en la superfície fins a aconseguir una superfície molt polida.

Significat de l'obra:

1. Elements propis de l'estil: la temàtica mitològica, el treball del marbre i una claredat compositiva fan d'aquesta obra una peça neoclàssica. La combinació en forma de X li confereix un moviment barroquitzant.
2. Relació entre la forma i la funció: el resultat de molts esbossos previs és una obra amb moviment harmònic.
3. Iconologia: anava destinada a un públic aristocràtic que volia prestigiar-se amb referències als temps clàssics.
4. Relació de l'obra amb l'època: les descobertes de ruïnes, estudis de l'antiguitat clàssica, divulgació de llibres, etc., van fer que es visqués un moment de retorn al passat del món occidental.

Els fusilaments del 3 de maig - Goya

Dades bàsiques:

• Títol: El 3 de maig de 1814.
• Autor: Francisco de Goya.
• Cronologia: 1814.
• Tècnica: oli sobre tela.
• Mides: 266 x 345 cm.
• Estil: neoclàssic-romàntic.
• Localització: Museo del Prado (Madrid).

Breu biografia: Goya és un dels creadors més grans de tots els temps. Va aprendre l'ofici a Saragossa i va viatjar a Itàlia a estudiar més italians. Va adquirir l'estètica neoclàssica. Va ingressar a la Reial Fàbrica de Tapisos, on va realitzar quatre sèries de cartrons seguint els paràmetres classicistes del moment. Carles IV el va nomenar pintor de cambra.

Descripció formal:

1. Iconografia: la composició s'articula en tres grups amb un paisatge de cases al fons. A l'esquerra veiem un conjunt de persones, unes mortes, d'altres en el moment de màxim dramatisme abans de l'execució i un grup que espera el seu moment amb por i desesperació. L'espai de la dreta està ocupat per l'escamot de soldats arrenglerats en diagonal. La composició s'articula en relació a la figura que, amb els braços oberts, sembla encarar-se als soldats. La línia de l'horitzó alta fa que l'espectador es converteixi en un protagonista més i, alhora, potencia el realisme del tema representat. Destaca l'expressivitat dels personatges. Els soldats francesos semblen autòmats, figures que representen la repressió. Els terrats de les cases donen realisme a l'escena, ja que la situen en un lloc concret: Madrid.
2. Funció: històrica i al·legòrica.
3. Composició: oberta.
4. Recursos tècnics: la llum serveix per il·luminar amb força els personatges de l'esquerra, mentre que l'ombra envolta els soldats de la part dreta. La gamma cromàtica és força reduïda, potencia el dramatisme de l'escena, mentre que unes pinzellades llargues i obertes accentuen l'expressivitat del conjunt. La llum i el color ajuden a crear una gran profunditat.

Iconologia: l'acció se situa a la muntanya del Príncep Pío. Destaca la inclusió en l'escena d'una dona i un frare, la qual cosa dóna versemblança a l'escena, ja que aquella nit va ser afusellat l'eclesiàstic Francisco Goyego i Davila, i les dones s'havien afegit a la lluita, sent víctimes també de la repressió. La figura de l'home amb els braços en creu s relaciona amb la crucifixió de Jesús, mentre que els colors groc i blanc simbolitzen l'església, mentre que la llum és una metàfora de la presència de Déu.

Relació de l'obra amb l'època: no se sap, un cop fets els quadres, quina va ser la seva funció, si com a decoració d'un arc de triomf en honor del retorn de Ferran VII, o per la celebració commemorativa del 2 de maig.

Trascendència de l'obra: aquesta obra segueix la tradició de la plàstica barroca, a la manera dels martiris de sants, amb tota la seva cruesa. Alhora, el fort contrast de llum i ombra és deutor del tenebrisme hispà i de solucions italianes del segle XVII.