René Descartes: Biografia, Obres i Filosofia

René Descartes (1596-1650)

René Descartes, conegut també com a Cartesius (nom llatinitzat), va ser un filòsof, matemàtic i físic francès d'una família benestant. Va estudiar al col·legi jesuïta La Flèche, on va llegir obres de diversos autors. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Poitiers. Va lluitar a l'exèrcit contra les tropes espanyoles. Després va viatjar per Europa, va passar una temporada a París i, finalment, es va establir a Holanda. El 1649, la reina Cristina de Suècia el va convidar a Estocolm per ensenyar-li la seva filosofia. Descartes va acceptar, ja que a Holanda la tolerància havia disminuït. Amb una salut fràgil, Descartes va morir el 1650 a Estocolm, a causa, possiblement, de les exigències de la reina, que volia començar les classes a les 5 del matí.

Obres importants

• Discurs del mètode (1637)
• Meditacions metafísiques (1641)
• Regles per a la direcció de l'enginy (1701)
• Els principis de filosofia (1644)
• Tractat de l'home (1664)
• El món o Tractat de la llum (1664) (No publicada a causa del que va succeir a Galileu)
• Tractat de les passions (1649)

La raó, un nou criteri de veritat

Va ser educat en una ciència basada en l'astronomia. Creia necessari construir una nova filosofia a partir de fonaments sòlids, segurs i indubtables. Per això calia un criteri de veritat que no es trobés en el pensament, sinó en les matemàtiques, una ciència exacta que es basa en l'evidència i la certesa, i que serveix de model per a un mètode racional i universal. Descartes aplica aquesta idea a les ciències en general, intentant estudiar-les com si fossin matemàtiques.

El mètode cartesià

Mètode ve del grec "metà" (cap a...) i "odos" (camí), és a dir, "camí cap a...". El mètode és un procediment essencial, un conjunt de regles segures i fàcils, de normes, uns passos a seguir que eviten que es pugui prendre una cosa falsa com a veritable per descobrir la veritat, la certesa, quan no hi ha dubte.

Mètode matemàtic

• La Intuïció: És la base, l'axioma, una veritat evident que no cal justificar, amb la qual la ment comprèn completament una qüestió sense cap dubte.
• La Deducció: Es basa en la lògica. Si tenim un coneixement, en podem deduir un altre que es fonamenti en l'anterior.

Les regles del mètode

1. L'evidència és un criteri de la veritat, és tan clara i distinta que no hi ha cap dubte. No acceptar res com a veritable mentre hi hagi motius per dubtar-ne, sense evidències. Això és el criteri de la certesa.
2. L'anàlisi: Descompondre els problemes de la forma més simple per poder intuir les solucions.
3. Síntesi: Reconstruir en sentit invers el camí de l'anàlisi. A partir dels elements més simples, intuir els elements restants.
4. Regla de verificació de les operacions anteriors. Recompte per assegurar que l'anàlisi és correcta, i revisió per controlar la correcció de la síntesi.

El dubte metòdic

Mètode per arribar a la veritat, certesa, seguretat, mitjançant el dubte. Descartes, un cop té un mètode efectiu, es vol assegurar que és aplicable a àmbits fora de les matemàtiques. Per això es planteja de quines coses es pot dubtar. Arriba a la conclusió que es pot dubtar de:

• Els sentits (sovint ens enganyen).
• La distinció entre el somni i la vigília (quan somiem ens sembla real).
• La raó ens pot confondre en els raonaments més simples.
• Fins i tot pot ser que hi hagi un geni maligne que per als seus fins ens estigui enganyant constantment.

Conclusió: tot és dubtós (escepticisme). De l'únic que no es pot dubtar és que estic dubtant. Aleshores, si jo dubto, jo penso, així que existeixo (axioma, no es pot dubtar d'això). "Cogito ergo sum" (Penso, llavors existeixo). El primer a pensar això va ser Sant Agustí al segle V.

Les substàncies

Descartes té el primer axioma ("Penso, per tant existeixo"), així que hi ha una substància pensant, un jo pensant, una res (cosa) pensant, l'ànima. A partir d'aquí, Descartes es planteja que hi ha idees innates, infinit, etern, immutable, que són la definició de Déu i que no poden tenir cap altre origen que no sigui Déu mateix. Així que Déu existeix. Substància divina, infinita, res divina. A partir d'aquí, Descartes es planteja que ell creu que el món existeix i Déu és infinitament bo, així que no pot haver-lo creat per equivocar-se, per tant, el món físic existeix. La substància material, la res extensa. En aquest aspecte, Descartes és dualista. Creu en un cos material i extens (ocupa un lloc) i una ànima immaterial, inextensa. Només les qualitats primàries de les coses físiques són objectives; les secundàries (duresa, so, color) són subjectives, no formen part de l'objecte sinó de qui les rep.

La física cartesiana

És mecanicista. Segons aquesta teoria, l'univers físic està format només per partícules materials que interactuen seguint unes lleis. El món físic és extens, mecanicista, segueix lleis naturals i hi ha determinisme. En canvi, l'ànima és inextensa i té llibertat d'elecció.

Relació entre la substància pensant i la substància extensa

Els humans són éssers duals formats per cos (substància extensa) i ànima (substància pensant). Els humans funcionen com màquines complexes. Els animals són màquines més simples incapaces de pensar o d'expressar sentiments, que actuen mecànicament, sense llibertat. Als humans, el fet de tenir ànima els dona la capacitat de pensar, d'escollir, de tenir llibertat. El punt del cos on interactuen l'ànima i el cos és la glàndula pineal, l'única part del cervell que no és doble.