La Restauració Borbònica a Espanya: 1874-1902

1 - Monarquia Constitucional

Projecte monàrquicoconstitucional

Antonio Cánovas, andalús, procedent dels sectors més conservadors i literalistes, tenia molt clar que l'únic sistema polític possible a Espanya era la monarquia. Per què? Per tradició i perquè creia que les característiques del poble espanyol necessitaven un rei. Qui podia ser? Isabel II? No, ja que l'havien expulsat, però sí el seu fill (jove, criat fora d'Espanya, educat amb les millors coles d'Europa, culte, militar). Alfons va acceptar les condicions que Cánovas va imposar i Alfons XII va tornar a Espanya.

Cop d'estat de Martínez Campos

Alguns sectors monàrquics van voler accelerar el procés restaurador. Martínez Campos es va aixecar a Sagunt i va proclamar Alfons XII rei d'Espanya al desembre de 1874. Cánovas ho va lamentar profundament, però el cop d'estat ja s'havia produït. Alfons XII va tornar a Madrid al gener de 1875.

Constitució de 1876

Elaborada a partir dels principis ideològics conservadors de la Constitució de 1845. Rei, Corts, Govern: tres elements clau del nou ordre polític. El rei conservava molt poder: manava l'exèrcit, tenia poder per convocar, suspendre i dissoldre les Corts. Les Corts s'organitzaven de manera bicameral, amb un Congrés i un Senat. El rei era inviolable. Religió catòlica. La Constitució s'adaptava al partit polític que estigués al govern; hi havia lleis que es podien modificar, això vol dir que era flexible.

Del sufragi censatari al universal

La Constitució no abordava el tema del sufragi. La primera llei electoral, la de 1878, va ser aprovada per un parlament amb majoria conservadora i establia un sistema de sufragi censatari. La segona, la de 1890, aprovada pels liberals, establia el sufragi universal per als homes majors de 25 anys.

2 - Mecanismes polítics de la Restauració

El bipartidisme i el torn de partits

Dos partits en el govern: liberals i conservadors. L'estructura política era que els conservadors governaven, i amb una situació conflictiva, el partit conservador plegava. Automàticament, el rei dissolvia les Corts i convocava eleccions. Qui guanyava les eleccions governava, però al cap d'uns anys dimitia, el rei tornava a fer eleccions i governaven altre cop els conservadors. Això vol dir que sempre un dels dos partits guanyava. Teòricament, l'alternança era espontània, però el 1885 Alfons XII va morir als 28 anys, víctima d'una tuberculosi. Què passava ara? I a més, la reina estava embarassada de sis mesos. Es va fer el Pacte del Pardo, aquesta alternança era oficial, un pacte per evitar que cap altre partit es carregues el sistema.

Manipulació electoral i l'estructura caciquista

El sistema funcionava perquè el monarca encarregava a un dels dos líders dels partits la formació de govern. El líder escollit formava govern, convocava eleccions i deia al ministre de governació que obtingués la majoria parlamentària necessària. Pagaven a la gent, afegien vots, votaven els morts, afegien noms inventats. El ministre passava la informació als governants civils de les províncies. A part de fer trampes, tenien l'ajuda dels caciques locals. Caciques: propietaris rics, amb poder i gran influència a la província. Els caciques deien als obrers a qui havien de votar (amb suggeriments o amb amenaces), i la gent feia el que els deien.

4 - Primera República (1873-74)

Fracàs d'Amadeu I, les Corts proclamen la República

A Espanya hi havia dos tipus de republicans: els unitari (Espanya un estat i prou) i els federalistes (Espanya un estat federal, cada estat amb les seves pròpies lleis).

Proclamació de la República

L'11 de febrer de 1873, unes Corts constituïdes en Assemblea Nacional amb un clar predomini dels monàrquics radicals, van proclamar la Primera República. La república era acceptada pels radicals com a solució al fracàs de la monarquia. Per aquest motiu, el nou govern va adoptar mesures per evitar la proliferació de juntes revolucionàries republicanes.

La difícil estabilització de la República

La situació era molt delicada: els carlins amenaçaven viles i ciutats, els republicans catalans pressionaven perquè la república adoptés una estructura federal, però no es va acceptar. Els federals intransigents van demanar la República federal, i finalment hi va haver un intent de proclamar l'estat català. Pi i Margall va adoptar mesures per impedir el triomf de la iniciativa. L'opció de Pi era el federalisme, però volia arribar-hi de manera gradual. La república també tenia una forta oposició.

Eleccions a Corts Constituents

Al maig de 1873 es van celebrar eleccions per a Corts Constituents. L'ampliació del dret de vot als majors de 21 anys va permetre que el nombre de vots augmentés, però l'absència del 60% va afavorir els republicans federals, que van obtenir el 87,9% dels escons i van elaborar el projecte de constitució.

Projecte de Constitució Federal

L'estructura federal de l'estat trencava amb la tradicional centralització. La federació estava integrada per 15 estats peninsulars. La Constitució reconeixia als estats una autonomia econòmica i administrativa completa, i tota l'autonomia política compatible amb l'existència de la república. Les Corts eren bicamerals i els diputats elegits per sufragi universal directe; els senadors elegits per les Corts li donaven al Senat un caràcter de cambra territorial. Degut a la crisi, el text no va prosperar.

El moviment cantonalista

Federalistes + extremistes. Consistia en què els ajuntaments fossin autònoms. Pi i Margall va intentar parar el moviment insurreccional, però no va aconseguir neutralitzar-lo. Les autoritats van ser substituïdes per juntes revolucionàries. Alguns cantons van elaborar constitucions pròpies.

Dimissió de Pi i repressió del moviment insurreccional

Pi i Margall no volia utilitzar la repressió que se li exigia; ell es va negar i va dimitir. Salmerón va intentar aturar el moviment amb contundència, però no la suficient. Li van proposar que fes legal la pena de mort, es va negar i va dimitir. Castelar el va substituir i va aplicar la pena de mort. Castelar va suspendre les Corts perquè el president actués amb llibertat.

Cop d'estat del general Pavía

El capità general de Madrid i partidari de la duresa va oferir a Castelar prorrogar la suspensió de les Corts, tancades des del 20 de setembre, i no donar explicació de l'acció. Llavors Pavía va aprofitar per fer un cop d'estat. Pavía va entrar a les Corts, va situar l'exèrcit a les Corts, va obligar els diputats a marxar i va posar fi a la república. Amb el cop d'estat de Pavía, Serrano va ser nomenat de nou president de l'executiu, si bé la república no va desaparèixer, sense bases socials. Es va esdevenir una dictadura personalista.

5 - Tercera Guerra Carlina (1872-76)

Entre el neocatolicisme i l'opció militar

El destronament d'Isabel II i la manca de candidat van donar forces al carlisme. En una carta oberta adreçada al seu germà Alfons des de París, el pretendent carlí, Carles, manifestava el seu desig de ser rei de tots els espanyols. Oferia una nova imatge del carlisme. Durant el període de regència, el carlisme va multiplicar les accions de propaganda per obtenir majoria de vots, però en el si del carlisme es van definir dues posicions: la que optava per la via legal de participació parlamentària i la que optava per la via militar.

L'opció militar

Els 51 diputats obtinguts pels carlins van animar Carles a donar suport a Càndid Nocedal. Els resultats de les eleccions d'abril de 1872 van fer que els carlins perdessin la meitat dels diputats; aquell mateix mes van haver-hi aixecaments carlins al País Valencià, Aragó i Catalunya.

Força del carlisme a Catalunya

Catalunya havia perdut les seves lleis pròpies, i davant de la promesa carlina de recuperar-les, Catalunya va defensar la promesa carlina perquè, si guanyava la guerra, pensaven recuperar les lleis que havien perdut.

7 - Guerra Llarga (1868-1878)

Espanya a principis del segle XIX

Espanya a principis del segle XIX havia perdut les seves colònies, només quedaven les Filipines, Puerto Rico i Cuba, que era fonamental per la seva localització geoestratègica, com a primera productora mundial de sucre i gran productora de tabac. La Revolució de Setembre no va donar una solució acceptable a les aspiracions d'independència dels cubans, això va donar pas a la Guerra Llarga.

El ''Grito de Yara''

A l'octubre de 1868, Carlos Manuel de Céspedes va liderar l'aixecament armat contra la dominació espanyola. El Grito de Yara va rebre el suport dels líders independentistes Máximo Gómez i Antonio Maceo, que comptaven amb l'ajut dels negres emancipats i dels plantadors pobres.

Ambigüitats i mà dura

El capità general de Cuba, Francisco Lersundi, va organitzar la repressió del moviment independentista. Les autoritats espanyoles van plantejar vendre l'illa als EUA, però l'oligarquia espanyola va reaccionar amb fermesa i va imposar la solució de la força.

La Pau de Zanjón

Els insurrectes, malgrat el suport dels EUA, van ser derrotats, i el 1878 van signar la Pau de Zanjón.