Renovació Teatral i Autors Catalans: De Pedrolo a Fuster

La Renovació Teatral

El teatre fou el gènere amb més entrebancs i que es reactivà més tard. Del 1939 al 1946, la dictadura va prohibir les representacions que no reforçaren la seua ideologia. Al Principat, es mantingueren Els Pastorets i, al País Valencià, els Miracles Vicentins. Després del 1946, es permeteren les obres que no contingueren problemes quotidians, socials i polítics. A València, es potenciava el teatre còmic "sainetesc". Durant els anys 50, hi ha temptatives d'obres de cambra i independent, les quals queden reduïdes a àmbits intel·lectuals. El nostre teatre oscil·la entre la continuïtat i la renovació. Destaquem les tendències simbòliques, existencialistes i realistes. A Catalunya, remarquem: Joan Oliver, Josep Palau i Fabre i, entre els renovadors, Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. Al País Valencià, el nostre circuit es recuperà més lentament. Pel que fa a les illes, les obres són de caire regional-tradicional. L'alternativa és, entre d'altres, Llorenç Villalonga i Blai Bonet. Salvador Espriu connecta amb els seus símbols poètics. Joan Brossa té una obra de 300 peces, encara que són marginades i poc representades; barreja elements de la vida quotidiana de l'entorn obrer amb la tradició popular.

Manuel de Pedrolo

Fa un teatre que és una crònica del feixisme espanyol i planteja unes situacions humanes universals que el fan perdurable. El teatre ens dona una visió del franquisme. La vida en què es troben els personatges en pateixen la situació: s'enfronten a aquestes situacions amb una lògica força rigorosa: el seu pensament vol introduir l'ordre en el desordre. I, més clarament, en Situació Bis, planteja el mateix tema que fins al darrer mot d'Aleixandre Ballester: hi ha una revolució, però amb un simple canvi de persones, sense canviar el marc de poder. En la producció dels anys 60, es produeix un canvi: les situacions que planteja són molt explícites. L'explicitació de la denúncia contra l'estat espanyol fa que la seua producció deixe de ser publicada i representada fins després de la mort del cap d'estat espanyol, Franco: aquest fet deu explicar també la minva de producció teatral. Amb la sentència, el canvi ja és radical. Després, no escriurà teatre. La seua producció teatral es finalitza amb set esquetxos, entre els quals destaquen Maxidrona en minifirma i Llibertat d'expressió.

Obres:

• La mà contra l'horitzó
• Balanç fins a la matinada
• Cendra per Martina
• Crèdits humans
• Cruma
• Homes i no
• Situació bis
• Cal protestar fins i tot quan no serveix de res
• Cròniques
• A pell vella al fons del pou
• Fins al darrer mot

L'Escriptura Teatral Actual

A partir dels anys setanta, els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

1. Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i, sovint, representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple, La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral, o La Fura dels Baus o els Comediants, que converteixen un estadi olímpic en un teatre.
2. Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l'interior del grup. Rebutgen, així, la figura de l'autor teatral que escriu sol, a casa seua. En són un exemple Els Joglars.
3. Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s'ha de representar; hi ha, doncs, una implicació total en l'obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
4. Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental, ha augmentat l'interès i la investigació per les formes teatrals africanes i, sobretot, orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
5. Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l'expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l'obra sobre una pantalla amb actors que, de sobte, la travessen (La Cubana).

Josep Maria Benet i Jornet

D'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc.). Benet i Jornet tracta la problemàtica d'aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l'actitud d'aquells que, una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició, s'oblidaren de les penúries que havien passat. Però, si avui dia és conegut, és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i "El cor de la ciutat". "Poble Nou" fou la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d'estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L'acció se situava a Barcelona, que esdevenia, així, símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie, s'intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.

Obres:

• Berenàveu a les fosques
• La desaparició de Wendy
• Quan la ràdio parlava de Franco
• E, Testament
• "Poble Nou"
• "Rosa"
• "Nissaga de Poder"
• "Laberint d'ombres"
• "Ventdelplà"
• "El cor de la ciutat"

Joan Fuster

Com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana del segle XX. Fou un intel·lectual compromès amb els indigents i amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. La seua dedicació a l'assaig és amplíssima, va escriure assaig humanístic, sociopolític i d'història cultural. El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fórmules col·loquials. La seua mirada és subtil, sagaç, irònica i, moltes vegades, càustica. Fou especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seua forta càrrega ideològica. Fuster hagué de vèncer en la seua trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d'ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica.

Obres:

Sobre Narcís. 3 poemes. Ales o mans. Va morir tan bella. Antologia del surrealismo español. Terra en la boca. Escrit per al silenci. La poesia catalana fins a la Renaixença. El descrèdit de la realitat. Antologia de la poesia valenciana. La poesia catalana. Les originalitats. Indagacions possibles. Recull de contes valencians. Antologia poètica. Un món per a infants. Judicis finals. Ciutat. Vida i mite del famós bandoler. Poetes, moriscos i capellans. Qüestió de noms. Raimon. Diccionari per a ociosos. Barcelona. Causar-se d'esperar. Combustible per a falles. L'home, mesura de totes les coses. Barcelona. Examen de consciència. Heretgies, revoltes i sermons. Abans que el sol no creme. L'Albufera de València. Babels i babilònies. Literatura catalana contemporània. Rebeldes y heterodoxos. Contra Unamuno y los demás. La Decadència al País Valencià. Un país sense política. El blau en la senyera. Contra el noucentisme. Destinat (sobretot) a valencians. Notes d'un desficiós. Ara o mai. Indagacions i propostes. Veure el País Valencià. Cultura nacional i cultures regionals dins els Països Catalans. Sagitari. Pamflets polítics. Punts de meditació. Set llibres de versos. Llibres i problemes del Renaixement. Textos d'exili.

Joan Francesc Mira

L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment el seu ús polític. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear "consciència col·lectiva", i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets, són els temes centrals. Moltes de les reflexions de Mira es basen en l'experiència, la seua i la dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d'unes obres que resulten accessibles i suggeridores. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s'autoproclamen "normals".

Obres:

El bou de foc. El desig dels dies. Viatge al final del fred. Els treballs perduts. Borja Papa. Purgatori. El professor d'història. Quatre qüestions d'amor. Els cucs de seda. Som. Llengua i Literatura. Un estudi d'antropologia social al País Valencià. Els valencians i la terra. Introducció a un País. Població i llengua al País Valencià. Crítica de la nació pura. Hèrcules i l'antropòleg. Sense música ni pàtria. Sobre la nació dels valencians. Cap d'any a Houston.