La Revolució Industrial a Catalunya i el moviment obrer

El Sexenni Democràtic (1868-1874)

Causes de la Revolució

Crisi financera

La crisi financera va ser causada pels ferrocarrils espanyols, que van produir uns rendiments escassos. A més, les accions ferroviàries a la borsa van caure estrepitosament. Tot això va coincidir amb la greu crisi industrial, sobretot a Catalunya.

Crisi industrial

La Guerra de Successió dels EUA va interrompre les exportacions de cotó. Això va fer que el sector cotoner català no pogués fer front a la pujada de preus i es va iniciar una crisi de subsistències.

Crisi de subsistències

A causa de les males collites, es va produir una carestia de blat. Els preus d'aquest producte van començar a pujar i algunes indústries van tancar portes. L'atur va augmentar i el nivell de vida va baixar.

Descontentament social

Els comerciants van reclamar un nou govern per poder salvar les inversions de la borsa i no arruïnar-se. Les indústries demanaven proteccionisme i els obrers denunciaven la seva misèria.

El moviment revolucionari

El 1867, es va produir un moviment insurreccional a Catalunya, amb protestes de demòcrates i republicans. El moviment va ser censurat. El 1866, es va acabar amb el moderantisme al poder. Es va signar el Pacte d'Ostende, un acord entre progressistes, unionistes i demòcrates per acabar amb els moderats i establir una monarquia o república. El 1868, es va produir el pronunciament militar de La Gloriosa, una revolució contra el govern d'Isabel II, liderada pel general Prim. Es van formar juntes revolucionàries per donar suport al cop. Isabel II es va exiliar i les juntes revolucionàries van prendre el poder.

El govern provisional i la Constitució de 1869

La gent del Pacte d'Ostende volia governar. Es va formar un govern provisional amb progressistes i unionistes, que van marginar els republicans i demòcrates. Es va elaborar la Constitució de 1869, que establia una monarquia parlamentària. El 1870, es va iniciar el regnat d'Amadeu de Savoia.

El moviment obrer (1875)

La Revolució Industrial a Catalunya

La Revolució Industrial, iniciada durant el segle XVIII a Gran Bretanya, es va dur a terme a Catalunya des de finals d'aquest segle i durant tot el segle XIX. El 1900, Catalunya era un país industrial, amb una societat bàsicament urbana, mentre la resta d'Espanya continuava tenint una economia principalment agrària i una societat rural tradicional.

La diferent evolució econòmica de Catalunya dins Espanya s'explica per la proximitat geogràfica a Europa (d'on procedia la tecnologia), l'existència d'un esperit d'iniciativa empresarial, el dinamisme de Barcelona i, sobretot, per la inversió a la indústria d'una part dels estalvis generats per la modernització de l'agricultura catalana durant el segle XVIII.

A Catalunya, durant el segle XIX, es va crear un nucli industrial de proporcions reduïdes, basat al sector tèxtil cotoner. La industrialització catalana es va beneficiar de la política econòmica proteccionista de l'Estat, que imposava el monopoli dels productors nacionals sobre els mercats espanyol i colonial (Cuba, Puerto Rico i Filipines); el proteccionisme, però, afavoria una producció de baixa qualitat, no competitiva als mercats internacionals. El mercat espanyol era, a més, d'escàs poder adquisitiu, i estava poc integrat, a causa de les dificultats en les comunicacions.

Respecte de la resta d'Europa occidental, la industrialització de l'economia catalana es va produir amb retard, amb una mecanització limitada, amb empreses petites o mitjanes i, en general, amb una productivitat baixa, a causa de la manca de tecnologia pròpia i d'una menor qualificació de la mà d'obra. Un inconvenient afegit va ser la manca de recursos naturals, com el ferro i el carbó, necessaris per al sector metal·lúrgic. Aquest, però, es va desenvolupar a finals de segle, com també el sector químic.

Fases de la industrialització a Catalunya

La primera fase de la industrialització a Catalunya correspon al darrer terç del segle XVIII, quan es va iniciar la mecanització del tèxtil cotoner amb màquines angleses. Entre 1808 i 1830, la guerra del Francès i la pèrdua de les colònies continentals americanes van interrompre el creixement industrial. Tot seguit, durant els anys trenta, es va accelerar la mecanització de la filatura amb la introducció de la màquina de vapor; la necessitat d'importar carbó va fer que les noves fàbriques (vapors) s'instal·lessin al litoral, sobretot a prop del port de Barcelona. Durant els anys cinquanta es desenvolupà la construcció de la xarxa de ferrocarrils; la primera línia que es va construir a Espanya va ser el tram Barcelona-Mataró (1848). Aquest nou sistema de transport va unificar el mercat espanyol, revolucionant el transport de mercaderies i facilitant les migracions del camp a les ciutats. El decenni dels seixanta va ser un període de forta expansió, interrompuda el 1866 per l'encariment del cotó (interrupció de les importacions a causa de la guerra civil d'EUA).

Conseqüències socials de la industrialització

Per una altra banda, la industrialització va crear una nova societat, marcada per l'oposició de dues noves classes socials: la burgesia industrial i la classe obrera. Les condicions de vida i treball dels primers obrers eren força precàries, per la qual cosa aviat es van multiplicar les seves reivindicacions i van aparèixer organitzacions de defensa dels seus interessos i d'ajut entre els seus membres (sindicats, cooperatives, etc.). Va néixer, doncs, el moviment obrer.

Les condicions de vida eren molt dures, no només els salaris eren reduïts, les cases de molts eren barraques petites i miserables, situades en barris densament habitats i degradats, sense serveis d'higiene ni de clavegueram. Les malalties infeccioses (tuberculosi, còlera) es propagaven ràpidament i això significava que tota la població es veia afectada. Això era a causa de la mala alimentació i les llargues jornades de treball. La vida mitjana del treballador era de 19 anys.