La Renaixença: Literatura Catalana al Segle XIX

La Literatura del Segle XIX. La Renaixença

La Renaixença és el moviment de renovació cultural, iniciat a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, que es va manifestar com a voluntat de restauració de l'ús culte del català després de tres segles de feble activitat literària.

Causes i Antecedents

• La influència del romanticisme, amb la seva exaltació i defensa de la personalitat i la llibertat dels pobles, i el seu interès per l'edat mitjana.
• La tasca dels il·lustrats va produir una sèrie d'obres que van servir com a base posteriorment a la Renaixença.
• L'expansió demogràfica i la millora de les tècniques de conreu van produir les primeres formacions de capital que va permetre iniciar el procés d'industrialització.

Aparició de l'Oda La Pàtria d'Aribau

L'inici de la Renaixença a Catalunya el 1833, any de la publicació a la revista El Vapor del poema de Bonaventura Carles Aribau La Pàtria. Escrit en un català arcaïtzant, però flexible i fluid (símbol del moviment renaixentista).

Joaquim Rubió i Ors: Un Manifest

El pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, el seu primer recull de poemes, ha estat considerat com el veritable manifest de la Renaixença. Rubió i Ors afirma en aquest pròleg la voluntat d'aconseguir la "independència literària de Catalunya". Per a Rubió el passat medieval ja no és motiu d'enyorança que s'esgota en si mateix, sinó que es converteix en un exemple que es pot projectar cap al futur.

La Restauració dels Jocs Florals

L'objectiu de construir una literatura pròpia en català es va començar a concretar amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona. Els jocs van representar una garantia de continuïtat i de projecció social.

La Consolidació i la Politització de la Renaixença

1877 final d'una etapa. Aquell any van ser premiats als Jocs Florals Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà. El 1877 va participar també Narcís Oller, que incorporà la novel·la catalana als nous corrents europeus. El 1865 va dur a terme la fundació i la consolidació dels principals instruments difusors de la Renaixença: revistes, editorials i associacions.

La Renaixença a les Illes Balears

La revista La Palma va afavorir la recuperació dels textos medievals i va establir contactes amb Catalunya.

Verdaguer. Vida

Va ingressar al seminari de Vic i va ser ordenat sacerdot. Des del 1865 va participar en els Jocs Florals de Barcelona i en els Jocs Florals del 1877 va ser premiat el seu poema èpic L'Atlàntida. Va viatjar per França, Alemanya, Rússia i pel nord d'Àfrica. El 1866 va fer un viatge a Terra Santa i aquest mateix any va publicar Canigó. De tornada de Terra Santa va patir una forta crisi espiritual que el va dur a revisar tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. Verdaguer va morir el 1902. Pobre i malalt, els últims anys de la seva vida van ser d'una gran tristesa.

Obra

• Poemes èpics: L'Atlàntida, Canigó.
• L'Atlàntida, una epopeia d'estil clàssic, tracta l'esfondrament del mític continent d'Amèrica, la reunificació de les terres que el cataclisme havia separat i la introducció de la fe cristiana en el nou món.
• Canigó és un poema més harmònic i ambiciós que mitifica la història i el paisatge de Catalunya, i en canta els orígens llegendaris. És una epopeia nacional de Catalunya.
• Poemes de tema religiós: Idil·lis i cants místics.
• Poemes civils i patriòtics: Flors de calvari.
• Llibres en prosa com el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, les Rondalles, En defensa pròpia.

La Renaixença al País Valencià

El 1859 va arribar a València Marià Aguiló, que va animar a escriure en català els joves estudiants de Dret Teodor Llorente i Vicenç W. Querol. El 1859 es van celebrar a València els Jocs Florals i el 1879 es van establir definitivament a València per Lo Rat-Penat, una societat acabada de crear per l'escriptor Constantí Llombart. A partir d'aquesta data els jocs es van celebrar amb regularitat, però a diferència dels de Barcelona, van ser bilingües des del principi. Llombart es va adonar primer que ningú de la necessitat de donar una estructura social, duradora i ferma, al moviment renaixentista. Llombart va proveir la Renaixença valenciana de publicacions, eines d'estudi, sentit expansiu i connexió continuada amb la Renaixença del Principat. Lo Rat-Penat, que Llombart havia creat amb la intenció d'aplegar a tots els valencianistes, va ser dominat aviat pel sector burgès i conservador i va prendre un caràcter enyoradís i apolític. Aquest immobilisme, tant literari com polític, és la causa principal de fracàs de la Renaixença valenciana. La Renaixença valenciana és una sèrie de refusos i repugnàncies a prolongar les conseqüències que comportava la presa de consciència de la pròpia personalitat com a poble. Hi va haver un refús a assumir el passat dels valencians, un refús a restaurar la pròpia llengua més enllà de la poesia i un refús a la politització del moviment, és a dir, s'impedia que la recuperació lingüística i cultural tinguera repercussió social i que fóra mínimament efectiva. A diferència de la poesia jocfloralesca, la literatura popular, representada sobretot per la premsa satírica i el teatre còmic, va obtenir una gran difusió. El 1837 va aparèixer a València el setmanari El Mole, de caràcter satíric i liberal. Bonilla va intentar dignificar l'ús de la llengua, però a partir de l'arribada al setmanari de Bernat i Baldoví, la publicació es va decantar definitivament pel valencià "que ara es parla". Es va produir una escissió entre els escriptors populars i els burgesos del grup de Llorente, designats gràficament com a "poetes d'espardenya" i "poetes de guant". Els primers utilitzaven el valencià col·loquial únicament per a difondre l'ideari liberal a una població que era monolingüe en valencià i no tenien cap propòsit de restaurar-ne l'ús culte. Els "llemosinistes", van reduir la restauració literària a la composició ocasional d'una poesia artificiosa arcaïtzant.